Cròniques Vigatanes

Cròniques Vigatanes
Francesc Macià a Vic (Arxiu ERC-Vic)

dijous, 4 de desembre de 2014

Història del Bisbat de Vic (2a part)

2. La consolidació i creixement dels segles X i XI.

Ràpidament es féu efectiu el creixement de l’àrea de Vic, que guanyà en influència i els seus bisbes tingueren una major rellevància. La primera meitat del segle X va estar marcada per l’episcopat de Jordi, que havia substituït el bisbe Idalguer el 914. Jordi fou bisbe vigatà fins el 947 i durant el seu període el bisbat engrandí molt considerablement el patrimoni i les rendes, sobretot aquelles destinades a la Catedral. Això podria ser degut a que s’hauria donat ja un important augment de la població, que buscava protecció a l’entorn de la seu episcopal vigatana. Es reberen terres i cases al llarg de tota la Plana de Vic. La consolidació i creixement de l’economia diocesana permeté una primera remodelació important de la Catedral, finalitzada probablement el 925.
Paral·lelament al creixement de la Catedral vigatana i a les donacions rebudes, també cresqueren en poder i importància els dos grans monestirs fundats per Guifré el Pilós, el masculí de Ripoll i el femení de Sant Joan de les Abadesses. La Catedral i el monestir de Ripoll esdevingueren ràpidament el nucli intel·lectual de la diòcesi. Al mateix temps, les diverses reformes carolíngies referents a la vida eclesial i monàstica acabaren de configurar definitivament el bisbat que quedà consolidat, plenament legitimat i reconegut.

Trobem uns anys després a Ató, bisbe de Vic entre el 957 i el 971, reclamant a Roma junt amb el comte Borrell II la independència dels bisbats catalans de la metròpoli narbonesa per crear-ne una d’autòctona. El papa Joan XIII féu unes butlles per les quals Ató fou nomenat arquebisbe i se li atorgava la metròpoli catalana fins que es pogués restaurar l’antiga seu de Tarragona, encara a mans dels musulmans. Aquest arquebisbat d’Ató fou extremadament breu doncs el nou metropolità morí assassinat poc després d’haver tornat de l’expedició a Roma[1]. En l’època del bisbe Ató, la diòcesi vigatana esdevingué un destacat centre d’espiritualitat, cultura, coneixement i formació. S’amplià notablement l’arxiu de còdex de producció pròpia sobre teologia i altres estudis de tot tipus, així com passaren nombrosos personatges pel seu Scriptorium per tal de formar-se.
Va ser precisament en aquesta època (967-970) quan féu estada al bisbat vigatà Gerbert d’Orlhac, deixeble del bisbe Ató i  que el 999 seria nomenat papa Silvestre II. Durant la seva estada a la seu vigatana sota mestratge d’Ató i de l’abat Arnulf de Ripoll, Gerbert aprengué matemàtiques i astronomia, ciències molt poc desenvolupades encara a Europa però de les quals Vic i Ripoll havien rebut manuscrits i coneixements provinents del món àrab del califat de Còrdova, ampliant-se així molt considerablement les seves biblioteques, tant de llibres litúrgics com científics i literaris[2]. Uns anys abans d’assolir el papat, Gerbert d’Orlhac havia sigut el tutor personal del mateix emperador Otó III, fet clau que propiciaria que Gerbert fos nomenat papa de Roma[3]. Silvestre II no es va oblidar de la seva estada a terres catalanes i durant el seu pontificat féu diverses butlles per monestirs com Sant Benet de Bages o per bisbats catalans com el de Girona[4].

El 985 però, va succeir un fet molt important de la història de Catalunya: la invasió d’al-Mansur. Durant el mes de juliol de l’esmentat 985, el cabdill musulmà al-Mansur atacà i saquejà Barcelona, fent nombrosos presoners que foren portats cap a Còrdova. El comte de Barcelona, Girona, Urgell i Osona, Borrell II, demanà ajuda als reis carolingis Lotari i Lluís V per fer front a l’atac, sense rebre resposta. A més, el poder franc canviaria de dinastia el 987 passant a mans d’Hug Capet. Així doncs, Borrell II veié que els lligams de vassallatge amb els carolingis ja no existien doncs ara governava la dinastia dels Capet, i d’aquesta manera començà l’emancipació dels comtats d’Osona que s’autogovernaren sense dependre més del poder franc a partir del 988[5].

