Cròniques Vigatanes

Cròniques Vigatanes
Francesc Macià a Vic (Arxiu ERC-Vic)

divendres, 18 de febrer de 2011

Marià Serra i Badell, alcalde republicà durant la Guerra Civíl

Petita biografia del dirigent local d'ERC, Marià Serra i Badell, alcalde de la ciutat de Vic en els complicats anys de la Guerra Civíl.


Va néixer a Vic el 1896 i morí el 1944 a l’exili.
Se’l coneixia també pel sobrenom “Cols”. Era propietari d’una petita fàbrica de curtits que en el moment d’esclatar la guerra hi treballaven vuit persones. Un informe de la Falange el definía com a maçó (com molts republicans).
Fou el primer alcalde de Vic elegit democràticament després de la dictadura de Primo de Rivera, el dia 12 d’abril de 1931 encapçalant les llistes del Partit Catalanista Republicà. Degut als mals resultats del seu partit a la resta de Catalunya, Serra Badell passà a Esquerra Republicana de Catalunya la força majoritària al nostre país, que tenia a Francesc Macià com a líder carismàtic. Serra i Badell obtingué 430 vots, només superat per Joaquim Surinyach del Grup Obrer que en va obtenir 457. Les forces republicanes van obtenir 11 dels 19 regidors de la ciutat. La proclamació de la República no suposà cap desordre ni fou accidentada.
Les dretes representades pel grup Unió Ciutadana,[1] guanyaren les eleccions municipals del 14 de gener de 1934 i Manuel Gros i Raguer fou nomenat alcalde, així que la Coalició d’Esquerres i Obrerista2  passà a ser la primera força de l’oposició. Amb els Fets d’octubre de 1934 uns quants membres d’ERC, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i de la USC (Unió Socialista de Catalunya, partit del també vigatà Manuel Serra i Moret) van proclamar l’estat català i van hissar una estelada a l’Ajuntament. Aquests militants de la coalició d’esquerres van ser processats. En total foren 13, entre els quals hi havia Serra Badell, que des del juny anterior era també el cap del somatent local. Els 6 regidors de la coalició van ser apartats de l’Ajuntament. Serra a més, fou empresonat. Es tancaren els locals de les forces d’esquerres i les publicacions Diari de Vic i Lluita van ser prohibides degut a que eren els instruments de propaganda de la coalició.
Amb les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936 i la victòria del Front d’Esquerres (Front Popular) -que agrupava diverses forces polítiques de l’esquerra catalana- Serra Badell i la resta de regidors van poder recuperar la seva plaça al consistori al produir-se una amnistia, que entre molts altres també va beneficiar al president Companys. Començà una etapa de molta tensió política, si bé ja s’estava gestant el cop d’estat rebel, les confrontacions en el si de la II República foren permanents i d’això tampoc se n’escapà l’ajuntament de Vic. El bloc d’esquerres estarà en enfrontament constant amb el govern local de la Lliga Catalana.
Amb el cop d’estat militar del juliol de 1936 que desencadenaria la Guerra Civil, Serra Badell tornà a ser nomenat alcalde de la ciutat al considerar el consistori que degut a les circumstàncies excepcionals de la guerra tot just iniciada, era convenient que el govern local l’exercís la representació vigatana del Front Popular. L’anterior alcalde li va demanar que acceptés el càrrec en gran part també, perquè temia que pogués caure el govern local a mans més extremistes.
“El senyor Alcalde en nom de la majoria, manifesta que, vista la situació actual i que les necessitats fan creure que les minories del Front Popular son les més adequades per a fer-se càrrec del govern de la Ciutat, entenen que han de renunciar els càrrecs que ostenten, fent constar, però, que dita renúncia no representa cap acte d’hostilitat contra el govern constituït, i demanen a aquestes minories del Front Popular que acceptin els càrrecs, doncs, creuen que aixís és convenient per al bé de la Ciutat.” 3
La guerra capgirà totalment la situació del país i el poder. Així doncs, el govern local l’exercia a la pràctica el Comitè de Milícies Antifeixistes de Vic, format ja el 19 de juliol, i que controlava la defensa, els proveïments, l’entrada i sortida de la ciutat,... i havia proclamat la seva autoritat per damunt del propi Ajuntament iniciant el procés revolucionari amb col·lectivitzacions de fàbriques i represàlies a empresaris, clergues i persones vinculades a les forces de dretes. Si bé en els primers mesos va ser així, poc a poc, l’Ajuntament va anar recuperant el poder perdut. Entre altres coses, es projectà l’esperada arribada d’aigües des de Forat Micó, projecte que no es va poder portar a terme degut a la guerra i la situació econòmica, i del qual s’apropiaria com a seu i s’aprofitaria el franquisme per fer propaganda una vegada realitzada l’obra. Per molta gent, tot i la propaganda franquista al respecte, el projecte d’arribada d’aigües de Forat Micó va ser gràcies a la feina feta en els anys de Guerra Civil per l’Ajuntament republicà.
 A l’ajuntament hi havia membres d’ERC, USC, POUM i el Sindicat Agrícola de la Plana de Vic, mentre que el Comitè Antifeixista era plenament anarquista. El 9 d’octubre del 1936 la CNT, la UGT i el PSUC van entrar al consistori creant així un consell municipal que recollia totes les tendències i forces d’esquerra i presidit per Serra i Badell4. L’Ajuntament va haver d’assumir responsabilitats noves, generades per la situació bèl·lica i que van perjudicar la situació econòmica de la ciutat fins dur-la a la bancarrota.
 Amb els fets de maig de 1937, en què s’enfrontaren membres de la CNT-FAI i el POUM contra la resta de forces republicanes i antifeixistes, es marcà un abans i un després en la guerra. A Vic, Serra Badell intentà calmar els ànims en un moment de màxima tensió política i social. Es posicionà clarament amb el govern republicà argumentant que fer la revolució llibertària en aquell moment perjudicava profundament la situació del país. Entre maig i juny de 1937 els revolucionaris de Vic van perdre el control efectiu de la ciutat. En aquestes circumstàncies l’alcalde Serra i Badell es preguntava “per què no ha d’esser possible una política de conjunt de totes les forces antifeixistes, on l’autoritat surti per damunt de grups i grupets? 5
El 26 de juny del 1937 es creà un nou consistori en què quedaren exclosos els del POUM, i la CNT no s’hi reincorporarà fins l’octubre, ara ja sense el control que havien tingut abans dels Fets de Maig. L’Ajuntament de Vic entrà en uns mesos problemàtics ja que cap grup acabava d’assumir el lideratge i a més, la guerra prenia un rumb ja marcadament favorable a les tropes nacionals. El 1938 va ser un any desastrós pels republicans, la guerra ja arribava al final, i el novembre els nacionals guanyarien la batalla de l’Ebre iniciant així la conquesta de Catalunya.
El setembre, tot just iniciada l’ofensiva nacional a l’Ebre, poc abans de l’entrada i ocupació franquista de tot Catalunya, Serra Badell va deixar l’alcaldia per motius de salut. Tot i alguns retrets dient-li que havia estat poc enèrgic en determinats moments importants, Serra i Badell mai va defugir la responsabilitat de ser l’alcalde i sempre va tendir a seguir la política marcada per la Generalitat i el seu partit, ERC. El va substituir Salvador Dordal i Bou que també era d’ERC i havia estat un dels regidors del nostre partit des de les eleccions de 1931. Dordal va estar empresonat pel règim franquista fins el 1943 a València.
Pocs mesos després i en ple hivern, Serra i Badell marxà a l’exili a França on es retrobà amb la seva família que havia marxat abans que ell. Tres anys després marxà amb tota la família a Mèxic, país que acollí una bona part dels exiliats de la II República. Allà visqué amb forces penúries treballant en el ram de la pell. El novembre de 1944 morí de càncer d’estómac sense haver vist complerta la derrota del feixisme i sense haver pogut tornar a Vic. Els falangistes locals el van deixar com un drap brut, acusant-lo de tots els mals de la ciutat i d’haver estat còmplice de tota la violència revolucionària. Al haver estat l’alcalde la major part de la guerra va ser usat com a boc expiatori.


[1] Amb 8 membres de la Lliga Catalana i 4 dels Tradicionalistes
2 Representada per 4 membres d’ERC, 1 de l’USC i i 1 del POUM.
3 Acte de l’Ajuntament de Vic en sessió extraordinària del 20 de juliol de 1936. Llibre 9, foli 75.
4 6 membres d’ERC, 6 de la CNT, 5 de la UGT, 3 del POUM i 2 del Sindicat Agrícola
5 CASANOVAS, J. <L’Ajuntament de Vic durant la Guerra Civil (1936-1939)>, AUSA. XXII/156 (2005) 205.

dimecres, 9 de febrer de 2011

La reconstrucció de la Catedral de Vic

Un moment molt especial pel clergat i també per la ciutat de Vic en temps de postguerra, fou l’Inauguració de la Catedral ocorreguda el 14 d’octubre de 1945 tot i que ja a la tardor de l’any anterior s’hi havia començat a celebrar algunes misses.
La Catedral de Vic havia estat pràcticament destruïda del tot a causa de la Guerra Civil. En els primers dies de la Guerra Civil els revolucionaris entraren al Palau Episcopal i la Catedral i ho saquejaren i cremaren junt amb altres esglésies i convents de la ciutat1. Ja amb la guerra acabada s’iniciaren les obres de reconstrucció pagades pel règim. Formalment les obres s’iniciaren el 15 de maig de l’any 1940 i es pogueren donar per acabades el 14 d’octubre del 1945 quan s’inaugurà definitivament la nova Basílica de Vic.
El bisbe Joan Perelló descriu l’estat en què havia quedat la Catedral després de la violència revolucionària, quan es pogué reprendre de nou el culte a la principal església de la ciutat l’any 1944, “Siempre recordaremos con horror la triste fecha del 21 de julio de 1936. Entre las diez y las once de la noche del citado dia vimos con nuestros propios ojos como salían grandes llamas de fuego por los ventanales de Nuestra Catedral, que ardía por los cuatro costados, y percibíamos el lúgubre ruido producido por el resquebrajamiento de las telas murales que adornaban la Casa del Señor.
Las grietas que se abrieron en las bóvedas fueron agrandándose poco a poco de manera que, en 1939, por la acción del tiempo, la Basilica vino a ser un montón de escombros”2.
Eduard Junyent, director de les obres de reconstrucció, descriu també en la seva obra “La ciutat de Vic i la seva història” l’estat en què quedà el temple després de la seva destrucció: “La catedral quedà amb les parets mestres en peu, vetllant els munts de runa de les voltes ensorrades; la decoració pictòrica, cremada. La façana, despullada de les imatges de Sant Pere i dels sants patrons de Vic. Destruïda l’edícula de la Mare de Déu situada enfront, al mig de la plaça”3
L’acte d’inauguració de la nova Catedral fou organitzat pel Bisbat de Vic i l’Ajuntament, i participà en la celebració molta de la població de la ciutat juntament amb algunes autoritats franquistes. Als actes de celebració de la reconstrucció, a part de les autoritats civils i religioses de la ciutat també comptà amb la presència del Ministre de Gobernació Blas Pérez i el Ministre d’Afers Exteriors Martin Artajo. S’inaugurà a més, un monument als caiguts a la plaça de davant el temple.
La “Dirección General de Regiones Devastadas” hi aportà mà d’obra, és a dir, presoners de guerra. Derrotats de la Guerra Civil van reconstruir la catedral vigatana en el que es coneixia per “Redención de Penas por el Trabajo”4, això és, mà d’obra forçosa d’aquells que havien lluitat a favor del bàndol derrotat l’abril del 1939 i que d’aquesta manera “compensaven” el seu error.
Al Boletín Oficial Eclesiástico del Obispado de Vic, el bisbe Perelló explica com anà aquesta reconstrucció “La seria obra de reconstrucción que espantaba a causa de su magnitud, halló eco generoso en la Dirección General de Regiones Devastadas que se hizo cargo de la empresa bajo la constitución de una Junta dotada de personalidad jurídica y amplias facultades, y gracias asimismo a la aportación del pintor Sr. Sert, que no se amilanó para acometer una nueva decoración”5
Tal i com veiem en el que diu el bisbe, s’intenta fer creure que la reconstrucció fou una obra generosa d’un organisme de l’estat franquista, en aquest cas Regiones Devastadas, quan realment fou un càstig als perdedors de la Guerra Civil que van tenir la mala sort de caure presoners, alhora que es reconstruïa un temple de nou recompensant així les paraules d’alabança del bisbe Perelló al respecte de Franco, i la política practicada per l’Església en general i en el cas específic vigatà, sempre a favor del règim i del seu Caudillo.
El pintor Josep Mª Sert pintà de nou (i gratuïtament) les grans teles que decoraven les parets de la Catedral. També eren obra seva les anteriors, però quedaren destruïdes per la crema que patí la Catedral junt amb altres esglésies els primers dies de la Guerra Civil. El director de la reconstrucció com hem dit, fou Eduard Junyent6
Malauradament, el pintor Josep Mª Sert va morir al cap de molt poc de la reconstrucció, el 27 de novembre del mateix 1945 i no va poder veure complerta l’obra pictòrica de la Catedral, ja que encara mancaven algunes imatges de la part superior del temple.
No es reconstruí del tot igual que l’anterior Catedral, hi hagueren alguns canvis a l’interior com la “supressió del cor central, l’avançament de l’altar sota la cúpula i el nou orgue, emplaçat a la paret de la dreta del creuer, a més a més de la girola creada a l’exterior de l’absis i de la cripta restaurada”7
A part, les obres de reconstrucció van permetre investigar el subsòl i recuperar la cripta romànica.

L’Ausona de la setmana prèvia a l’inauguració oficial ja es feia ressò d’aquesta celebració i donava gràcies al Caudillo per la seva bona voluntat de reconstruïr allò que els rojos havien destruït. “Una vez terminada la obra de fábrica que ya permitió abrirla al culto el año pasado y ahora completada en su decoración interior (...)  ha llegado el momento oportuno del acto de inauguración oficial, que según noticias, revestirà toda la solemnidad requerida en una obra como la presente que es de las que mayormente honran el sentido de reconstrucción iniciado por nuestro Caudillo a través de las múltiples que ha llevado a cabo el Servicio de Regiones Devastadas.”8
Finalment doncs, el 14 d’octubre de 1945 fou la data de l’inauguració oficial de la nova Catedral restaurada. El BOEOV descrigué la cerimònia i ens permet fer-nos una idea aproximada de com fou  l’acte d’inauguració; “Con inusitado esplendor celebró el domingo, dia 14 de octubre último, la ciudad de Vich el solemne acto de la entrega de su Catedral, reconstruída por el Estado. Dicha solemnidad fue honrada con la presencia de los ministros de Gobernación D. Blas Pérez González, quien ostentaba la alta representación del Jefe del Estado, y el de Asuntos Exteriores, Sr. Martin Artajo. La ciudad de Vich aparecía totalmente engalanada con banderas nacionales, colgaduras, tapices, gallardetes y ramos de flores. Asimismo la Catedral ofrecía un magnífico aspecto, con sus naves completamente llenas de fieles, luciendo una espléndida iluminación y a la que prestaban una singular belleza las pinturas murales del ilustre pintor D. José Maria Sert, colocadas ya casi en su totalidad, pues sólo faltan las que han de decorar las bóvedas del templo” 9
El ministre Blas Pérez com a màxim representant de l’estat també pronuncià un discurs en l’inauguració i que el BOEOV reprodueix, i que ens permet veure el caire que tenia tot l’acte en si i l’idea final que sempre està present en tots els discursos oficials de catolicitat i espanyolitat de tots els ciutadans juntament amb la grandesa i benevolència del Caudillo; “Dios tiene un nuevo templo; la feligresia de Vich, los católicos españoles, un magnífico lugar de recogimiento para comunicarse con Dios por la oración; el Arte, uno de sus hitos más memorables, y Franco, el sano orgullo de haber contribuído a la elevación de una obra que hablará perennemente a las generaciones de su catolicismo y de su fe inquebrantable en la reconstrucción de España”10
També l’alcalde del moment, Manuel Riera Comella pronuncià un discurs el dia previ de la inauguració, d’agraïment a aquelles persones i organitzacions que participaren en la reconstrucció. L’Ausona del 13 d’octubre del 1945 reprodueix tot el discurs del que ens quedem el paràgraf final en què expressa; “La reconstrucción señala un punto culminante de la historia ciudadana y la fecha del 14 de octubre de 1945 debe quedar esculpida en mármoles y bronces, pero también nuestros corazones por medio de la gratitud más ferviente hacia todos los que han contribuido a este esplendor: hacia la figura augusta de nuestro Caudillo, el Generalisimo Franco, que inició la obra; hacia el Gobierno y servicios centrales, que la han impulsado; hacia nuestro venerable Prelado, que tanto anhelo ha puesto en la reconstrucción y que tiene la satisfacción de haberla visto enteramente terminada.”11
L’inauguració de la Catedral però, no fou la única que es produí aquell dia, ja que acabada la cerimònia del principal temple de la ciutat, es va inaugurar el “Monumento a los Caídos por Dios y por España” a la mateixa Plaça de la Catedral. L’Ausona també es feu ressò d’aquesta inauguració.
“Es altamente significativo el hecho de que coincidan en una misma fecha dos actos de singular trascendencia, que si uno es el exponente del afán de reconstruir aquello genuinamente religioso y español que la acción destructora de unas manos impías intentó borrar para siempre, el otro de los dos actos es el recuerdo imperecedor y el merecido homenaje que la Ciudad tributa a quienes con su generoso martirio, con su heroica inmolación frente a las brigadas internacionales, hicieron posible el resurgimiento de España.”12
  Pel bàndol franquista, allò contrari a la seva ideología nacionalcatòlica, era influència exterior i no tenia cap component espanyol. Només es podia ser espanyol si s’era catòlic, tal i com diu al principi del paràgraf. Una església, en aquest cas la Catedral de Vic, simbolitzava el que era genuïnament Espanya.
Aquesta inauguració catedralícia posa clarament de relleu l’enorme simbiosi entre Dictadura i Església Catòlica Espanyola, i com els seus destins anaven completament units.


1 CASANOVAS, J. “Quan les campanes van emmudir. Vic 1936-1939”. Patronat d’Estudis Osonencs. Vic. 1993.
2BOEOV. Núm. 2307 d’octubre de 1944.
3JUNYENT, E. “La ciutat de Vic i la seva història”Ed. Curial. Barcelona. 1976. Pàg 337
4Els presoners emprats en la reconstrucció de l’estat mitjançant el treball forçat rebien un sou miserable de 0’5 pessetes al dia quan normalment el sou mitjà diari d’un treballador eren 10 ptes/dia. Això demostra l’enorme benefici que en va treure la dictadura de l’ús quasi esclavista dels vençuts. Font: RODRIGO, J. “Hasta la raíz. Violencia durante la Guerra Civil y la dictadura franquista”. Alianza Ed. 2008. Madrid. Pàg. 140.
Segons SOLÉ SABATER, Josep Mª, “La repressió franquista a Catalunya. 1938-1953” l’any 1942 hi hauria aproximadament 18.375 presoners emprats en treballs forçosos de reconstrucció, en tallers penitenciaris i indústries. Aquesta xifra només engloba els treballadors forçats. Si comptessim tots els presoners i represaliats les xifres s’eleven a quantitats desorbitades.
5BOEOV. Núm. 2307 del 25 d’octubre de 1944.
6ROVIRÓ, I. i altres. “L’Església catalana durant el franquisme. 1939-1975. Apunts per a una història.”. Ed. Claret. 2005.  Barcelona.. Pàg. 225.
7 JUNYENT, E. “La ciutat de Vic i la seva historia” Curial Edicions 1976. Barcelona.
Pàg. 339.
8 AUSONA. Núm 195 d’octubre de 1945.
9 BOEOV. Núm 2323 del 21 de novembre de 1945.
10 BOEOV. Núm. 2323 del 21 de novembre de 1945.
11 AUSONA. Núm. 196 d’octubre de 1945.
12 AUSONA. Núm. 196 d’octubre de 1945.