Cròniques Vigatanes

Cròniques Vigatanes
Francesc Macià a Vic (Arxiu ERC-Vic)

dijous, 24 de novembre del 2011

Reivindicació de Karl Marx

En aquesta publicació faig un parèntesi i deixo les cròniques vigatanes per més endavant i recupero un breu article que vaig fer fa un parell d'anys per l'assignatura de Metafísica impartida pel gran Miquel Tresserras. És una defensa de Marx on es pot constatar que era un profeta i el que ja advertia fa més de 160 anys es compleix avui.


Karl Marx.
Les classes treballadores segueixen immerses en la pobresa mentre al seu voltant creix la riquesa; són miserables davant de tant luxe. La seva depravació material redueix la seva estatura, tant física com moral”[1] Aquestes paraules de Marx fa 140 anys són igualment vàlides avui dia, i la crisi vigent del món capitalista n’és un clar exemple, els pobres són més pobres, la classe mitjana s’empobreix ràpidament i cada vegada hi ha més famílies que no arriben a finals de mes. Mentrestant els bancs camuflen els immorals beneficis obtinguts especulant a costa dels altres, estrangulant a la classe treballadora d’avui. I sembla d’una altra època parlar de classe treballadora perquè el vocabulari i la ideologia capitalista han anorreat i exterminat tota herència del marxisme pintant-lo com el mal i l’anticrist basant-se en els exemples de revolució comunista que hi ha hagut al món (URSS, Xina, Cuba, Corea, Vietnam,...) que són revolucions incompletes, estancades en l’estat teòricament provisional de la Dictadura del Proletariat, en part degut també a la bel·ligerància física i verbal dels EUA i els seus sequaços de la Gran Bretanya.
I és que  basant-se en la idea d’Estat del Benestar, el món capitalista ha esborrat i aniquilat les aspiracions d’altres models diferents al del capital. Un benestar que, com es demostra ara amb la crisi, potser no era tant com deien els líders polítics d’Occident. El gran Capital no dubta a transformar, canviar, traslladar, i deslocalitzar seguint només els seus interessos, no dubten a fer allò que proporciona més guanys, independentment del mal que provoqui, les conseqüències que se’n derivin i la situació socio-econòmica que generi. Com deien Marx i Engels al Manifest Comunista, “La continua transformación de la producción, la incesante sacudida de todos los estados sociales, la eterna inseguridad y movimiento, esto es lo que caracteriza la época burguesa respecto de todas las demás”[2] Escrit fa més de 160 anys, la descripció feta per Marx i Engels poc difereix del que trobem avui al món globalitzat, al contrari, ho trobem multiplicat per molt. Precarietat, inseguretat, provisionalitat, temporalitat,... són paraules molt freqüents i familiars per moltes persones del mal anomenat “Primer Món”. I si bé sembla passat de moda parlar de burgesia dominant, si que trobem una classe social rica i poderosa, especuladora i dèspota, que continua governant i explotant a la població a canvi de certs “luxes” que es poden permetre com anar de vacances al Carib o comprar-se una televisió plana de 40 polzades. És l’estratègia dels rics per amagar la realitat i distreure al personal de les coses que passen i que els afecten. La gent viu enganyada i manipulada en una societat capitalista dictatorial que no permet cap altre tipus de concepció del món, la política i l’economia que no sigui la seva. Els interessos econòmics del capital estan per sobre de vides, tradicions, cultures, estats i de qualsevol dret humà. Així s’explica per exemple la guerra d’Iraq, l’únic objectiu de la qual ha estat apropiar-se dels importants pous de petroli del país, encara que això provoqui desenes de morts cada setmana i una interminable guerra civil i religiosa.
Marx és quasi un profeta. El que digué fa més d’un segle i mig descriu la situació a què el capitalisme ens ha portat avui, “Cómo supera las crisis la burguesía? Por un lado, mediante la forzada destrucción de una masa de fuerzas productivas; por otro, conquistando nuevos mercado y explotando más a fondo los viejos. ¿De qué manera entonces? Preparando crisis más universales y violentas y disminuyendo los medios de prevenirlas”[3] Substituïm el que s’entenia per burgesia en el seu moment, pels seus descendents, empreses multinacionals, bancs, rics i polítics, i veiem que el que deia Marx és totalment cert, però és clar, el Capital no reconeixerà mai que el seu enemic tenia raó. Les crisis capitalistes són cícliques i després d’un període de suposada “bonança” arriba la catàstrofe. Exemples evidents serien el Crack borsari de 1929 o la crisi del petroli dels anys 70 del s.XX, i òbviament, la crisi actual. Aquestes crisi porten a milers de persones a l’atur i a viure en condicions pèssimes, a acceptar pitjors condicions laborals, econòmiques, socials,... per poder alimentar la seva família. Ho veiem actualment amb les retallades socials. Els estats afavoreixen que les empreses puguin rescindir els contractes dels seus treballadors amb indemnitzacions vergonyoses. Talment com una vaga patronal de les de principis del s.XX, quan la CNT dominava Barcelona. Els sindicats han perdut tota orientació i també han quedat lligats al poder del diner. Al subsistir amb ajudes dels governs estatals han signat la seva defunció i ja només són un objecte decoratiu sense cap capacitat per canviar res.
El diner ha comprat a la població que viu majoritàriament enganyada i lligada. Tota preocupació resideix a quines vacances faré aquest estiu o quin cotxe em compraré. La publicitat abusa de la formula “Compra això i seràs feliç” o “Si no compres tal és que ets tonto”. A base de productes fabricats en sèrie i que ofereixen benestar, el capital ha aconseguit que tothom s’apunti al carro del capitalisme convertint-lo en pràcticament  l’única opció econòmica possible al món, sense tenir en compte que sempre hi acaba havent una crisi profunda cada vegada pitjor que l’anterior. La “moda” ajuda (i molt!) a aquest desenvolupament constant del capitalisme però provoca l’anul·lament personal. La persona es converteix simplement en un tros de carn que compra, incapaç de pensar per ell mateix si allò li convé o realment ho necessita. És comprar per estar al dia. La moda passa ràpid i allò que ahir era actual, avui ja està desfasat i antiquat. Com digué Erich Fromm, “...malgrat que la llibertat d’expressió constitueix una important victòria en la lluita contra les velles coercions, l’home actual es troba en una situació en què molt del que pensa i diu és exactament el que pensa i diu tothom, i que no ha assolit la capacitat de pensar d’una manera original.”[4] L’home actual es creu lliure, creu que pot opinar i canviar les coses. És una falsa il·lusió.
Els homes estem lligats a l’engranatge capitalista. Tothom ha de treballar i comprar. Els diners són qui mouen el món, no els ideals o valors.  Tota la vida l’encarem al diner. Un estudia fins passats els 25 anys per formar-se i així obtenir una millor feina, alhora que la competitivitat, bàsica en el capitalisme, es trasllada a tots els àmbits. Per exemple, dos amics que acabin la carrera al mateix temps competiran per trobar una feina i si poden, passaran per damunt del company si això l’hi dóna el treball. El capitalisme afavoreix l’ individualisme i l’egoisme.
Marx és utòpic perquè vol acabar amb la propietat privada del que ell anomena burgesos i que com hem dit, podria designar un ampli ventall de persones actualment. Vol canviar el capital d’uns quants a capital comunitari, de tots. Vol que el salari no sigui el mínim perquè el treballador visqui i continuï perpetrant el capitalisme. El capitalisme afavoreix la dominació d’uns sobre altres així com d’uns països sobre altres. El món actual n’és un exemple esperpèntic que ni el propi Marx s’hauria imaginat. Tota Àfrica “descolonitzada” però desangrant-se  pel “neocolonialisme”, que ja no exerceix un domini físic però si un domini econòmic total. Molts països han eliminat els conreus bàsics de la seva alimentació, per fer camps de cotó o altres matèries per les indústries d’Occident, causant desnutrició a milions d’africans alhora que es provoquen guerres civils de les quals Occident s’aprofita comprant i subornant al dictador de torn. França n’és un excel·lent mestre.
És “perillós” per mi, el pas de societat burgesa a societat comunista pel que comporta una revolució en quant a morts, guerra, destrucció....que provocaria, alhora que, exemples històrics de revolucions s’han quedat sempre en la dictadura del proletariat, que havia de ser un estadi transitori però que arreu s’ha perpetrat en figures dictatorials nefastes com Stalin o Pol Pot. De totes maneres, és molt més perillós el capitalisme perquè anul·la la persona, provoca guerres pel domini dels recursos, sotmet persones i pobles que existeixen només pel treball i el diner, i genera crisis molt importants que empitjoren les condicions de vida a milions de persones. Les dues guerres mundials són fruït dels interessos capitalistes i colonialistes d’Occident, dues guerres amb unes mortaldats i una destrucció tant exagerades que no s’ho podien ni imaginar quan s’iniciaren. Alhora el capitalisme va lligat amb la “democràcia” si és que realment es pot parlar de tal. Posem per exemple els EUA, país demòcrata per excel·lència on un candidat a president com George W. Bush pot falsificar els resultats de tot un estat com Florida per guanyar les eleccions i quedar-se tant ample, com si fos la cosa més normal. O per proximitat Espanya, estat centralista que es diu demòcrata però prohibeix de fer referèndums als seus habitants i és incapaç d’entendre que un país com Catalunya té dret a decidir el seu futur, així com el seu cap d’estat és un monarca designat a dit per un dictador feixista. D’exemples d’aquesta falsa democràcia en trobaríem a milers i a tots els països que es diuen demòcrates. I és que com deia Plató, la democràcia degenera a demagògia. Els polítics d’avui diuen el que la gent vol sentir sense creure-ho realment, només per guanyar vots, perpetuar-se a la cadira del parlament de torn i per fer operacions mafioses per enriquir-se personalment. Només cal veure un diari un dia qualsevol.
Així que potser Marx és utòpic i la seva opció fa trontollar tot allò establert durant els últims segles, però la seva proposta no es basa en la desigualtat d’oportunitats, ni en la submissió al “patró”, ni en l’esclavisme del lloc de treball i el salari, ni en el domini dels recursos dels altres estats. El marxisme canviaria tota la situació que tenim avui, potser costaria que es realitzés bé el pas a una societat comunista però no crec que el resultat fos pitjor del que hi ha avui.
Marx col·loca la religió i la metafísica en el que anomena Superestructura, que és l’opi del poble, allò que amaga i distreu a les persones d’allò en què realment s’haurien de fixar i intervenir. La superestructura està condicionada pels que manen, és l’ideologia dels poderosos que l’inculquen a la població per amagar-li la realitat del que passa i així sustentar el seu poder. La metafísica com a part de superestructura suposa una alienació per l’home que viu d’acord amb uns interessos que no són els seus propis i ha perdut consciència d’ell mateix. Marx no vol interpretar el món, el que vol és transformar-lo.


Bibliografia consultada:
- MARX, K i ENGELS, F. Manifiesto Comunista. Alianza Ed. Madrid 2008.
- MARX, K. El Capital (3 vols.) Ed. Crítica. Barcelona 1980.
- MARX, K. Manuscrits económico-filosòfics. Ed. 62. Barcelona 1991.
- FROMM, E. La por a la llibertat. Edicions 62. Barcelona 1979.
- Entrevista del diari de NY, “The World” a Karl Marx. 18 de juliol de 1871. Recollida en part a: SERRALLONGA, J. Els moviments socials del segle XIX. UAB (Col. Materials, 170) 2006.


[1] Entrevista del diari de NY, “The World” a Karl Marx. 18 de juliol de 1871. Recollida en part a: SERRALLONGA, J. Els moviments socials del segle XIX. UAB (Col. Materials, 170) 2006.
[2] MARX, K i ENGELS, F. Manifiesto Comunista. Alianza Ed. Madrid 2008. p 45.
[3] MARX, K i ENGELS, F. Manifiesto Comunista. Alianza Ed. Madrid 2008. p 49.
[4] FROMM, E. La por a la llibertat. Edicions 62. Barcelona 1979. p 100.