El segle X fou una època de molta convulsió en el sí de l’Església Catòlica que patí inacabables lluites pel poder papal, amb deposicions, excomunicacions i assassinats constants de papes i clergues destacats. A Vic no podia ser menys i tampoc es va escapar de la lluita pels càrrecs eclesiàstics. Així doncs, els papes Joan XV i Gregori V hagueren d’intervenir públicament contra el bisbe intrús Guadall, qui havia fet assassinar al bisbe Frujà cap el 992, i s’oposava a la designació del nou bisbe Arnulf, abat de Sant Feliu de Girona[6]. Guadall pertanyia a la casa vescomtal d’Osona i s’enfrontà amb Arnulf que era de la mateix família. En l’afer va haver d’intervenir el propi comte Ramon Borrell i el papa Gregori V qui designà definitivament a Arnulf[7].
Arnulf ocupà la seu vigatana des del 993 fins el 1010 posició des de la qual es convertí en destacat protagonista de la creixent feudalització i militarització de la societat catalana. Els bisbes del territori català foren considerats membres de les tropes del comte en la seva lluita contra l’Islam. Arnulf es convertí en senyor feudal i el comte Ramon Borrell li encarregà la repoblació d’àrees frontereres que s’anaven guanyant als musulmans. El poder i prestigi de la casa vescomtal osonenca cresqué molt considerablement gràcies al bisbe Arnulf. Morí el 1010 en una expedició militar vers Còrdova acompanyant al comte[8].

Entrats al segle XI apareix un altre dels grans personatges de la història del Bisbat de Vic: l’abat i bisbe Oliba, que presidí la diòcesi entre el 1018 i el 1046. Oliba era fill del comte de Cerdanya Oliba Cabreta. Va heretar el comtat de Berguedà però hi renuncià per entrar de monjo a Ripoll el 1002, convertint-se en l’abat del monestir el 1008 junt amb el monestir de Sant Miquel de Cuixà. Durant el seu període al capdavant del monestir de Ripoll, aquest consolidà la seva posició com a centre intel·lectual de primer nivell, sent el seu escriptori un dels més destacats de Catalunya. A més d’intensificar-se l’activitat de l’escriptori, Oliba establí relacions i lligams amb altres destacats monestirs com el de Fleury, centre monàstic antiquíssim (probablement del segle VII) també conegut com a Saint-Benoît-sur-Loire, ubicat al centre de França i indret de peregrinació molt important doncs suposadament s’hi traslladaren les despulles de Sant Benet de Núrsia (el fundador de la regla benedictina), cap al 670 procedents de l’aleshores deshabitat monestir de Montecassino. 
A partir del 1018, Oliba ocupà l’episcopat vigatà i continuà sent l’abat dels dos monestirs del Ripollès i el Conflent. Durant el seu temps la diòcesi cresqué en tamany així com en població. El 31 d’agost del 1038, amb Oliba al capdavant, es consagrà la nova Catedral vigatana on hi havia hagut la primitiva església de Sant Pere. Fou una ampliació molt important de la qual ens en resten dos vestigis tant destacats com la cripta i el campanar romànic de 46 metres d’altura. La nova catedral vigatana “estava composta per una ampla nau de 12 metres d’amplada per 38 de llargada, coberta amb volta de canó, i acabada en un extens creuer coronat per un absis central d’11’50 metres de profunditat total, i dos absis reduïts a cada un dels seus braços[9]. Tot i aquesta consagració del 1038, les obres haurien continuat al llarg del segle XI.
El bisbe Oliba fou un gran personatge de la història de Catalunya doncs fou conseller i mentor d’Ermessenda de Carcassona, vídua del comte Ramon Borrell; fou també el principal impulsor de les assemblees de pau i treva per posar fi a la violència dels nobles que assetjava el territori amb constants guerres particulars entre senyors; i va ser també fundador dels monestirs de Santa Maria de Montserrat, Sant Martí del Canigó o Sant Pere de Casserres entre d’altres[10].
També durant l’època d’Oliba al capdavant de la diòcesi vigatana començà la reforma canonical coneguda com a “agustiniana” doncs pretenia seguir la regla de Sant Agustí. Aquest procés reformista dels canonges s’allargà fins a finals del segle XI i es degué sobretot al fet de que les comunitats canòniques havien anat decaient en pràctiques poc exemplars dels seus membres arreu de la cristiandat. Si bé les noves regles s’instauraren als monestirs i canòniques de nova creació al Bisbat, pel que fa a la Catedral vigatana no es dugué a terme[11].
Un dels clergues vigatans destacats de l’època d’Oliba al capdavant de la diòcesi fou un tal Bonhom, jurista i cal·lígraf que fou notari al servei dels comtes Borrell II i Ramon Borrell. Com a home de lleis, escrigué el Liber iudicum popularis basat en el codi legal d’època visigoda[12]. També tenim a Ermemir Quintillà, canonge de la Catedral vigatana que estigué al capdavant de l’escriptori catedralici la major part del segle XI, durant aquest procés paulatí d’ampliació del coneixement. Ermemir fou qui escrigué l’acta de consagració de la Catedral l’any 1038, entre altres molts escrits[13].

La segona meitat del segle XI estigué molt marcada pel que s’ha conegut com a Reforma Gregoriana, pel seu principal impulsor el papa Gregori VII (1073-1085), seguint les directrius i/o idees reformistes de l’enorme i destacadíssim monestir francès de Cluny. Alguns dels postulats principals de la reforma foren la fi de la simonia (compra-venta de càrrecs eclesiàstic) i les lluites pel poder civil i religiós, la imposició del celibat, la destitució de sacerdots casats, o la pròpia formació teologal dels sacerdots molt sovint inexistent, a més d’establir la preponderància i infal·libilitat del papat per sobre inclús dels mateixos emperadors. El successor papal de Gregori VII i continuador de les reformes fou Urbà II, que precisament era un monjo de Cluny. El 1078 es celebrà a Girona un Concili que aprovà les directrius de la reforma gregoriana i en el qual hi participà el bisbe de Vic Berenguer Seniofred de Lluçà, que fou bisbe entre el 1076 (quan substituí a Guillem de Balsareny, nebot d’Oliba i personatge molt influent en la societat catalana i que hagué de plegar acusat precisament de simonia) i fins el 1099[14].

                 Entre el 1089 i el 1091 es recuperava la seu arquebisbal de Tarragona, sent la metropolitana de tots els bisbats catalans, fet de gran rellevància i simbolisme. Fou el propi bisbe Berenguer de Vic qui ocupà la seu metropolitana tarragonina en aquests inicis, sense deixar d’ocupar però la seu vigatana. Al mateix temps, l’expansió eclesial no tingué aturador i es consagraren nombroses esglésies i parròquies a tot el territori català i a aquelles terres que s’anaven guanyant als sarraïns.



[1] ORDEIG, R; Els orígens històrics de Vic. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 1981. Pàg. 103-106.
[2] MASNOU, J.M; Religió i Cultura al Bisbat de Vic entorn de l’any mil. Vic: ISCRVIC, 1999. (Col·lecció TEXTOS, 4) Pàg. 17-18, 26.
[3] MASNOU, J.M; Religió i Cultura al Bisbat de Vic entorn de l’any mil. Vic: ISCRVIC, 1999. (Col·lecció TEXTOS, 4) Pàg. 7.
[4] PLADEVALL, A; Història de l’Església a Catalunya. Barcelona: Claret, 2007. Pàg. 32, 42-43.
[5] AVENTÍN, M i SALRACH, J.M; Història medieval de Catalunya. Barcelona: Proa i UOC, 2004. Pàg. 35-36.
[6] PLADEVALL, A; Història de l’Església a Catalunya. Barcelona: Claret, 2007. Pàg. 42-43.
[7] MASNOU, J.M; Religió i Cultura al Bisbat de Vic entorn de l’any mil. Vic: ISCRVIC, 1999. (Col·lecció TEXTOS, 4) Pàg.25.
[8] MASNOU, J.M; Religió i Cultura al Bisbat de Vic entorn de l’any mil. Vic: ISCRVIC, 1999. (Col·lecció TEXTOS, 4) Pàg. 27.
[9] JUNYENT, E; La Catedral de Vic. Sabadell: Editorial Ausa, 1995. Pàg. 7.
[10] PLADEVALL, A; Història de l’Església a Catalunya. Barcelona: Claret, 2007. Pàg. 32, 48-49.
[11] Bisbat de Vic. Estudis sòcio-pastorals. Bisbat de Vic i Editorial Montblanc, 1969. Pàg. 30.
[12] SALARICH, M i YLLA-CATALÀ, M; Vigatans Il·lustres. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 1983. Pàg. 263.
[13] SALARICH, M i YLLA-CATALÀ, M; Vigatans Il·lustres. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 1983. Pàg. 277.
[14] Concilis Provincials Tarraconenses. (Clàssics del Cristianisme, 50) Barcelona: Facultat de Teologia de Catalunya, Fundació Enciclopèdia Catalana i Proa, 1994. Pàg. 87-89.
Bisbat de Vic. Estudis sòcio-pastorals. Bisbat de Vic i Editorial Montblanc, 1969. Pàg. 26.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada