Un moment molt especial pel clergat i també per la ciutat de Vic en temps de postguerra, fou l’Inauguració de la Catedral ocorreguda el 14 d’octubre de 1945 tot i que ja a la tardor de l’any anterior s’hi havia començat a celebrar algunes misses.
La Catedral de Vic havia estat pràcticament destruïda del tot a causa de la Guerra Civil. En els primers dies de la Guerra Civil els revolucionaris entraren al Palau Episcopal i la Catedral i ho saquejaren i cremaren junt amb altres esglésies i convents de la ciutat1. Ja amb la guerra acabada s’iniciaren les obres de reconstrucció pagades pel règim. Formalment les obres s’iniciaren el 15 de maig de l’any 1940 i es pogueren donar per acabades el 14 d’octubre del 1945 quan s’inaugurà definitivament la nova Basílica de Vic.
El bisbe Joan Perelló descriu l’estat en què havia quedat la Catedral després de la violència revolucionària, quan es pogué reprendre de nou el culte a la principal església de la ciutat l’any 1944, “Siempre recordaremos con horror la triste fecha del 21 de julio de 1936. Entre las diez y las once de la noche del citado dia vimos con nuestros propios ojos como salían grandes llamas de fuego por los ventanales de Nuestra Catedral, que ardía por los cuatro costados, y percibíamos el lúgubre ruido producido por el resquebrajamiento de las telas murales que adornaban la Casa del Señor.
Las grietas que se abrieron en las bóvedas fueron agrandándose poco a poco de manera que, en 1939, por la acción del tiempo, la Basilica vino a ser un montón de escombros”2.
Eduard Junyent, director de les obres de reconstrucció, descriu també en la seva obra “La ciutat de Vic i la seva història” l’estat en què quedà el temple després de la seva destrucció: “La catedral quedà amb les parets mestres en peu, vetllant els munts de runa de les voltes ensorrades; la decoració pictòrica, cremada. La façana, despullada de les imatges de Sant Pere i dels sants patrons de Vic. Destruïda l’edícula de la Mare de Déu situada enfront, al mig de la plaça”3
L’acte d’inauguració de la nova Catedral fou organitzat pel Bisbat de Vic i l’Ajuntament, i participà en la celebració molta de la població de la ciutat juntament amb algunes autoritats franquistes. Als actes de celebració de la reconstrucció, a part de les autoritats civils i religioses de la ciutat també comptà amb la presència del Ministre de Gobernació Blas Pérez i el Ministre d’Afers Exteriors Martin Artajo. S’inaugurà a més, un monument als caiguts a la plaça de davant el temple.
La “Dirección General de Regiones Devastadas” hi aportà mà d’obra, és a dir, presoners de guerra. Derrotats de la Guerra Civil van reconstruir la catedral vigatana en el que es coneixia per “Redención de Penas por el Trabajo”4, això és, mà d’obra forçosa d’aquells que havien lluitat a favor del bàndol derrotat l’abril del 1939 i que d’aquesta manera “compensaven” el seu error.
Al Boletín Oficial Eclesiástico del Obispado de Vic, el bisbe Perelló explica com anà aquesta reconstrucció “La seria obra de reconstrucción que espantaba a causa de su magnitud, halló eco generoso en la Dirección General de Regiones Devastadas que se hizo cargo de la empresa bajo la constitución de una Junta dotada de personalidad jurídica y amplias facultades, y gracias asimismo a la aportación del pintor Sr. Sert, que no se amilanó para acometer una nueva decoración”5
Tal i com veiem en el que diu el bisbe, s’intenta fer creure que la reconstrucció fou una obra generosa d’un organisme de l’estat franquista, en aquest cas Regiones Devastadas, quan realment fou un càstig als perdedors de la Guerra Civil que van tenir la mala sort de caure presoners, alhora que es reconstruïa un temple de nou recompensant així les paraules d’alabança del bisbe Perelló al respecte de Franco, i la política practicada per l’Església en general i en el cas específic vigatà, sempre a favor del règim i del seu Caudillo.
El pintor Josep Mª Sert pintà de nou (i gratuïtament) les grans teles que decoraven les parets de la Catedral. També eren obra seva les anteriors, però quedaren destruïdes per la crema que patí la Catedral junt amb altres esglésies els primers dies de la Guerra Civil. El director de la reconstrucció com hem dit, fou Eduard Junyent6
Malauradament, el pintor Josep Mª Sert va morir al cap de molt poc de la reconstrucció, el 27 de novembre del mateix 1945 i no va poder veure complerta l’obra pictòrica de la Catedral, ja que encara mancaven algunes imatges de la part superior del temple.
No es reconstruí del tot igual que l’anterior Catedral, hi hagueren alguns canvis a l’interior com la “supressió del cor central, l’avançament de l’altar sota la cúpula i el nou orgue, emplaçat a la paret de la dreta del creuer, a més a més de la girola creada a l’exterior de l’absis i de la cripta restaurada”7
A part, les obres de reconstrucció van permetre investigar el subsòl i recuperar la cripta romànica.
L’Ausona de la setmana prèvia a l’inauguració oficial ja es feia ressò d’aquesta celebració i donava gràcies al Caudillo per la seva bona voluntat de reconstruïr allò que els rojos havien destruït. “Una vez terminada la obra de fábrica que ya permitió abrirla al culto el año pasado y ahora completada en su decoración interior (...) ha llegado el momento oportuno del acto de inauguración oficial, que según noticias, revestirà toda la solemnidad requerida en una obra como la presente que es de las que mayormente honran el sentido de reconstrucción iniciado por nuestro Caudillo a través de las múltiples que ha llevado a cabo el Servicio de Regiones Devastadas.”8
Finalment doncs, el 14 d’octubre de 1945 fou la data de l’inauguració oficial de la nova Catedral restaurada. El BOEOV descrigué la cerimònia i ens permet fer-nos una idea aproximada de com fou l’acte d’inauguració; “Con inusitado esplendor celebró el domingo, dia 14 de octubre último, la ciudad de Vich el solemne acto de la entrega de su Catedral, reconstruída por el Estado. Dicha solemnidad fue honrada con la presencia de los ministros de Gobernación D. Blas Pérez González, quien ostentaba la alta representación del Jefe del Estado, y el de Asuntos Exteriores, Sr. Martin Artajo. La ciudad de Vich aparecía totalmente engalanada con banderas nacionales, colgaduras, tapices, gallardetes y ramos de flores. Asimismo la Catedral ofrecía un magnífico aspecto, con sus naves completamente llenas de fieles, luciendo una espléndida iluminación y a la que prestaban una singular belleza las pinturas murales del ilustre pintor D. José Maria Sert, colocadas ya casi en su totalidad, pues sólo faltan las que han de decorar las bóvedas del templo” 9
El ministre Blas Pérez com a màxim representant de l’estat també pronuncià un discurs en l’inauguració i que el BOEOV reprodueix, i que ens permet veure el caire que tenia tot l’acte en si i l’idea final que sempre està present en tots els discursos oficials de catolicitat i espanyolitat de tots els ciutadans juntament amb la grandesa i benevolència del Caudillo; “Dios tiene un nuevo templo; la feligresia de Vich, los católicos españoles, un magnífico lugar de recogimiento para comunicarse con Dios por la oración; el Arte, uno de sus hitos más memorables, y Franco, el sano orgullo de haber contribuído a la elevación de una obra que hablará perennemente a las generaciones de su catolicismo y de su fe inquebrantable en la reconstrucción de España”10
També l’alcalde del moment, Manuel Riera Comella pronuncià un discurs el dia previ de la inauguració, d’agraïment a aquelles persones i organitzacions que participaren en la reconstrucció. L’Ausona del 13 d’octubre del 1945 reprodueix tot el discurs del que ens quedem el paràgraf final en què expressa; “La reconstrucción señala un punto culminante de la historia ciudadana y la fecha del 14 de octubre de 1945 debe quedar esculpida en mármoles y bronces, pero también nuestros corazones por medio de la gratitud más ferviente hacia todos los que han contribuido a este esplendor: hacia la figura augusta de nuestro Caudillo, el Generalisimo Franco, que inició la obra; hacia el Gobierno y servicios centrales, que la han impulsado; hacia nuestro venerable Prelado, que tanto anhelo ha puesto en la reconstrucción y que tiene la satisfacción de haberla visto enteramente terminada.”11
L’inauguració de la Catedral però, no fou la única que es produí aquell dia, ja que acabada la cerimònia del principal temple de la ciutat, es va inaugurar el “Monumento a los Caídos por Dios y por España” a la mateixa Plaça de la Catedral. L’Ausona també es feu ressò d’aquesta inauguració.
