Cròniques Vigatanes

Cròniques Vigatanes
Francesc Macià a Vic (Arxiu ERC-Vic)

dimarts, 5 de maig de 2015

LES ADOBERIES DE VIC


El barri de les Adoberies és una de les àrees més significatives de la ciutat de Vic i, al mateix temps, el debat sobre el seu futur està a l’ordre del dia de la política municipal vigatana degut a la gran degradació i abandó que pateixen malgrat ser una zona clau per entendre la història de la nostra ciutat. Així doncs, i sense entrar en consideracions polítiques, veurem un breu repàs de la història d’aquesta indústria tant rellevant per Vic.

La indústria adobera i dels curtits de pells ha sigut molt important al llarg de la història de Vic i sembla que podria datar almenys des del segle XII, ja aleshores ubicada a la riba del riu Mèder, en l’àrea aleshores coneguda com Les Clotes.
A partir del segle XIV, aquesta indústria s’hauria anat diversificant i especialitzant en els diversos processos específics del tractament de les pells i segons el tipus de pell d’animal: adobers, blanquers, assaonadors,  pellaires, sabaters, guanters, aluders,etc.
Al segle XV trobem ja confraries que agrupaven diversos professionals dels diferents processos de la pell, amb Sant Francesc i Sant Bartomeu com a patrons, a qui dedicaren una capella passat el Pont de Queralt, precisament a l’inici del carrer de Sant Francesc, una de les vies importants d’accés a la ciutat. Aquestes confraries fabricaven tot tipus de productes de pell, en diferents colors, i empraven tant pell bovina com pell de cabra. És en aquest pas a l’Època Moderna quan l’àrea de les Clotes començà a definir-se com un barri extramurs de la ciutat, amb carrers que portaven noms com “dels aluders” o “de les adoberies” fent clara referència a l’activitat econòmica que s’hi portava a terme.
La indústria vigatana de la pell féu un salt qualitatiu encara més important a partir de la segona meitat del segle XVII, paral·lel al creixement econòmic de tot el país, malgrat les guerres amb la Castella de Felip IV i la França de Lluís XIV.
Al segle XVIII, passada la Guerra de Successió, la indústria de la pell continuà creixent exponencialment així com l’especialització en els processos s’intensificà, sobretot a les dècades finals del segle, una vegada superades ja les conseqüències desastroses de la guerra. Fou un procés paral·lel al creixement demogràfic de la ciutat. Vic es posicionà al llarg del segle com a ciutat principal de tot Catalunya en l’adob de pells, juntament amb Igualada. A finals de segle hi hauria prop 40 adoberies diferents treballant a la capital osonenca.
El propi gremi d’adobers de Vic, quantificava en cent mil pells anuals les que es tractaven a Vic el 1828. Pells bovines, d’ovelles, cabrits,... havent-hi també especialització entre els mestres adobers segons el tipus de pell. Tot i aquest creixement de la indústria de la pell però, el 8 d’octubre del 1863, amb el gran aiguat i la  riuada que patí Vic, el barri de les Adoberies fou un dels més castigats al trobar-se al costat mateix del Méder i alguns dels tallers quedaren ruïnosos i/o molt malmesos per la gran pujada del cabal del riu.
A partir de l’any 1875, recuperada ja de l’aiguat i afavorida per l’arribada del ferrocarril a Vic, la indústria de l’adob de pells experimentà un enorme creixement ja que s’obria una gran oportunitat de mercats, i continuà en expansió els anys següents, encara més afavorida per l’enorme demanda d’articles de pell i calçat a causa de la Primera Guerra Mundial, iniciada el 1914.
A partir dels anys 20, les adoberies patiren un procés de disminució en quan a nombre de tallers degut a la concentració empresarial d’algunes d’elles, que crearen empreses molt més fortes i punteres, de les quals Colomer Munmany SA sobresortí per damunt de tota la resta, una vegada passada la Guerra Civil. També a partir del 1920 i fins l’esclat de la Guerra Civil espanyola el 1936, les diverses empreses de l’adob de pells formaren el Gremio de Fabricantes de Curtidos de Vich.
Amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola el juliol del 1936, les adoberies tingueren un paper destacat en el procés col·lectivitzador de les indústries vigatanes. Molts sindicalistes de l’Associació Obrera de Vic eren treballadors del sector de l’adob, que en aquells moments es trobava en un moment de crisi important. La majoria d’empreses eren molt petites, amb pocs treballadors, i s’uniren per conformar l’agrupació que passà a anomenar-se Indústries de Curtits de Vic CNT-AIT, només amb l’excepció de Can Bauman que no hi entrà. Tota la resta d’empreses sí que en formaren part; Colomer Munmany, Genís, Garreta, Riera Creixans, Serra Badell, etc.
No fou un moment fàcil per alguns dels propietaris, com ara Domènec Andreu i Gudiol  i Joaquim Riera i Creixans, que foren assassinats pel terror revolucionari el mateix 1936. D’altres propietaris es van haver d’amagar. Un cas ben diferent però, fou el de Marià Serra i Badell, propietari d’una petita adoberia i que fou alcalde republicà de Vic entre abril del 1931 i desembre del 1933, i entre juliol del 1936 i setembre 1938, és a dir, en els anys en què es produïren les col·lectivitzacions.
Foren uns anys de profunda transformació social i econòmica que capgiraren completament les relacions laborals, però tingueren una vida efímera ja que passat el conflicte bèl·lic i amb la victòria feixista, el procés de col·lectivitzacions industrials finalitzà del tot.         
Al llarg dels anys de la dictadura franquista la indústria de la pell vigatana tornà a créixer molt considerablement amb algunes de les empreses que ja havien existit anteriorment, com per exemple Colomer Munmany SA, empresa que amb l’impuls de Josep Colomer i Costa, la seva dona Carme Munmany i també els fills del matrimoni, convertiren la petita empresa familiar de principis de segle en una gran multinacional que aguantà fins entrat el segle XXI, quan fou comprada per una multinacional xina.
La indústria de la pell vigatana donà feina a centenars de persones de la ciutat durant moltes dècades, però entrà en crisi a finals del segle XX fins a desaparèixer totes les empreses vigatanes de l’adob.

Bibliografia:
ALBAREDA, J; La industria del curtido en Vic en el marco de la sociedad contemporánea osonense (1746-1939). Vic: Colomer Munmany, 1992.
ALBAREDA, J; La industrialització a la Plana de Vic (1770-1875). Vic. Patronat d’Estudis Osonencs, 1981.
CASANOVAS, J; Quan les campanes van emmudir. Vic 1936-1939. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 1993
TORRAS, J.M; Curtidores  y tenerías en Cataluña. Organización de un oficio pre-industrial. (Siglos XIV-XIX). Vic. Colomer Munmany, 1991.
GENÍS, R; El ram de la pell a Vic. Vic: Patronat d’Estudis d’Osonencs, 1959.


dilluns, 15 de desembre de 2014

Història del Bisbat de Vic. (3a part)

3. El Bisbat de Vic durant l’expansió catalana dels segles XII-XIII.

Durant el segle XII hi hagueren diversos bisbes vigatans: Guillem Berenguer (1099-1101), Arnau de Malla (1102-1109), Ramon Gaufred (1109-1146), Pere de Redorta (1147-1185), Ramon Xetmar de Castellterçol (1185-1194) i Guillem de Tavertet (1195-1233)[1]. Aquests bisbes foren testimonis de l’expansió del Casal de Barcelona que incorporà al patrimoni familiar els comtats de Besalú el 1111 i el de Cerdanya el 1117, així com la resta de comtats es feien vassalls de Barcelona. A més, el comte Ramon Berenguer III es casà el 1112 amb Dolça de Provença, ampliant el patrimoni comtal cap a Occitània.
El 1134 succeí un altre fet cabdal per la història de Catalunya. A la mort del rei aragonès Alfons el Bateller sense hereus directes, el Regne d’Aragó passava per testament del difunt als ordes militars del Temple, Hospital i Sant Sepulcre. Els nobles aragonesos no acceptaren aquest testament i coronaren com a rei al germà del difunt, el monjo Ramir. Aquest es casà amb Agnès de Poitiers i engendraren una filla, Peronella. Ramir, que tenia l’oposició al seu regnat del papat i d’Alfons IV de Castella, buscà suport  en el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, a qui entregà la seva filla Peronella en matrimoni. D’aquesta manera naixia la confederació entre Catalunya i Aragó, mantenint ambdós territoris les seves identitats pròpies. El rei Ramir retornà a la vida eclesiàstica i deixà el govern del regne d’Aragó a mans de Ramon Berenguer IV[2]. El fill de Ramon Berenguer IV i Peronella fou Alfons I el Cast, el primer comte-rei. Ramon Berenguer IV expansionà encara més el territori català amb les conquestes de Tortosa el 1148, Lleida i Fraga el 1149 i Miravet i Siurana el 1152-1153. El seu fill Alfons I acabaria l’expansió cap a la zona del Matarranya establint els límits històrics del Principat de Catalunya, així com expandiria Aragó cap a l’àrea de Casp i Terol vora el 1170.
A mitjans d’aquest segle XII, tant destacat en la història del país, es dugué a terme una important remodelació a l’església de Santa Maria de Vic, ubicada davant per davant de la Catedral, i a la qual se li donà forma circular convertint-se així en la Rodona. Aquest església, consagrada el 1180 existí fins finals del segle XVIII quan s’aterrà per fer lloc a la nova Catedral neoclàssica.

El 1195 fou nomenat prelat vigatà Guillem de Tavertet, personatge molt influent en la cort del rei Pere I el Catòlic, fill d’Alfons I el Cast. Jurista de formació, Guillem ja havia sigut canonge de la Catedral des del 1181. El 1215 participà al IV Concili de Laterà i el 1228 en les Corts convocades pel rei Jaume I el Conqueridor   celebrades a Barcelona (com a representant del braç eclesiàstic) on es decidí emprendre la conquesta de Mallorca. Uns mesos després, el 29 de març del 1229, va participar al Concili de Lleida que aprovà i féu públiques per a la metròpoli Tarraconense d’aquelles constitucions establertes al Concili IV de Laterà[3]. Un dels decrets establia que totes les catedrals havien de tenir un mestre en gramàtica per tal d’ensenyar i formar a les escoles dels canonges, així com a totes les esglésies possibles. A Vic la plaça de mestre l’ocupà Reinald amb un tal Bernat Ferrer d’ajudant, que hauria sigut el mestre de Lògica. A partir d’aquí s’establiren el 1238 dues càtedres, la de gramàtica i la de lògica, seguint aquella idea d’intel·lectualitat del clergat iniciada a Vic ja en els temps del bisbe Ató al segle X. Durant els segles XIII i XIV es féu patent aquesta voluntat formativa i intel·lectual de la diòcesi vigatana doncs ja des del 1221, el capítol catedralici pagava íntegrament els estudis a aquells canonges i rectors que anessin a estudiar a les principals universitats d’Europa, com ara Bolonya (que fou la primera universitat de la història, fundada el 1088), Tolosa, París, Oxford, etc. Entrats ja al segle XIV, el mestre de gramàtica passà a ser-ho per a tota la ciutat de Vic, intervenint en el seu nomenament el propi Consell de la Ciutat[4].
Guillem de Tavertet va ser també ambaixador reial a Roma. Sembla que hauria tingut greus conflictes i disputes amb la poderosa dinastia dels Montcada que ostentaven el poder civil a la ciutat de Vic, i finalment es retirà al monestir de Ripoll el 1233, succeint-lo a l’episcopat vigatà Sant Bernat Calbó.

Un personatge molt destacat de la història medieval catalana i coetani del bisbe  Guillem de Tavertet fou Guillem de Montrodon, nascut al casal del mateix nom a la Plana de Vic vora l’any 1165, fill d’una família de la petita noblesa osonenca que tenia possessions diverses per les nostres contrades. El germà de Guillem, anomenat Ramon, fou canonge de la Catedral, i els seus pares havien fet donacions de terres a dita església de Sant Pere de Vic.
Guillem de Montrodon féu carrera en el món de les armes i entrà en el cercle més pròxim del rei Pere I que el nomenà Procurador General de les rendes de Catalunya. El 1203 entrà a l’orde militar del Temple fundat el 1118 a Jerusalem en motiu de les croades i els pelegrinatges a Terra Santa. Aquests cavallers-monjos augmentaren molt ràpidament el seu poder polític i econòmic per tota la cristiandat. El 1128 els templers s’instal·laren a Aragó i el 1131 a Catalunya. A partir d’aquest moment es convertiren els Mestres del Temple en grans personatges molt influents en la Cort del Casal de Barcelona.
El 1212, Guillem de Montrodon participà a la famosa batalla de les Navas de Tolosa junt amb el rei Pere I. L’any següent fou nomenat Mestre del Temple a Aragó, Catalunya i Provença, el mateix any de la fatídica derrota de Pere I a la batalla de Muret, on el rei morí defensant els seus vassalls càtars de la croada que els hi havia declarat el papa Inocenci III el 1209. Poc després, a inicis del 1214 formà part de l’expedició catalana que viatjà a Roma per demanar al papa que intercedís per alliberar l’infant Jaume, fill de Pere I i Maria de Montpeller, que estava retingut pel líder croat Simó de Montfort. La custòdia del petit rei Jaume passà doncs al propi Guillem de Montrodon que l’acollí a l’imponent castell dels templers a Montsó, on l’instruí i educà per a què es convertís en un bon rei. Paral·lelament, exercí també com un dels consellers més importants del país durant la minoria d’edat del rei, cuidant-se sobretot dels temes financers de la corona catalanoaragonesa. El propi rei Jaume I el Conqueridor comentà la situació a la seva crònica del Llibre dels fets del Rei en Jaume:
“E acordaren-se tots que’ns nodrís lo maestre del Temple en Montsó. E son nom d’aquel maestre era En Guillem de Montredon, qui era natural d’Osona e maestre del Temple en Aragó e en Catalunya.[5]
Quan el jove rei Jaume començà a fer-se càrrec directament de la política i govern de la confederació cap al 1216-1217, Guillem de Montrodon continuà com un dels seus consellers més pròxims i rellevants, tant que el 1220 el rei el nomenà guardador general de les rendes de Catalunya, confirmant-lo així com un home expert en les finances reials. Fins el 1227 estigué al costat del rei Jaume I el Conqueridor com a conseller seu. No es sap però quan morí[6].

El següent personatge que ocupà la seu episcopal vigatana fou Sant Bernat Calbó, nascut vora el 1180 sent originari de Reus, i que exercí com a bisbe de Vic entre 1233 i 1243. Abans de la seva designació episcopal però, fou novici des del 1214, prior vora el 1219,  i finalment abat el 1225 del monestir cistercenc de Santes Creus.            Sent ja bisbe de Vic des del 1233, substituint a Guillem de Tavertet, participà a les Corts de Montsó del 1236 i el 1238 formà part de l’expedició de conquesta de Jaume I de la ciutat de València. La seva designació com a bisbe de Vic fou pensada possiblement amb la finalitat d’acabar les disputes entre el Bisbat  i els Montcada del temps de Guillem de Tavertet, doncs Bernat Calbó tenia amistat amb els Montcada que eren grans protectors de Santes Creus[7].
Va morir el 26 d’octubre del 1243 i va ser enterrat a la mateixa Catedral vigatana. Alexandre IV el va beatificar el 1260 i Climent XI el canonitzà el 1710. Els canonges vigatans Ramon de Sala i Ramon de Cabrera escrigueren a la segona meitat del segle XIII l’obra “Miracles del beat Bernat, home religiós, abat de Santes Creus lo qual aprés per la gracia de Déu fonch bisbe de Vich”[8].
L’any 2002, Vic recuperà l’Àliga de la ciutat (que havia desaparegut a inicis del segle XIX amb la Guerra del Francès) gràcies a que se’n trobaren documents a la casulla mortuòria de Sant Bernat Calbó, confirmant l’existència d’aquest element del bestiari molt abans de la instauració de la festa del Corpus a inicis del segle XIV.

Bernat de Mur fou bisbe de Vic en substitució de Sant Bernat Calbó a partir del 1244 i fins 1264. Abans, havia sigut ardiaca a Tremp i havia estudiat Dret a l’Alma Mater Studiorum de Bolonya, universitat d’enorme prestigi tant en Dret civil i canònic com en Humanitats. Durant el seu episcopat vigatà s’establí definitivament en 20 el nombre de canonges de la Catedral vigatana. Al llarg dels segles anteriors el nombre havia anat oscil·lant entre 15 i 30 membres. També des del capdavant de la diòcesi vigatana cedí el castell de Gurb al rei Jaume I el Conqueridor i intercanvià algunes possessions que Sant Bernat Calbó havia obtingut pel Bisbat de Vic en la conquesta del Regne de València pel castell de Sallent. Durant el seu episcopat es celebrà l’any 1251 un Sínode Diocesà a Vic tal i com establia el Concili IV de Laterà.

Del mateix període de Bernat de Mur sobresurt la figura del clergue osonenc Arnau de Gurb, fill del castlà Ramon de Gurb. Arnau fou canonge de la Catedral de Vic durant l’episcopat de Bernat Calbó, i el 1248 fou nomenat ardiaca de Barcelona. Poc després, el 1252, ascendí a l’episcopat de Barcelona, càrrec que ostentà fins el 1284. Durant el seu període al capdavant del Bisbat de Barcelona, engrandí el Palau Episcopal. Va ser alhora ambaixador al regne de França per pactar el Tractat de Corbeil signat el 1258 entre Jaume I i Lluís IX de França i pel qual el monarca francès renunciava als drets sobre els comtats catalans i Jaume I renunciava a nombroses possessions occitanes. També participà en la conquesta del regne sarraí de Múrcia per part del mateix rei Jaume I el Conqueridor i el seu fill (futur Pere II el Gran) entre 1265-66.

Entrats ja al segle XIV, trobem al bisbe Berenguer de Guàrdia, que ocupà la seu vigatana des del 1306 fins el 1328. Aquest personatge estava emparentat amb la família dels Montcada. Durant el seu temps es dugueren a terme diverses obres i fets destacats per a la ciutat, la diòcesi i per a la pròpia Catedral de Sant Pere de Vic.
El primer gran fet destacat fou posar fi a l’interminable període de litigis per la jurisdicció de la ciutat, dividida per les àrees del Bisbat i dels Montcada. El rei Jaume II el Just estava molt interessat en posar fi a aquest conflicte que portava dècades allargant-se. Finalment doncs, optà el rei per comprar la jurisdicció episcopal junt amb els drets del mercat, de la vegueria i de la batllia, de la moneda, etc... a canvi la diòcesi rebia les rendes del castell de Gurb, Santpedor, Manresa, Cervera i Caldes de Montbui. El tracte es féu efectiu el 22 de setembre del 1315[9].
Un altre d’aquests fets rellevants fou la instauració de la festa del Corpus Christi. La festa de Corpus fou establerta pel papa Urbà IV l’any 1264, quan a la Corona d’Aragó regnava Jaume I el Conqueridor. El Concili de Viena de 1311 confirmà la diada i finalment, el papa Joan XXII la convertí en la Festa Major de la Cristiandat l’any 1316. A Catalunya es començà a celebrar molt aviat i Vic, amb el seu importantíssim caràcter episcopal, s’afanyà a establir la festa. Així doncs, ja el 1319, Vic celebrà el primer Corpus a la ciutat, sent una de les primeres ciutats del món que celebrava la festa. A Barcelona per exemple, es començà a celebrar el 1320. El Cristianisme incorporà i adaptà a la processó de Corpus elements pagans anteriors: figures mítiques com dracs, unicorns, víbres, diables, lleons, bous, gegants,.. Treure-les en processó significava el triomf de l’Eucaristia sobre el paganisme i la seva submissió a la divinitat cristiana. Tota aquesta fauna de representacions mítiques se la coneix per Entremesos. En les processons anaven pels carrers fent un cercavila dansant i anunciant la festa i invitant a la població a prendre-hi part. Moltes de les figures festives populars vigatanes com els gegants, l’àliga, el bou i la mulassa foren presents ja en les festivitats del Corpus del segle XIV[10].
                L’altra gran obra del seu temps al capdavant del Bisbat de Vic, fou l’inici de la construcció del claustre d’estil gòtic de la Catedral a partir del 1318. Aquest estil arquitectònic, s’havia començat a introduir a Catalunya a partir del segle XIII, diferenciant-se del romànic al fer-se esglésies molt més grans, amb murs menys gruixuts i grans rosasses i finestrals amb vitralls per fer entrar la llum dins dels temples religiosos. Fugia de la rigidesa del romànic tot buscant una major humanització i naturalitat en l’art, esdevenint  les figures escultòriques  més vives i expressives, amb major moviment dels cossos. La construcció del claustre gòtic de Vic es va allargar fins el 1400, passant per tres fases marcades pels mestres directors de l’obra: Raimon Despuig (1318-1333), Bartomeu Ladernosa (1337-1350) i Antoni Valls (1388-1400). (Despuig participà també en les obres de construcció de Santa Maria del Mar a Barcelona i la seu de Manresa). El nou claustre vigatà s’aixecà com a pis superior de l’anterior claustre romànic existent. Tot i així, l’emplaçament actual del claustre gòtic no es l’original del segle XIV doncs es traslladà a finals del segle XVIII i principis del segle XIX quan es dugué a terme la construcció de la nova Catedral neoclàssica de l’arquitecte Josep Morató[11].
               
                La resta de bisbes que passaren per Vic durant la segona meitat del segle XIV hi feren estades molt curtes doncs utilitzaren la seu vigatana com a trampolí cap a diòcesis més grans com Barcelona, València o Saragossa. La majoria d’aquestes designacions episcopals foren fetes des del papat aleshores establert a la localitat francesa d’Avinyó en comptes de fer-ho el capítol de la pròpia diòcesi. L’única excepció entre aquestes breus estades fou la del bisbe Ramon de Bellera que estigué al capdavant de la seu vigatana entre el 1352 i el 1377. Ramon de Bellera provenia del monestir de Sant Miquel de Cuixà








[1] JUNYENT, E; Jurisdiccions i privilegis de la Ciutat de Vich. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 1969. Pàg. 21.
[2] AVENTÍN, M i SALRACH, J.M; Història medieval de Catalunya. Barcelona: Proa i UOC, 2004. Pàg. 71-72.
[3] Concilis Provincials Tarraconenses. (Clàssics del Cristianisme, 50) Barcelona: Facultat de Teologia de Catalunya, Fundació Enciclopèdia Catalana i Proa, 1994. Pàg. 91-106.
[4]Bisbat de Vic. Estudis sòcio-pastorals. Bisbat de Vic i Editorial Montblanc, 1969. Pàg. 31.
[5] Llibre dels fets del Rei en Jaume. (Edició a cura de Jordi Bruguera). Barcelona: Fundació Jaume I i Editorial Barcino, 1991. (Vol.II). Pàg. 14-15.
[6] SALARICH, M i YLLA-CATALÀ, M; Vigatans Il·lustres. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 1983. Pàg. 21-27.
[7] ESTEVA, M; Sant Bernat Calbó, monjo cistercenc. AUSA. (Vol. 9). Núm. 95-96. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 1980. Pàg. 145-146.
[8] SALARICH, M i YLLA-CATALÀ, M; Vigatans Il·lustres. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 1983. Pàg. 307.
[9]JUNYENT, E; La ciutat de Vic i la seva història. Barcelona: Curial, 1980. Pàg. 77.
[10] CASELLAS, O; Tradicions populars vigatanes. La Festa Major de Vic. (Obra inèdita) Fundació Embat Cultural i Consell de Festa Major de Vic, 2011. Pàg. 2, 10.
[11] JUNYENT, E; La Catedral de Vic. Sabadell: Editorial Ausa, 1995. Pàg. 8.
    MONREAL, L; La Catedral de Vich y las pinturas murales de Sert. Barcelona: Aedos, 1948. Pàg. 21-22.

dijous, 4 de desembre de 2014

Història del Bisbat de Vic (2a part)

2. La consolidació i creixement dels segles X i XI.

Ràpidament es féu efectiu el creixement de l’àrea de Vic, que guanyà en influència i els seus bisbes tingueren una major rellevància. La primera meitat del segle X va estar marcada per l’episcopat de Jordi, que havia substituït el bisbe Idalguer el 914. Jordi fou bisbe vigatà fins el 947 i durant el seu període el bisbat engrandí molt considerablement el patrimoni i les rendes, sobretot aquelles destinades a la Catedral. Això podria ser degut a que s’hauria donat ja un important augment de la població, que buscava protecció a l’entorn de la seu episcopal vigatana. Es reberen terres i cases al llarg de tota la Plana de Vic. La consolidació i creixement de l’economia diocesana permeté una primera remodelació important de la Catedral, finalitzada probablement el 925.
Paral·lelament al creixement de la Catedral vigatana i a les donacions rebudes, també cresqueren en poder i importància els dos grans monestirs fundats per Guifré el Pilós, el masculí de Ripoll i el femení de Sant Joan de les Abadesses. La Catedral i el monestir de Ripoll esdevingueren ràpidament el nucli intel·lectual de la diòcesi. Al mateix temps, les diverses reformes carolíngies referents a la vida eclesial i monàstica acabaren de configurar definitivament el bisbat que quedà consolidat, plenament legitimat i reconegut.

Trobem uns anys després a Ató, bisbe de Vic entre el 957 i el 971, reclamant a Roma junt amb el comte Borrell II la independència dels bisbats catalans de la metròpoli narbonesa per crear-ne una d’autòctona. El papa Joan XIII féu unes butlles per les quals Ató fou nomenat arquebisbe i se li atorgava la metròpoli catalana fins que es pogués restaurar l’antiga seu de Tarragona, encara a mans dels musulmans. Aquest arquebisbat d’Ató fou extremadament breu doncs el nou metropolità morí assassinat poc després d’haver tornat de l’expedició a Roma[1]. En l’època del bisbe Ató, la diòcesi vigatana esdevingué un destacat centre d’espiritualitat, cultura, coneixement i formació. S’amplià notablement l’arxiu de còdex de producció pròpia sobre teologia i altres estudis de tot tipus, així com passaren nombrosos personatges pel seu Scriptorium per tal de formar-se.
Va ser precisament en aquesta època (967-970) quan féu estada al bisbat vigatà Gerbert d’Orlhac, deixeble del bisbe Ató i  que el 999 seria nomenat papa Silvestre II. Durant la seva estada a la seu vigatana sota mestratge d’Ató i de l’abat Arnulf de Ripoll, Gerbert aprengué matemàtiques i astronomia, ciències molt poc desenvolupades encara a Europa però de les quals Vic i Ripoll havien rebut manuscrits i coneixements provinents del món àrab del califat de Còrdova, ampliant-se així molt considerablement les seves biblioteques, tant de llibres litúrgics com científics i literaris[2]. Uns anys abans d’assolir el papat, Gerbert d’Orlhac havia sigut el tutor personal del mateix emperador Otó III, fet clau que propiciaria que Gerbert fos nomenat papa de Roma[3]. Silvestre II no es va oblidar de la seva estada a terres catalanes i durant el seu pontificat féu diverses butlles per monestirs com Sant Benet de Bages o per bisbats catalans com el de Girona[4].

El 985 però, va succeir un fet molt important de la història de Catalunya: la invasió d’al-Mansur. Durant el mes de juliol de l’esmentat 985, el cabdill musulmà al-Mansur atacà i saquejà Barcelona, fent nombrosos presoners que foren portats cap a Còrdova. El comte de Barcelona, Girona, Urgell i Osona, Borrell II, demanà ajuda als reis carolingis Lotari i Lluís V per fer front a l’atac, sense rebre resposta. A més, el poder franc canviaria de dinastia el 987 passant a mans d’Hug Capet. Així doncs, Borrell II veié que els lligams de vassallatge amb els carolingis ja no existien doncs ara governava la dinastia dels Capet, i d’aquesta manera començà l’emancipació dels comtats d’Osona que s’autogovernaren sense dependre més del poder franc a partir del 988[5].

El segle X fou una època de molta convulsió en el sí de l’Església Catòlica que patí inacabables lluites pel poder papal, amb deposicions, excomunicacions i assassinats constants de papes i clergues destacats. A Vic no podia ser menys i tampoc es va escapar de la lluita pels càrrecs eclesiàstics. Així doncs, els papes Joan XV i Gregori V hagueren d’intervenir públicament contra el bisbe intrús Guadall, qui havia fet assassinar al bisbe Frujà cap el 992, i s’oposava a la designació del nou bisbe Arnulf, abat de Sant Feliu de Girona[6]. Guadall pertanyia a la casa vescomtal d’Osona i s’enfrontà amb Arnulf que era de la mateix família. En l’afer va haver d’intervenir el propi comte Ramon Borrell i el papa Gregori V qui designà definitivament a Arnulf[7].
Arnulf ocupà la seu vigatana des del 993 fins el 1010 posició des de la qual es convertí en destacat protagonista de la creixent feudalització i militarització de la societat catalana. Els bisbes del territori català foren considerats membres de les tropes del comte en la seva lluita contra l’Islam. Arnulf es convertí en senyor feudal i el comte Ramon Borrell li encarregà la repoblació d’àrees frontereres que s’anaven guanyant als musulmans. El poder i prestigi de la casa vescomtal osonenca cresqué molt considerablement gràcies al bisbe Arnulf. Morí el 1010 en una expedició militar vers Còrdova acompanyant al comte[8].

Entrats al segle XI apareix un altre dels grans personatges de la història del Bisbat de Vic: l’abat i bisbe Oliba, que presidí la diòcesi entre el 1018 i el 1046. Oliba era fill del comte de Cerdanya Oliba Cabreta. Va heretar el comtat de Berguedà però hi renuncià per entrar de monjo a Ripoll el 1002, convertint-se en l’abat del monestir el 1008 junt amb el monestir de Sant Miquel de Cuixà. Durant el seu període al capdavant del monestir de Ripoll, aquest consolidà la seva posició com a centre intel·lectual de primer nivell, sent el seu escriptori un dels més destacats de Catalunya. A més d’intensificar-se l’activitat de l’escriptori, Oliba establí relacions i lligams amb altres destacats monestirs com el de Fleury, centre monàstic antiquíssim (probablement del segle VII) també conegut com a Saint-Benoît-sur-Loire, ubicat al centre de França i indret de peregrinació molt important doncs suposadament s’hi traslladaren les despulles de Sant Benet de Núrsia (el fundador de la regla benedictina), cap al 670 procedents de l’aleshores deshabitat monestir de Montecassino. 
A partir del 1018, Oliba ocupà l’episcopat vigatà i continuà sent l’abat dels dos monestirs del Ripollès i el Conflent. Durant el seu temps la diòcesi cresqué en tamany així com en població. El 31 d’agost del 1038, amb Oliba al capdavant, es consagrà la nova Catedral vigatana on hi havia hagut la primitiva església de Sant Pere. Fou una ampliació molt important de la qual ens en resten dos vestigis tant destacats com la cripta i el campanar romànic de 46 metres d’altura. La nova catedral vigatana “estava composta per una ampla nau de 12 metres d’amplada per 38 de llargada, coberta amb volta de canó, i acabada en un extens creuer coronat per un absis central d’11’50 metres de profunditat total, i dos absis reduïts a cada un dels seus braços[9]. Tot i aquesta consagració del 1038, les obres haurien continuat al llarg del segle XI.
El bisbe Oliba fou un gran personatge de la història de Catalunya doncs fou conseller i mentor d’Ermessenda de Carcassona, vídua del comte Ramon Borrell; fou també el principal impulsor de les assemblees de pau i treva per posar fi a la violència dels nobles que assetjava el territori amb constants guerres particulars entre senyors; i va ser també fundador dels monestirs de Santa Maria de Montserrat, Sant Martí del Canigó o Sant Pere de Casserres entre d’altres[10].
També durant l’època d’Oliba al capdavant de la diòcesi vigatana començà la reforma canonical coneguda com a “agustiniana” doncs pretenia seguir la regla de Sant Agustí. Aquest procés reformista dels canonges s’allargà fins a finals del segle XI i es degué sobretot al fet de que les comunitats canòniques havien anat decaient en pràctiques poc exemplars dels seus membres arreu de la cristiandat. Si bé les noves regles s’instauraren als monestirs i canòniques de nova creació al Bisbat, pel que fa a la Catedral vigatana no es dugué a terme[11].
Un dels clergues vigatans destacats de l’època d’Oliba al capdavant de la diòcesi fou un tal Bonhom, jurista i cal·lígraf que fou notari al servei dels comtes Borrell II i Ramon Borrell. Com a home de lleis, escrigué el Liber iudicum popularis basat en el codi legal d’època visigoda[12]. També tenim a Ermemir Quintillà, canonge de la Catedral vigatana que estigué al capdavant de l’escriptori catedralici la major part del segle XI, durant aquest procés paulatí d’ampliació del coneixement. Ermemir fou qui escrigué l’acta de consagració de la Catedral l’any 1038, entre altres molts escrits[13].

La segona meitat del segle XI estigué molt marcada pel que s’ha conegut com a Reforma Gregoriana, pel seu principal impulsor el papa Gregori VII (1073-1085), seguint les directrius i/o idees reformistes de l’enorme i destacadíssim monestir francès de Cluny. Alguns dels postulats principals de la reforma foren la fi de la simonia (compra-venta de càrrecs eclesiàstic) i les lluites pel poder civil i religiós, la imposició del celibat, la destitució de sacerdots casats, o la pròpia formació teologal dels sacerdots molt sovint inexistent, a més d’establir la preponderància i infal·libilitat del papat per sobre inclús dels mateixos emperadors. El successor papal de Gregori VII i continuador de les reformes fou Urbà II, que precisament era un monjo de Cluny. El 1078 es celebrà a Girona un Concili que aprovà les directrius de la reforma gregoriana i en el qual hi participà el bisbe de Vic Berenguer Seniofred de Lluçà, que fou bisbe entre el 1076 (quan substituí a Guillem de Balsareny, nebot d’Oliba i personatge molt influent en la societat catalana i que hagué de plegar acusat precisament de simonia) i fins el 1099[14].

                 Entre el 1089 i el 1091 es recuperava la seu arquebisbal de Tarragona, sent la metropolitana de tots els bisbats catalans, fet de gran rellevància i simbolisme. Fou el propi bisbe Berenguer de Vic qui ocupà la seu metropolitana tarragonina en aquests inicis, sense deixar d’ocupar però la seu vigatana. Al mateix temps, l’expansió eclesial no tingué aturador i es consagraren nombroses esglésies i parròquies a tot el territori català i a aquelles terres que s’anaven guanyant als sarraïns.



[1] ORDEIG, R; Els orígens històrics de Vic. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 1981. Pàg. 103-106.
[2] MASNOU, J.M; Religió i Cultura al Bisbat de Vic entorn de l’any mil. Vic: ISCRVIC, 1999. (Col·lecció TEXTOS, 4) Pàg. 17-18, 26.
[3] MASNOU, J.M; Religió i Cultura al Bisbat de Vic entorn de l’any mil. Vic: ISCRVIC, 1999. (Col·lecció TEXTOS, 4) Pàg. 7.
[4] PLADEVALL, A; Història de l’Església a Catalunya. Barcelona: Claret, 2007. Pàg. 32, 42-43.
[5] AVENTÍN, M i SALRACH, J.M; Història medieval de Catalunya. Barcelona: Proa i UOC, 2004. Pàg. 35-36.
[6] PLADEVALL, A; Història de l’Església a Catalunya. Barcelona: Claret, 2007. Pàg. 42-43.
[7] MASNOU, J.M; Religió i Cultura al Bisbat de Vic entorn de l’any mil. Vic: ISCRVIC, 1999. (Col·lecció TEXTOS, 4) Pàg.25.
[8] MASNOU, J.M; Religió i Cultura al Bisbat de Vic entorn de l’any mil. Vic: ISCRVIC, 1999. (Col·lecció TEXTOS, 4) Pàg. 27.
[9] JUNYENT, E; La Catedral de Vic. Sabadell: Editorial Ausa, 1995. Pàg. 7.
[10] PLADEVALL, A; Història de l’Església a Catalunya. Barcelona: Claret, 2007. Pàg. 32, 48-49.
[11] Bisbat de Vic. Estudis sòcio-pastorals. Bisbat de Vic i Editorial Montblanc, 1969. Pàg. 30.
[12] SALARICH, M i YLLA-CATALÀ, M; Vigatans Il·lustres. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 1983. Pàg. 263.
[13] SALARICH, M i YLLA-CATALÀ, M; Vigatans Il·lustres. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 1983. Pàg. 277.
[14] Concilis Provincials Tarraconenses. (Clàssics del Cristianisme, 50) Barcelona: Facultat de Teologia de Catalunya, Fundació Enciclopèdia Catalana i Proa, 1994. Pàg. 87-89.
Bisbat de Vic. Estudis sòcio-pastorals. Bisbat de Vic i Editorial Montblanc, 1969. Pàg. 26.

dilluns, 1 de desembre de 2014

Història del Bisbat de Vic (1a part)

“L’història dels Estats sol presentar-se com una successió de regnats. L’història de Vic és la successió dels seus bisbes”. (Josep Pla; Viatge a la Catalunya Vella)


1. La creació del Comtat d’Osona i la refundació del Bisbat de Vic.

A inicis del segle IX, l’àrea de la Plana de Vic estava pràcticament despoblada i sense cap organització política ni una xarxa defensiva i militar que impedís les periòdiques incursions i ràtzies sarraïnes que penetraven a les terres osonenques des del Bages i enfilaven cap al Pirineu. La pràctica totalitat de la Península Ibèrica havia estat conquerida i ocupada pels musulmans a partir de les invasions del 711-712 des de l’Estret de Gibraltar provinents del nord d’Àfrica. Els francs, liderats per Carles Martell, deturaren els musulmans el 732 prop de Poitiers i a partir d’aquest moment els feren recular, expulsant-los primerament de tot el territori de la Septimània cap a l’any 759[1]. El 785 els francs, ara ja governats per Carlemany, entraven a la ciutat de Girona i el 801 el seu fill Lluis el Piadós conqueria Barcelona. S’iniciava i es constituïa així la Marca Hispànica, una organització político-militar establerta aproximadament en la línia fronterera natural que marquen els rius Llobregat i Cardener, i estenent-se cap a l’oest al riu Segre,  sota obediència i vassallatge de l’imperi franc de Carlemany.

Poc després però, la revolta d’Aissó del 826 deixà el territori osonenc devastat. Aissó, probablement era el sarraí Aysun al-Arabí, fill de Sulayman, antic valí de Barcelona abans de que la ciutat fos conquerida pels francs el 801. Aissó, hauria entrat a les terres osonenques i s’hi hauria fet fort, atacant l’esmentat any 826 al poblat més important de les contrades, L’Esquerda de Roda de Ter, deixant-lo completament arrasat[2]. Pres l’important enclavament, Aissó estengué el seu domini per les contrades i atacà i saquejà territoris propers com el Vallès i la Cerdanya. Aissó rebé l’ajuda dels sarraïns de Còrdova i atacà Barcelona i Girona sense poder-les conquerir, aquest fracàs però, acabaria desencadenant la fi de la revolta. Hi hagué una important repressió dels francs cap als revoltats. Aquesta revolta però, deixà les terres osonenques devastades i abandonades, amb molt poca població i molt dispersa.

Fou ja als anys finals del segle IX que aquesta situació començarà a canviar. Guifré el Pilós, fundador del Casal de Barcelona i comte d’Osona (878-897), fou el principal impulsor de la repoblació del territori a partir de l’any 879, amb l’establiment al territori de persones vingudes sobretot d’àrees muntanyoses com la Cerdanya. El territori del comtat d’Osona s’organitzà a través de castells termenats, és a dir, fortificacions defensives amb un territori circumdant sota la seva jurisdicció.

La repoblació del comtat va anar lligada amb la reimplantació eclesial del mateix territori. Així doncs, a partir d’aquestes dates es començà la construcció dels monestirs de Santa Maria de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses. Paral·lel a aquest fet fou la restauració de l’antic bisbat o diòcesis de Vic l’any 886, recuperant aquella divisió eclesial que havia existit en època visigoda ja l’any 516 amb el bisbe Cinidi, personatge que hauria assistit als Concilis Provincials de Tarragona el 516 i Girona el 517[3]. També trobem al bisbe osonenc Aquilí, participant al Concili de Barcelona del 599[4]. Tot i la continuïtat del bisbat les dècades següents, s’hauria interromput l’episcopat els anys finals del segle VII amb el bisbe Guisefred, i de forma definitiva amb la invasió sarraïna de la Península Ibèrica a partir del 711[5].

