Cercavila, Crida,Trinitaris, Ofici i Processó

 En aquest article repasso els actes protocolaris establerts a Vic per la Festa Major. Aquells actes que es remunten a desenes d'anys enrere i que han perviscut pràcticament iguals fins l'actualitat. Em refereixo, tal i com diu el titol, a la Cercavila, la Crida, la missa als Trinitaris, l'Ofici i la Processó.

La Festa Major de Vic, sempre ha tingut un inici concret i amb poques variacions. Podríem dir que existia un protocol que any rere any es repetia molt semblant tot i que amb petites variacions.

El primer punt que trobem tots els anys, esmentat en els programes de Festa Major és el que se solia fer el dia 4 de juliol de tots els anys consistent en una tocada general de campanes mentre els Gegants i els Capgrossos acompanyats per la Banda Municipal realitzaven un cercavila tot recitant la Crida de les Festes.

Tots els anys apareix al Programa un escrit com el següent:

“Dimecres 4: A les 12 del matí. Repich general de campanes. Els Gegants i Llupies ab acompanyament de música recorrerán els carrers de la Ciutat publicantse la Crida de les Festes.” 1

Aquest paràgraf del Programa es manté pràcticament inalterable al llarg del segle XX, i tampoc durant el franquisme patí gaires canvis excepte la llengua emprada que lògicament passà del català al castellà:

“Sábado, dia 4 de julio: A las doce. Repique general de campanas y toque de sirenas de la Ciudad. Los tradicionales Gigantes y Cabezudos recorrerán las plazas y calles de la localidad, acompañados por la Orquesta Montecasino, publicando la Crida de las Fiestas” 2        

La Crida, havia estat durant el segle XVII, dedicada als Sants Màrtirs Llucià i Marcià, que eren els patrons de la ciutat. Amb l’establiment de la Festa Major per Sant Miquel, aquesta Crida es passà a la nova festivitat i es transformà en Crida i Festes de Sant Miquel dels Sants. Cada any era redactada per algun personatge rellevant de la ciutat, metges, advocats, notaris, canonges, mestres, poetes,...

         El dia 5, diada principal de la Festa Major, solia començar amb una missa a l’Església dels Trinitaris, en homenatge també a l’orde al qual pertanyia Sant Miquel dels Sants, i normalment es celebrava de 7 a 9 del matí:

“Martes dia 5: A las 8 de la manyana. En la Iglesia de los Trinitarios. Misa de Comunión General” 3

Aquesta missa als Trinitaris també apareix en moltes Crides quan parlen de les festes religioses que es celebraran durant els dies de la Festa Major, tot i que en algun cas feta a la tarda (a les 14h-15h), com veiem en el següent paràgraf:

“La Novena s’está fent

al temple dels Trinitaris

armonisada ab cants varis

per un chor molt excelent.”4

         El següent acte típic de cada any i que seguia a la missa dels Trinitaris consistia en un nou cercavila dels Gegants i Capgrossos junt amb la Banda Municipal fins a l’Ajuntament, on es feia la recepció oficial de totes les autoritats per posteriorment, i acompanyats dels propis Gegants i Capgrossos i la Banda Municipal, anar cap a la Catedral per assistir a l’Ofici:

         “ Dijous 5. A les 10 del matí: L’Excm. Ajuntament, acompanyat dels senyors Procuradors i precedit dels Gegants i Llupies, Banda Municipal y Bandera, sortirà de Casa la Ciutat per assistir al solemne Ofici que’s celebrarà a la Catedral Basílica.” 5

          També durant el franquisme es va seguir aquesta tradició de trobar-se a les 10 a l’Ajuntament per dirigir-se en comitiva cap a Ofici a la Catedral i amb presència de les autoritats de la ciutat i també de la comarca i província:

“Domingo dia 5: A las diez. Reunión de las Autoridades, Jerarquías y Junta de Administración de San Miguel de los Santos, en las Casas Consistoriales, que se dirigirán a la Santa Iglesia Catedral Basílica, para asistir al Solemne Pontifical.” 6

De totes maneres, hem de dir que a la segona meitat del segle XIX, la gran missa del dia 5 no es celebrava a la Catedral sinó que també s’havia realitzat a l’església dels Trinitaris. Tot i així, també es feia el cercavila des de l’Ajuntament amb totes les autoritats, tal i com podem comprovar en el següent fragment, extret del programa de l’any 1881:

“Dia 5. A las diez:El M.I. Ayuntamiento y Señores Procuradores, precedidos de los Gigantes y acompañados de la música del Municipio, se dirigirán a la iglesia de Trinitarios, en donde se cantarà la Misa solemne a toda orquesta, celebrando el pontifical el Ilmo. Sr. D. Pedro Colomer y Mestres, Obispo de esta Diócesis.” 7

D’aquesta manera s’arribava al migdia del dia 5. A partir d’aquí començaven les diverses activitats lúdiques i cíviques pels vigatans, normalment iniciades amb una ballada de sardanes a la Plaça Major. Com veurem, a partir del començament del segle XX.