“Es altamente significativo el hecho de que coincidan en una misma fecha dos actos de singular trascendencia, que si uno es el exponente del afán de reconstruir aquello genuinamente religioso y español que la acción destructora de unas manos impías intentó borrar para siempre, el otro de los dos actos es el recuerdo imperecedor y el merecido homenaje que la Ciudad tributa a quienes con su generoso martirio, con su heroica inmolación frente a las brigadas internacionales, hicieron posible el resurgimiento de España.”12
Pel bàndol franquista, allò contrari a la seva ideología nacionalcatòlica, era influència exterior i no tenia cap component espanyol. Només es podia ser espanyol si s’era catòlic, tal i com diu al principi del paràgraf. Una església, en aquest cas la Catedral de Vic, simbolitzava el que era genuïnament Espanya.
Aquesta inauguració catedralícia posa clarament de relleu l’enorme simbiosi entre Dictadura i Església Catòlica Espanyola, i com els seus destins anaven completament units.
1 CASANOVAS, J. “Quan les campanes van emmudir. Vic 1936-1939”. Patronat d’Estudis Osonencs. Vic. 1993.
2BOEOV. Núm. 2307 d’octubre de 1944.
3JUNYENT, E. “La ciutat de Vic i la seva història”Ed. Curial. Barcelona. 1976. Pàg 337
4Els presoners emprats en la reconstrucció de l’estat mitjançant el treball forçat rebien un sou miserable de 0’5 pessetes al dia quan normalment el sou mitjà diari d’un treballador eren 10 ptes/dia. Això demostra l’enorme benefici que en va treure la dictadura de l’ús quasi esclavista dels vençuts. Font: RODRIGO, J. “Hasta la raíz. Violencia durante la Guerra Civil y la dictadura franquista”. Alianza Ed. 2008. Madrid. Pàg. 140.
Segons SOLÉ SABATER, Josep Mª, “La repressió franquista a Catalunya. 1938-1953” l’any 1942 hi hauria aproximadament 18.375 presoners emprats en treballs forçosos de reconstrucció, en tallers penitenciaris i indústries. Aquesta xifra només engloba els treballadors forçats. Si comptessim tots els presoners i represaliats les xifres s’eleven a quantitats desorbitades.
5BOEOV. Núm. 2307 del 25 d’octubre de 1944.
6ROVIRÓ, I. i altres. “L’Església catalana durant el franquisme. 1939-1975. Apunts per a una història.”. Ed. Claret. 2005. Barcelona.. Pàg. 225.
7 JUNYENT, E. “La ciutat de Vic i la seva historia” Curial Edicions 1976. Barcelona.
Pàg. 339.
8 AUSONA. Núm 195 d’octubre de 1945.
9 BOEOV. Núm 2323 del 21 de novembre de 1945.
10 BOEOV. Núm. 2323 del 21 de novembre de 1945.
11 AUSONA. Núm. 196 d’octubre de 1945.
12 AUSONA. Núm. 196 d’octubre de 1945.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada