La creació d’Esquerra Republicana de Catalunya i la proclamació de la República.

El 19 de març de 1931 apareixia un nou partit polític a Catalunya, fruit de la Conferència d’Esquerres Catalanes celebrada al Foment Republicà de Sants: Esquerra Republicana de Catalunya. Aquest partit, amb només quatre setmanes de vida guanyà majoritàriament les eleccions municipals del 12 d’abril del mateix 1931 (a Catalunya), eleccions que portarien a la proclamació de la Segona República espanyola.

La formació d’ERC, així com l’aparició de diversos partits polítics de l’òrbita del catalanisme i l’esquerra política, fou en gran mesura una resposta davant de l’agressió soferta al llarg de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, entre 1923 i 1930. El catalanisme polític deixà de ser majoritàriament conservador per passar a ser un moviment d’esquerres i republicà. La Lliga Regionalista, que havia sigut el partit més important del catalanisme abans de la dictadura, en continuar sent monàrquica, perdé l’hegemonia política a Catalunya. La dictadura transformà i radicalitzà el catalanisme portant-lo cap al republicanisme i l’esquerra.

La formació d’ERC va comptar amb la participació de diverses personalitats destacades de la política i la intel·lectualitat catalana del moment. Si bé la figura de Francesc Macià fou la més destacada, darrere l’aparició d’ERC hi havia sobretot la voluntat del grup de L’Opinió[1], així com personatges de l’òrbita de Lluís Companys i el seu Partit Republicà Català. També s’hi trobaven independentistes més radicals com els membres d’Estat Català, i representants d’entitats, centres i casals catalanistes i/o republicans d’arreu del país[2], així com del sindicat agrícola Unió de Rabassaires. Pocs dies després, el nounat partit polític, amb Macià al capdavant, arribava ja als 16.000 afiliats.

Els impulsors de la creació d’ERC coincidien en diversos aspectes polítics i socials: eren republicans, catalanistes, laics, federalistes i pròxims al socialisme moderat. La idea d’ajuntar els diversos grups que complien aquests requisits ideològics fou sobretot, com hem dit, dels membres del setmanari L’Opinió.

Ràpidament s’hagué de crear tota una estructura de partit i de política local als diversos municipis catalans on les candidatures d’ERC o la unió de grups afins s’havien fet amb el govern municipal. I és que les eleccions municipals de l’abril del 1931 foren plantejades arreu de l’estat espanyol com a referèndum sobre la monarquia i de programa electoral n’hi havia més aviat poc. ERC va fer la única campanya que podia fer, és a dir, la de plantejar els comicis com a un plebiscit republicà. I això va ser el que els féu guanyar les eleccions a la majoria de poblacions de Catalunya, ja que era el que la gent volia. La població catalana estava farta de reis i dels governs dictatorials que se’n derivaven.

També a la resta de l’estat espanyol es plantejaren les eleccions d’aquesta manera. Ja l’agost del 1930 s’havien reunit a Donostia representants de forces republicanes i d’esquerres per parlar de com fer caure la monarquia d’Alfonso XIII de Borbón, i quin estat s’implantaria després. En aquesta reunió clandestina hi anaren tres representants catalans, un d’Estat Català (Jaume Aiguadé), un d’Acció Catalana (Manuel Carrasco i Formiguera) i un d’Acció Republicana (Macià Mallol).

A Catalunya, i davant l’escenari de les eleccions de l’abril del 1931, el fet de comptar amb la figura de Macià al capdavant d’ERC fou clau, ja que era un personatge molt conegut i estimat, amb un gran carisma. La seva figura política s’havia forjat a les Borges Blanques, on havia sortit elegit diputat ininterrompudament des del 1907 fins el 1923 sense pertànyer a cap partit polític. Macià era “l’Avi”, una mena de líder espiritual del poble català, com un gran patriarca de tot Catalunya, estimat i respectat per pràcticament tothom. Macià era conegut per tothom, i el fet d’haver sigut militar espanyol transformat a independentista català li donava encara més carisma.

Els fets del 14 d’abril foren el desencadenant de tot plegat i tingueren Lluís Companys com a protagonista destacat. Per iniciativa pròpia, quasi com un rampell, decidí irrompre a l’Ajuntament barceloní (Companys havia sortit elegit regidor a la capital) i proclamà la República. Això desencadenà una allau imparable d’esdeveniments. La població de Barcelona fent-se ressò del que acabava de fer Companys, es desplaçà cap a la plaça Sant Jaume a veure què estava passant. Va ser aleshores quan es produí la ja mítica locució de Francesc Macià des del balcó de la Generalitat proclamant la República Catalana dins la Confederació Ibèrica:

“Catalans : 

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació Ibèrica. 

D'acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat. 

En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida. 

Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria. 

Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre. 

En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l'emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional. 

Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.”

 Així doncs, abans que es proclamés la República a Madrid, Macià donava per constituït un Estat Català i definia la forma d'Estat de la nova República. Macià s’inventà els noms, ja que encara no s’havia acordat res amb el govern central. Aquest fet, però, suposà un cop d’efecte de l’avi Macià i propicià que a Madrid s’accelerés el traspàs de poders per por a l’ independentisme català.

Com sempre ha passat, però, els republicans espanyols ja van veure amb alarmisme la proclama de Macià i ràpidament posaren el crit al cel, més preocupats pel què feien els catalans que per la seva pròpia presa del poder.

Així doncs, el govern provisional de la República espanyola envià el dia 17 d’abril alguns dels seus membres a Barcelona per tal de parlar amb Macià i fer-li entendre que no podien haver-hi dues repúbliques diferents dins d’Espanya. I Macià, molt hàbil, digué que no es podia fer enrere, i que si havien de renunciar al nom de República Catalana, el govern central hauria de fer algunes concessions d’autogovern per Catalunya. Macià, aconseguí transformar el rampell de Companys en el restabliment de la Generalitat de Catalunya i cert autogovern que quedaria reflectit uns mesos més tard en l’Estatut d’Autonomia. El fet de tornar a tenir la Generalitat era quelcom molt simbòlic pel catalanisme, ja que no existia des de la fatídica derrota del 1714.

Aniversari de la proclamació de la República a Vic. 14 d'abril del 1932. Arxiu Comarcal d'Osona. Fons: Robert

---

[1] L’Opinió era un setmanari sorgit el febrer del 1928 de tendència catalanista i republicana. Des del setmanari propugnaven la concentració de grups i partits de l’àrea del catalanisme i el socialisme per fer una candidatura unitària i així potenciar el republicanisme català.

[2] “Història de la Generalitat de Catalunya. Dels orígens medievals a l’actualitat, 650 anys”. Generalitat de Catalunya i Institut d’Estudis Catalans. Barcelona 2011. Pàg. 300.