Així doncs, dos-cents anys després tornava a haver-hi un Bisbat de Vic i el primer bisbe de la nova època fou Gotmar que ocupà el càrrec entre el 886 i 899, i la diòcesis s’emparà sota la metròpoli de Narbona. Gotmar ja havia sigut nomenat arxiprest d’Osona per l’arquebisbe de Narbona Sant Teodard el 881[6]. El 887, Gotmar  consagrà, essent ja bisbe, l’església del monestir de Sant Joan de les Abadesses, abadia regida per Emma, la filla del comte Guifré. Un any després, el 888, consagrà també l’església del monestir de Ripoll, que fou regit poc després per Radulf, fill també de Guifré[7]. En els anys successius Gotmar consagrà esglésies arreu del territori osonenc: Tona, Sant Quirze de Besora, Santa Maria de Besora, Aiguafreda, etc... constatant doncs la progressiva implantació eclesial en el territori, procés que continuà en auge en els anys successius ja amb el bisbe Idalguer (900-914).
Precisament fou Idalguer qui el 907 aconseguí eliminar el tribut que la seu vigatana pagava a Narbona, afavorint així la pròpia economia de la novella diòcesi, sumat al fet del cobrament de l’impost del delme. Idalguer posà èmfasi en dotar la seu catedralícia de llibres litúrgics i ornaments.

El poder polític i el poder religiós al comtat d’Osona doncs, foren els encarregats de promoure el repoblament de tota la regió des de finals del segle IX. S’inicià un procés de recuperació demogràfica així com de construcció d’edificis civils i religiosos. Algunes de les obres destacades a Vic foren l’església principal dedicada a Sant Pere, la de la Santa Maria i la de Sant Miquel, ubicades pràcticament juntes a la part baixa de Vic, creant així un nou nucli poblacional diferent del que havia sigut l’antiga Ausa romana que s’havia ubicat a la part alta del turó vigatà. A partir d’aquest nou nucli en sorgiria “Vicus”, que passava a denominar aquesta part baixa de la ciutat i que amb el temps es convertiria en Vic. En aquesta nova zona s’hi establí el poder diocesà sent l’església de Sant Pere la més destacada, seu episcopal i de la comunitat de canonges. A la part alta hi habità el poder militar.






[1] AVENTÍN, M i SALRACH, J.M; Història medieval de Catalunya. Barcelona: Proa i UOC, 2004. Pàg. 23-25.
[2] ORDEIG, R; Els orígens històrics de Vic. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 1981. Pàg. 22-24.
[3] Bisbat de Vic. Estudis sòcio-pastorals. Bisbat de Vic i Editorial Montblanc, 1969. Pàg. 19.
[4] Concilis Provincials Tarraconenses. (Clàssics del Cristianisme, 50) Barcelona: Facultat de Teologia de Catalunya, Fundació Enciclopèdia Catalana i Proa, 1994. Pàg. 76.
[5] JUNYENT, E; Jurisdiccions i privilegis de la Ciutat de Vich. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 1969. Pàg. 17-23.
[6] Bisbat de Vic. Estudis sòcio-pastorals. Bisbat de Vic i Editorial Montblanc, 1969. Pàg. 20.
[7] MASNOU, J.M; Religió i Cultura al Bisbat de Vic entorn de l’any mil. Vic: ISCRVIC, 1999. (Col·lecció TEXTOS, 4). Pàg. 9-10.

dijous, 4 de setembre de 2014

La Casa Ricart de Vic

Fa uns dies va sortir la notícia de que una empresa de Torelló havia adquirit la Casa Ricart de Vic, que portava nou anys abandonada.
La Casa Ricart, ubicada al xamfrà que comunica el carrer de Santa Maria amb la Rambla del Bisbat i el Parc de Jaume Balmes, fou construïda a cavall dels segles XIX i XX, i és d’estil modernista. En destaca la capella ubicada al jardí i també d’estil modernista, obra de l’arquitecte Antoni Ferrer.
L'impulsor de la seva construcció fou el prohom local Miquel Ricart i Rusconi. Polític i empresari vigatà molt conegut, va néixer a la ciutat el 3 de març del 1843 i morí el mateix dia de l’any 1912. Va ser alcalde de Vic entre el 29 d’octubre del 1873 i el 17 de maig del 1874. Durant el seu període al capdavant del consistori municipal, la ciutat patí l’atac i ocupació de les tropes carlines de principis del 1874, durant la Tercera Guerra Carlina.
Miquel Ricart provenia d’una família vigatana relacionada amb la indústria tèxtil de la ciutat des del s.XVIII. Cap a mitjan s.XIX, la fàbrica dels Ricart havia crescut considerablement i havien establert altres fàbriques a la comarca, com fou el cas de Roda de Ter. Cap al 1850 a Vic tindrien 150 treballadors i a Roda de Ter 60, sent una de les empreses més afectades per les vagues en el sector tèxtil osonenc dels anys 1899 i 1900.
Els Ricart també entrarien al negoci de la banca fet que els convertí en una de les famílies adinerades més influents a la ciutat. El banc s’anomenava Ricart i Cia.
Com a anècdota queda dir que les cotxeres de la Casa Ricart foren possiblement el primer garatge vigatà a albergar un automòbil. Ricart fou soci capitalista de la Hispano Suiza Fábrica de Automóbiles SA. fundada el 1904 a Barcelona. El vehicle, propietat de Miquel Ricart va ser conduït en els seus inicis per Josep Colomer Costa, personatge que pocs anys després crearia l'enorme empresa vigatana del ram de la pell Colomer Munmany SA.



COLOMER, J; Criterio Artístico. Vich y el Arte. (Vol. 3). Obra inèdita de Josep Colomer i Costa. Pàg. 146-147.
TORNAFOCH, X; Del caciquisme a la democràcia. Política i eleccions a Vic. 1900-1931. Vic: Eumo 2007. Pàg. 20-21 i 202.
JUNYENT, E; La ciutat de Vic i la seva història. Barcelona: Curial, 1980. Pàg. 301-303 i 508.
SALARICH, M; Història del Círcol Literari de Vich. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 1962. Pàg. 77 i 237.
ALBAREDA, J; La industrialització a la Plana de Vic (1770-1875). Vic. Patronat d’Estudis Osonencs, 1981. Pàg. 116.