Finalment, només ens queda parlar de la Processó portant la imatge de Sant Miquel pels carrers de la ciutat. Pel que podem comprovar amb els programes de Festa Major i algun article de la premsa de l’època, aquesta processó no tenia una data i una hora fixes que cada any es repetissin, sinó que va anar canviant com també anaven canviant les personalitats encarregades de portar la imatge.

          Així doncs, podem veure com en les Festes de Canonització de Sant Miquel, fetes l’agost de 1862 (la Festa Major es traslladà un mes per coincidir amb la canonització)  la processó fou el matí:

“El dia 25 a las ocho de la mañana será trasladada con toda solemnidad la Imagen del Santo desde la Santa Iglesia Catedral á la de la Casa Caridad, antes de P.P. Trinitarios descalzos, en cuyo templo  á las diez el M. Iltre. Cabildo de la mencionada Santa Iglesia Catedral celebrarà Misa solemne...”8

Com podem veure, el trasllat de la imatge es feu pel matí. Tanmateix, tan sols quinze anys després podem veure que la Processó es feu el dia 5 de juliol al vespre:

         “Dia 5. Noche. A las ocho: Solemne Procesión, cuyos pendones corren a cargo de los Sres. D. Pedro Bosch y Labrús, Diputado a Cortes por este Distrito; Jefe y empleados de la Estación del Ferro-carril y Presidente del Coro del Jardín, asistiendo varias músicas.” 9

          L’hora no va quedar mai fixada com tampoc el dia. Així podem veure que alguns anys es feu el 4 de juliol, vigília de la festivitat, el propi 5 de juliol, o inclús l’endemà. Per exemple, l’any 1909, la Processó es feu el dia 4:

         “Dia 4. Diumenge. A les 5 de la tarde: Se trasladará en processó la imatge de Sant Miquel dels Sants desde l’iglesia dels Trinitaris a la Catedral.” 10

          Deu anys després també es feu el dia 4 tal i com podem veure en un article de la Gazeta de Vich, setmanari catòlic local, que a més ens ofereix una breu imatge de com podia ser una processó en aquells anys:

         “A la vigília del dia 5 de juliol, aniversari de la canonisació del extátich Argemir (cognom de Sant Miquel dels Sants), fou portada la seva imatge dels Trinitaris a la Catedral, en processó composta principalment de nens, y que podria, treballant ho degudament convertir-se en una processó devotíssima i concorreguda que s’acabés en unes vespres (2/4 de 5 de la tarda) o completes (les 6 de la tarda), verdaderament dignes de la festa. Ara, resultan d’una fredor...” 11

          Durant el franquisme, la Processó continuà i també apareix esmentada al programa de festes, també al vespre però ara el dia 5 de juliol:

         “Martes 5. A las ocho y media de la tarde: Se organizará la solemne Procesión, que saldrá puntualment de esta misma Iglesia (Trinitaris) con la asistencia de las Autoridades llevando el Pendón principal el Dr. D. Miquel de los Santos Salarich Torrents,....” 12

           La Processó doncs, no tenia una data o hora concreta, el que si es feia sempre era fer portar el pendó a personalitats. A més, és de les activitats que més s’explicaven en les cròniques de la premsa de finals del segle XIX i principis del segle XX no sempre amb bones referències:

         “La Processó fou llarga, seria y lluhida, portant el pendó el M.I. Sr. Vicari Capitular y les borles els Srs. Alcalde i Jutge de 1ª Instancia. Seguint tot el curs de la comitiva i custodiantla totalment anavan distribuïdes varies parelles de la guardia civil. Aqueix luxe de precaucions, fins en el cas d’haver sigut necessari adoptarse, podia haverse dissimulat més hàbilment, ab major elegancia. La forma en que’s practicà aquell acte fou ridícula y llastimosa, a la vegada revelant por, curtedat, falta de sentit polítich y de bon gust.” 13

          Tot i aquests problemes d’algun any concret, les cròniques periodístiques solen esmentar la gran pompositat i lluïment de la processó, així com la gran participació que tingué fins entrat el primer decenni del segle XX, quan pel que sembla hauria anat perdent rellevància en quan a públic com hem vist en el fragment de la Gazeta de Vich de 1919. Així doncs, en els dos últims fragments de premsa que veurem ens podrem fer una mica la idea de com eren les processons de Sant Miquel fa més de 100 anys. Per exemple a El Correo Catalán:

         “Numeroso público presenció el desfile, honrándose al Santo en muchas casas con luces de bengala. Debo hacer constar que las procesiones de Vich se distinguen por la seriedad con que se celebran y por el respeto que el público les presta.” 14

O també a La Veu del Montserrat:

“Com ja suposavem, revestí molta pompa y fou molt lluhida. Sortí de l’iglesia ab més puntualitat que altres anys i feu la carrera ab poca estona, probablement pels temors, una miqueta fundats, de pluja que tothom tenia. El Diputat a Corts pel districte, D. Ramon d’Abadal, que, com es sabut, era primer pendonista, portava un acompanyament molt lluhit y verament selecte. A més de les personalitats més ixents de la Ciutat, s’hi veyan distinguides persones de varies poblacions del districte y alguns representants dels municipis. Tots els carrers y places, balcons y finestres estaven plens de gent al pas de la processó.” 15

---

1 ABEV. Programa de la Festa Major de Sant Miquel dels Sants. 1918.

2 AMV. Programa de la Festa Major de Sant Miquel dels Sants. 1953.

3 AMV. Programa de la Festa Major de Sant Miquel dels Sants. 1955.

4ACOS. Crides i Festes de Sant Miquel. 1906.

5 ABEV. Programa de la Festa Major de Sant Miquel dels Sants. 1918.

6 AMV. Programa de la Festa Major de Sant Miquel dels Sants. 1953.

7 ABEV. Programa de la Festa Major de Sant Miquel dels Sants. 1881.

8 ABEV. Programa de les Festes de la Canonització de Sant Miquel dels Sants. 1862.

9 ABEV. Programa de la Festa Major de Sant Miquel dels Sants. 1877.

10 ABEV. Programa de la Festa Major de Sant Miquel dels Sants. 1909.

11 BC. Gazeta de Vich. Núm 2050 del dimarts 8 de juliol de 1919. p.3.

12 ABEV. Programa de la Festa Major de Sant Miquel dels Sants. 1955.

13 BC. Gazeta de Vich. Núm 270 del dissabte 8 de juliol de 1916. p.5.

14 ABEV. El Correo Catalán. Núm 6569 del 8 de juliol de 1895.

15 La Veu del Montserrat del 7 de juliol de 1900. Edició digitalitzada per la Diputació de Barcelona.

Els Xiquets de Valls a la Festa Major del 1921

“Una de les manifestacions d’art popular més precioses de la nostra terra, la qual com cap altra agermana i fon el tremp vibrant de raça amb l’estètica del moviment i l’emoció corprenedora de la música, és sens dubte el conjunt d’arriscats exercicis dels nostres ardits Xiquets de Valls”1

Els castells o castellers són una tradició catalana bicentenària bàsicament desenvolupada a Valls, a les terres de Tarragona, del Penedès,... però que a Vic també han estat presents tot i que en ocasions molt esporàdiques, fins a finals del segle XX quan nasqueren els Sagals d’Osona. És una activitat que sorgeix del poble i per al poble, aplegant persones de totes les edats i condicions per realitzar una obra comuna que és el castell.

L’actuació castellera a Vic més peculiar de la història és la que feu una de les dues colles de Xiquets de Valls per la Festa Major de l’any 1921. Ja en aquests anys existien una Colla Vella i una Colla Nova però no sabem quina de les dues vingué. La qüestió és que la crida de festes se’n feu ressò:

“Per fer les nostres delícies

Vindrán els Xiquets de Valls

Com que no em vull comprometre

Nous diré lo que farán,

Pro si que será d’alçaria,

I d’un nivell bastant alt” 2.

També apareixen en el Programa de les festes dient que el dia 5, dimarts:       

 “A les 12: arribada dels Xiquets de Valls, que durant tota la tarde i mati següents recorrerán carrers y places aixecant els tipichs castells y torres”3

Pel que sembla, la involucració d’aquests Xiquets de Valls no només consistí en fer alguna actuació castellera sinó que la seva implicació en la Festa Major vigatana fou més àmplia. Així doncs, els trobem també obrint camí a la Processó d’aquest any 1921, canviant-ne totalment les formes i la durada dels anys anteriors, incorporant-hi els castells en el seu recorregut:

“La processó sortí a les nou del vespre, y com els Xiquets de Valls anavan al davant fent castells, aná molt calmosa.”4

És un fet molt estrany i peculiar perquè el primer terç del segle XX és època de màxima crisi pel món dels castells, fins al punt de quasi desaparèixer. Com podem trobar en l’obra Món Casteller: “...coincideix l’arribada del nou segle amb la decadència palesa de l’època esplendorosa dels castells (1860-1890 aprox.)L’art de fer castells experimentà al llarg d’una vintena d’anys una reculada tan manifesta que es feu difícil, i en alguns casos impossible, de veure castells a les places habituals” 5.

En aquell moment només hi havia dues colles castelleres de Valls i no hi havia cap més colla enlloc de Catalunya. Les colles de Tarragona i el Vendrell no es van crear fins uns anys després, i les petites colles que havien sorgit pel Penedès i Tarragonès a la segona meitat del XIX, havien desaparegut. Així doncs, els de Valls realitzaven actuacions però les feien sobretot en poblacions properes i no a una ciutat tan llunyana com Vic, que pels anys de què parlem suposava un viatge molt important. El més sorprenent d’aquesta visita és que aquell mateix any, les colles de Valls no van anar a places on actuaven sempre, com per exemple la de Vilafranca del Penedès, que sovint s’ha anomenat “la plaça més castellera”  i alguns anys abans tampoc havien anat ni a Tarragona, ciutat on actuaven cada any.

Del 1908 al 1926, any de la creació dels Nens del Vendrell i els Xiquets de Tarragona, són els anys més difícils pels Xiquets de Valls, “més d’una temporada els castells de sis constituïren les màximes fites assolides. Ara sí, moltes places on era costum veure el Xiquets de Valls prescindien de la seva presència”6 Això suposà un descens del nivell molt gran, contant que vint anys enrere s’havien assolit grans fites castelleres com el 4 de 9 sense folre, el 2 de 8 sense folre o el 5 de 9 amb folre i que encara el 1903 s’havia descarregat el 4 de 8 i s’havia intentat la torre de 8 (suposem amb folre) i el 1908 es va carregar l’últim 4 de 8 fins als anys trenta7. Els castells de set retornaren la temporada següent a la visita vallenca a Vic, per santa Úrsula amb el 3 de 7 ps, el 3 de 7, i el 4 de 7.

La població vigatana no havia vist mai una actuació castellera i com deia La Gazeta de Vich del 9 de juliol del 1921, “...els Xiquets de Valls, número completament nou en els programes de festes majors de Vich, es cosa moguda i animada...” 8

La visita dels Xiquets de Valls fou recollida per la premsa local de l’època. El periòdic catòlic i monàrquic Ausetania també se’n feu ressò en la seva edició del 9 de juliol i a més, ens informa dels castells que van realitzar: “Hubo tambien sardanas a distintas horas, fuegos japoneses llamó la atención por ser número nuevo en Vich la presencia de los típicos Xiquets de Valls que el día de San Miguel, después del Oficio, frente a las Casas Consistoriales, levantaron su arriesgada torre de seis pisos y mas tarde un espadat de cinco, a la presencia de las autoridades y entre los aplausos del público. Durante la tarde y mañana siguiente recorrieron la ciudad exhibiendo su fuerza y equilibrio y asistieron también a la procesión.”9

El setmanari La Comarca de Vic també comentava el fet i deia: “Sembla que un altre any per la festa major podran fer-ho xiquets vigatans, ja que des de la vinguda dels de Valls es veu que el nostre jovent comença a aixecar torres pels carrers, havent arribat a tres d’alçada” 10. (suposem el pilar de 3).

D’aquests castells espontanis de joves vigatans ens en dóna més detalls l’Ausetania d’uns dies més tard en el que a part, ens mostra com podria ser una tarda de Festa Major a començaments del segle XX: “ Hemos tenido en el presente año doble tornaboda y doble castillo de fuegos artificiales; el sábado la tornaboda de las Sardanas que se procura le siga el castillo de fuegos artificiales que costea el Ayuntamiento; el lunes la tornaboda de la Barretina a la que siguió el castillo de fuegos artificiales costeado por sus socios. En ambos nuestra espaciosa plaza Mayor se vió llena de público que salió satisfechísimo de los dos, como de los intentos de levantar torres humanas, a estilo de los Xiquets de Valls, por grupos de jóvenes que distrajeron al público durante el rato de espera a que nos sujetó la Barretina antes de empezar los fuegos artificiales.”11

Què hauria pogut passar amb aquests Xiquets de Vic si la situació del fet casteller i de Catalunya en general hagués estat més propensa? Potser la història del fet casteller i les àrees tradicionals hauria canviat, ja que en el moment només feien castells els de Valls.

---

1 AMADES, J. Els Xiquets de Valls. El Mèdol. Tarragona 2001. (De l’edició de 1934) p.7.

2Arxiu Comarcal Osona. Crides i Festes de Sant Miquel. 1921.

3 Arxiu Comarcal Osona. Programa de la Festa Major de Sant Miquel dels Sants. 1921.

4 Biblioteca de Catalunya. Gazeta de Vich. Núm 2343 del 9 de juliol de 1921.

5 CATALÀ, P. (dir) Món Casteller (Vol.I). Dalmau. Barcelona 1981. p 6.

6 FERRANDO, P. El Penedès Casteller. Cossetània Ed. Valls. 1998. p. 67.

7 BARGALLÓ, J. Un segle de castells. De 1900 a 2000 en dades. Cossetània Ed. Valls. 2001. p. 21.

8 Biblioteca de Catalunya. Gazeta de Vich. 9 de juliol de 1921.

9 Ausetania. 9 de juliol de 1921. Núm. 1063. Any XXII. Impremta Campà.

10 Citat a: CATALÀ, P. (dir) Món Casteller (Vol.I). Dalmau. Barcelona 1981. p 362.

11 Ausetania. 16 de juliol de 1921. Núm. 1064. Any XXII. Impremta Campà.

Marià Serra i Badell, alcalde republicà durant la Guerra Civíl

Petita biografia del dirigent local d'ERC, Marià Serra i Badell, alcalde de la ciutat de Vic en els complicats anys de la Guerra Civíl.

Va néixer a Vic el 1896 i morí el 1944 a l’exili.

Se’l coneixia també pel sobrenom “Cols”. Era propietari d’una petita fàbrica de curtits que en el moment d’esclatar la guerra hi treballaven vuit persones. Un informe de la Falange el definía com a maçó (com molts republicans).

Fou el primer alcalde de Vic elegit democràticament després de la dictadura de Primo de Rivera, el dia 12 d’abril de 1931 encapçalant les llistes del Partit Catalanista Republicà. Degut als mals resultats del seu partit a la resta de Catalunya, Serra Badell passà a Esquerra Republicana de Catalunya la força majoritària al nostre país, que tenia a Francesc Macià com a líder carismàtic. Serra i Badell obtingué 430 vots, només superat per Joaquim Surinyach del Grup Obrer que en va obtenir 457. Les forces republicanes van obtenir 11 dels 19 regidors de la ciutat. La proclamació de la República no suposà cap desordre ni fou accidentada.

Les dretes representades pel grup Unió Ciutadana,[1] guanyaren les eleccions municipals del 14 de gener de 1934 i Manuel Gros i Raguer fou nomenat alcalde, així que la Coalició d’Esquerres i Obrerista2  passà a ser la primera força de l’oposició. Amb els Fets d’octubre de 1934 uns quants membres d’ERC, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i de la USC (Unió Socialista de Catalunya, partit del també vigatà Manuel Serra i Moret) van proclamar l’estat català i van hissar una estelada a l’Ajuntament. Aquests militants de la coalició d’esquerres van ser processats. En total foren 13, entre els quals hi havia Serra Badell, que des del juny anterior era també el cap del somatent local. Els 6 regidors de la coalició van ser apartats de l’Ajuntament. Serra a més, fou empresonat. Es tancaren els locals de les forces d’esquerres i les publicacions Diari de Vic i Lluita van ser prohibides degut a que eren els instruments de propaganda de la coalició.

Amb les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936 i la victòria del Front d’Esquerres (Front Popular) -que agrupava diverses forces polítiques de l’esquerra catalana- Serra Badell i la resta de regidors van poder recuperar la seva plaça al consistori al produir-se una amnistia, que entre molts altres també va beneficiar al president Companys. Començà una etapa de molta tensió política, si bé ja s’estava gestant el cop d’estat rebel, les confrontacions en el si de la II República foren permanents i d’això tampoc se n’escapà l’ajuntament de Vic. El bloc d’esquerres estarà en enfrontament constant amb el govern local de la Lliga Catalana.

Amb el cop d’estat militar del juliol de 1936 que desencadenaria la Guerra Civil, Serra Badell tornà a ser nomenat alcalde de la ciutat al considerar el consistori que degut a les circumstàncies excepcionals de la guerra tot just iniciada, era convenient que el govern local l’exercís la representació vigatana del Front Popular. L’anterior alcalde li va demanar que acceptés el càrrec en gran part també, perquè temia que pogués caure el govern local a mans més extremistes.

“El senyor Alcalde en nom de la majoria, manifesta que, vista la situació actual i que les necessitats fan creure que les minories del Front Popular son les més adequades per a fer-se càrrec del govern de la Ciutat, entenen que han de renunciar els càrrecs que ostenten, fent constar, però, que dita renúncia no representa cap acte d’hostilitat contra el govern constituït, i demanen a aquestes minories del Front Popular que acceptin els càrrecs, doncs, creuen que aixís és convenient per al bé de la Ciutat.” 3

La guerra capgirà totalment la situació del país i el poder. Així doncs, el govern local l’exercia a la pràctica el Comitè de Milícies Antifeixistes de Vic, format ja el 19 de juliol, i que controlava la defensa, els proveïments, l’entrada i sortida de la ciutat,... i havia proclamat la seva autoritat per damunt del propi Ajuntament iniciant el procés revolucionari amb col·lectivitzacions de fàbriques i represàlies a empresaris, clergues i persones vinculades a les forces de dretes. Si bé en els primers mesos va ser així, poc a poc, l’Ajuntament va anar recuperant el poder perdut. Entre altres coses, es projectà l’esperada arribada d’aigües des de Forat Micó, projecte que no es va poder portar a terme degut a la guerra i la situació econòmica, i del qual s’apropiaria com a seu i s’aprofitaria el franquisme per fer propaganda una vegada realitzada l’obra. Per molta gent, tot i la propaganda franquista al respecte, el projecte d’arribada d’aigües de Forat Micó va ser gràcies a la feina feta en els anys de Guerra Civil per l’Ajuntament republicà.

 A l’ajuntament hi havia membres d’ERC, USC, POUM i el Sindicat Agrícola de la Plana de Vic, mentre que el Comitè Antifeixista era plenament anarquista. El 9 d’octubre del 1936 la CNT, la UGT i el PSUC van entrar al consistori creant així un consell municipal que recollia totes les tendències i forces d’esquerra i presidit per Serra i Badell4. L’Ajuntament va haver d’assumir responsabilitats noves, generades per la situació bèl·lica i que van perjudicar la situació econòmica de la ciutat fins dur-la a la bancarrota.

 Amb els fets de maig de 1937, en què s’enfrontaren membres de la CNT-FAI i el POUM contra la resta de forces republicanes i antifeixistes, es marcà un abans i un després en la guerra. A Vic, Serra Badell intentà calmar els ànims en un moment de màxima tensió política i social. Es posicionà clarament amb el govern republicà argumentant que fer la revolució llibertària en aquell moment perjudicava profundament la situació del país. Entre maig i juny de 1937 els revolucionaris de Vic van perdre el control efectiu de la ciutat. En aquestes circumstàncies l’alcalde Serra i Badell es preguntava “per què no ha d’esser possible una política de conjunt de totes les forces antifeixistes, on l’autoritat surti per damunt de grups i grupets? 5

El 26 de juny del 1937 es creà un nou consistori en què quedaren exclosos els del POUM, i la CNT no s’hi reincorporarà fins l’octubre, ara ja sense el control que havien tingut abans dels Fets de Maig. L’Ajuntament de Vic entrà en uns mesos problemàtics ja que cap grup acabava d’assumir el lideratge i a més, la guerra prenia un rumb ja marcadament favorable a les tropes nacionals. El 1938 va ser un any desastrós pels republicans, la guerra ja arribava al final, i el novembre els nacionals guanyarien la batalla de l’Ebre iniciant així la conquesta de Catalunya.

El setembre, tot just iniciada l’ofensiva nacional a l’Ebre, poc abans de l’entrada i ocupació franquista de tot Catalunya, Serra Badell va deixar l’alcaldia per motius de salut. Tot i alguns retrets dient-li que havia estat poc enèrgic en determinats moments importants, Serra i Badell mai va defugir la responsabilitat de ser l’alcalde i sempre va tendir a seguir la política marcada per la Generalitat i el seu partit, ERC. El va substituir Salvador Dordal i Bou que també era d’ERC i havia estat un dels regidors del nostre partit des de les eleccions de 1931. Dordal va estar empresonat pel règim franquista fins el 1943 a València.

Pocs mesos després i en ple hivern, Serra i Badell marxà a l’exili a França on es retrobà amb la seva família que havia marxat abans que ell. Tres anys després marxà amb tota la família a Mèxic, país que acollí una bona part dels exiliats de la II República. Allà visqué amb forces penúries treballant en el ram de la pell. El novembre de 1944 morí de càncer d’estómac sense haver vist complerta la derrota del feixisme i sense haver pogut tornar a Vic. Els falangistes locals el van deixar com un drap brut, acusant-lo de tots els mals de la ciutat i d’haver estat còmplice de tota la violència revolucionària. Al haver estat l’alcalde la major part de la guerra va ser usat com a boc expiatori.

---

[1] Amb 8 membres de la Lliga Catalana i 4 dels Tradicionalistes

2 Representada per 4 membres d’ERC, 1 de l’USC i i 1 del POUM.

3 Acte de l’Ajuntament de Vic en sessió extraordinària del 20 de juliol de 1936. Llibre 9, foli 75.

4 6 membres d’ERC, 6 de la CNT, 5 de la UGT, 3 del POUM i 2 del Sindicat Agrícola

5 CASANOVAS, J. <L’Ajuntament de Vic durant la Guerra Civil (1936-1939)>, AUSA. XXII/156 (2005) 205.

La reconstrucció de la Catedral de Vic

Un moment molt especial pel clergat i també per la ciutat de Vic en temps de postguerra, fou l’Inauguració de la Catedral ocorreguda el 14 d’octubre de 1945 tot i que ja a la tardor de l’any anterior s’hi havia començat a celebrar algunes misses.

La Catedral de Vic havia estat pràcticament destruïda del tot a causa de la Guerra Civil. En els primers dies de la Guerra Civil els revolucionaris entraren al Palau Episcopal i la Catedral i ho saquejaren i cremaren junt amb altres esglésies i convents de la ciutat1. Ja amb la guerra acabada s’iniciaren les obres de reconstrucció pagades pel règim. Formalment les obres s’iniciaren el 15 de maig de l’any 1940 i es pogueren donar per acabades el 14 d’octubre del 1945 quan s’inaugurà definitivament la nova Basílica de Vic.

El bisbe Joan Perelló descriu l’estat en què havia quedat la Catedral després de la violència revolucionària, quan es pogué reprendre de nou el culte a la principal església de la ciutat l’any 1944, “Siempre recordaremos con horror la triste fecha del 21 de julio de 1936. Entre las diez y las once de la noche del citado dia vimos con nuestros propios ojos como salían grandes llamas de fuego por los ventanales de Nuestra Catedral, que ardía por los cuatro costados, y percibíamos el lúgubre ruido producido por el resquebrajamiento de las telas murales que adornaban la Casa del Señor.

Las grietas que se abrieron en las bóvedas fueron agrandándose poco a poco de manera que, en 1939, por la acción del tiempo, la Basilica vino a ser un montón de escombros”2.

Eduard Junyent, director de les obres de reconstrucció, descriu també en la seva obra “La ciutat de Vic i la seva història” l’estat en què quedà el temple després de la seva destrucció: “La catedral quedà amb les parets mestres en peu, vetllant els munts de runa de les voltes ensorrades; la decoració pictòrica, cremada. La façana, despullada de les imatges de Sant Pere i dels sants patrons de Vic. Destruïda l’edícula de la Mare de Déu situada enfront, al mig de la plaça”3

L’acte d’inauguració de la nova Catedral fou organitzat pel Bisbat de Vic i l’Ajuntament, i participà en la celebració molta de la població de la ciutat juntament amb algunes autoritats franquistes. Als actes de celebració de la reconstrucció, a part de les autoritats civils i religioses de la ciutat també comptà amb la presència del Ministre de Gobernació Blas Pérez i el Ministre d’Afers Exteriors Martin Artajo. S’inaugurà a més, un monument als caiguts a la plaça de davant el temple.

La “Dirección General de Regiones Devastadas” hi aportà mà d’obra, és a dir, presoners de guerra. Derrotats de la Guerra Civil van reconstruir la catedral vigatana en el que es coneixia per “Redención de Penas por el Trabajo”4, això és, mà d’obra forçosa d’aquells que havien lluitat a favor del bàndol derrotat l’abril del 1939 i que d’aquesta manera “compensaven” el seu error.

Al Boletín Oficial Eclesiástico del Obispado de Vic, el bisbe Perelló explica com anà aquesta reconstrucció “La seria obra de reconstrucción que espantaba a causa de su magnitud, halló eco generoso en la Dirección General de Regiones Devastadas que se hizo cargo de la empresa bajo la constitución de una Junta dotada de personalidad jurídica y amplias facultades, y gracias asimismo a la aportación del pintor Sr. Sert, que no se amilanó para acometer una nueva decoración”5

Tal i com veiem en el que diu el bisbe, s’intenta fer creure que la reconstrucció fou una obra generosa d’un organisme de l’estat franquista, en aquest cas Regiones Devastadas, quan realment fou un càstig als perdedors de la Guerra Civil que van tenir la mala sort de caure presoners, alhora que es reconstruïa un temple de nou recompensant així les paraules d’alabança del bisbe Perelló al respecte de Franco, i la política practicada per l’Església en general i en el cas específic vigatà, sempre a favor del règim i del seu Caudillo.

El pintor Josep Mª Sert pintà de nou (i gratuïtament) les grans teles que decoraven les parets de la Catedral. També eren obra seva les anteriors, però quedaren destruïdes per la crema que patí la Catedral junt amb altres esglésies els primers dies de la Guerra Civil. El director de la reconstrucció com hem dit, fou Eduard Junyent6

Malauradament, el pintor Josep Mª Sert va morir al cap de molt poc de la reconstrucció, el 27 de novembre del mateix 1945 i no va poder veure complerta l’obra pictòrica de la Catedral, ja que encara mancaven algunes imatges de la part superior del temple.

No es reconstruí del tot igual que l’anterior Catedral, hi hagueren alguns canvis a l’interior com la “supressió del cor central, l’avançament de l’altar sota la cúpula i el nou orgue, emplaçat a la paret de la dreta del creuer, a més a més de la girola creada a l’exterior de l’absis i de la cripta restaurada”7

A part, les obres de reconstrucció van permetre investigar el subsòl i recuperar la cripta romànica.

L’Ausona de la setmana prèvia a l’inauguració oficial ja es feia ressò d’aquesta celebració i donava gràcies al Caudillo per la seva bona voluntat de reconstruïr allò que els rojos havien destruït. “Una vez terminada la obra de fábrica que ya permitió abrirla al culto el año pasado y ahora completada en su decoración interior (...)  ha llegado el momento oportuno del acto de inauguración oficial, que según noticias, revestirà toda la solemnidad requerida en una obra como la presente que es de las que mayormente honran el sentido de reconstrucción iniciado por nuestro Caudillo a través de las múltiples que ha llevado a cabo el Servicio de Regiones Devastadas.”8

Finalment doncs, el 14 d’octubre de 1945 fou la data de l’inauguració oficial de la nova Catedral restaurada. El BOEOV descrigué la cerimònia i ens permet fer-nos una idea aproximada de com fou  l’acte d’inauguració; “Con inusitado esplendor celebró el domingo, dia 14 de octubre último, la ciudad de Vich el solemne acto de la entrega de su Catedral, reconstruída por el Estado. Dicha solemnidad fue honrada con la presencia de los ministros de Gobernación D. Blas Pérez González, quien ostentaba la alta representación del Jefe del Estado, y el de Asuntos Exteriores, Sr. Martin Artajo. La ciudad de Vich aparecía totalmente engalanada con banderas nacionales, colgaduras, tapices, gallardetes y ramos de flores. Asimismo la Catedral ofrecía un magnífico aspecto, con sus naves completamente llenas de fieles, luciendo una espléndida iluminación y a la que prestaban una singular belleza las pinturas murales del ilustre pintor D. José Maria Sert, colocadas ya casi en su totalidad, pues sólo faltan las que han de decorar las bóvedas del templo” 9

El ministre Blas Pérez com a màxim representant de l’estat també pronuncià un discurs en l’inauguració i que el BOEOV reprodueix, i que ens permet veure el caire que tenia tot l’acte en si i l’idea final que sempre està present en tots els discursos oficials de catolicitat i espanyolitat de tots els ciutadans juntament amb la grandesa i benevolència del Caudillo; “Dios tiene un nuevo templo; la feligresia de Vich, los católicos españoles, un magnífico lugar de recogimiento para comunicarse con Dios por la oración; el Arte, uno de sus hitos más memorables, y Franco, el sano orgullo de haber contribuído a la elevación de una obra que hablará perennemente a las generaciones de su catolicismo y de su fe inquebrantable en la reconstrucción de España”10

També l’alcalde del moment, Manuel Riera Comella pronuncià un discurs el dia previ de la inauguració, d’agraïment a aquelles persones i organitzacions que participaren en la reconstrucció. L’Ausona del 13 d’octubre del 1945 reprodueix tot el discurs del que ens quedem el paràgraf final en què expressa; “La reconstrucción señala un punto culminante de la historia ciudadana y la fecha del 14 de octubre de 1945 debe quedar esculpida en mármoles y bronces, pero también nuestros corazones por medio de la gratitud más ferviente hacia todos los que han contribuido a este esplendor: hacia la figura augusta de nuestro Caudillo, el Generalisimo Franco, que inició la obra; hacia el Gobierno y servicios centrales, que la han impulsado; hacia nuestro venerable Prelado, que tanto anhelo ha puesto en la reconstrucción y que tiene la satisfacción de haberla visto enteramente terminada.”11

L’inauguració de la Catedral però, no fou la única que es produí aquell dia, ja que acabada la cerimònia del principal temple de la ciutat, es va inaugurar el “Monumento a los Caídos por Dios y por España” a la mateixa Plaça de la Catedral. L’Ausona també es feu ressò d’aquesta inauguració.

“Es altamente significativo el hecho de que coincidan en una misma fecha dos actos de singular trascendencia, que si uno es el exponente del afán de reconstruir aquello genuinamente religioso y español que la acción destructora de unas manos impías intentó borrar para siempre, el otro de los dos actos es el recuerdo imperecedor y el merecido homenaje que la Ciudad tributa a quienes con su generoso martirio, con su heroica inmolación frente a las brigadas internacionales, hicieron posible el resurgimiento de España.”12

  Pel bàndol franquista, allò contrari a la seva ideología nacionalcatòlica, era influència exterior i no tenia cap component espanyol. Només es podia ser espanyol si s’era catòlic, tal i com diu al principi del paràgraf. Una església, en aquest cas la Catedral de Vic, simbolitzava el que era genuïnament Espanya.

Aquesta inauguració catedralícia posa clarament de relleu l’enorme simbiosi entre Dictadura i Església Catòlica Espanyola, i com els seus destins anaven completament units.

---

1 CASANOVAS, J. “Quan les campanes van emmudir. Vic 1936-1939”. Patronat d’Estudis Osonencs. Vic. 1993.

2BOEOV. Núm. 2307 d’octubre de 1944.

3JUNYENT, E. “La ciutat de Vic i la seva història”Ed. Curial. Barcelona. 1976. Pàg 337

4Els presoners emprats en la reconstrucció de l’estat mitjançant el treball forçat rebien un sou miserable de 0’5 pessetes al dia quan normalment el sou mitjà diari d’un treballador eren 10 ptes/dia. Això demostra l’enorme benefici que en va treure la dictadura de l’ús quasi esclavista dels vençuts. Font: RODRIGO, J. “Hasta la raíz. Violencia durante la Guerra Civil y la dictadura franquista”. Alianza Ed. 2008. Madrid. Pàg. 140.

Segons SOLÉ SABATER, Josep Mª, “La repressió franquista a Catalunya. 1938-1953” l’any 1942 hi hauria aproximadament 18.375 presoners emprats en treballs forçosos de reconstrucció, en tallers penitenciaris i indústries. Aquesta xifra només engloba els treballadors forçats. Si comptessim tots els presoners i represaliats les xifres s’eleven a quantitats desorbitades.

5BOEOV. Núm. 2307 del 25 d’octubre de 1944.

6ROVIRÓ, I. i altres. “L’Església catalana durant el franquisme. 1939-1975. Apunts per a una història.”. Ed. Claret. 2005.  Barcelona.. Pàg. 225.

7 JUNYENT, E. “La ciutat de Vic i la seva historia” Curial Edicions 1976. Barcelona.

Pàg. 339.

8 AUSONA. Núm 195 d’octubre de 1945.

9 BOEOV. Núm 2323 del 21 de novembre de 1945.

10 BOEOV. Núm. 2323 del 21 de novembre de 1945.

11 AUSONA. Núm. 196 d’octubre de 1945.

12 AUSONA. Núm. 196 d’octubre de 1945.