El 19 de març de 1931 apareixia un nou partit polític a Catalunya, fruit
de la Conferència d’Esquerres Catalanes celebrada al Foment Republicà de Sants:
Esquerra Republicana de Catalunya. Aquest partit, amb només quatre setmanes de
vida guanyà majoritàriament les eleccions municipals del 12 d’abril del mateix
1931 (a Catalunya), eleccions que portarien a la proclamació de la Segona
República espanyola.
La formació d’ERC, així com l’aparició de diversos partits polítics de
l’òrbita del catalanisme i l’esquerra política, fou en gran mesura una resposta
davant de l’agressió soferta al llarg de la dictadura del general Miguel Primo
de Rivera, entre 1923 i 1930. El catalanisme polític deixà de ser
majoritàriament conservador per passar a ser un moviment d’esquerres i
republicà. La Lliga Regionalista, que havia sigut el partit més important del
catalanisme abans de la dictadura, en continuar sent monàrquica, perdé
l’hegemonia política a Catalunya. La dictadura transformà i radicalitzà el
catalanisme portant-lo cap al republicanisme i l’esquerra.
La formació d’ERC va comptar amb la participació de diverses
personalitats destacades de la política i la intel·lectualitat catalana del
moment. Si bé la figura de Francesc Macià fou la més destacada, darrere
l’aparició d’ERC hi havia sobretot la voluntat del grup de L’Opinió[1],
així com personatges de l’òrbita de Lluís Companys i
el seu Partit Republicà Català. També s’hi trobaven independentistes més
radicals com els membres d’Estat Català, i representants d’entitats, centres i
casals catalanistes i/o republicans d’arreu del país[2],
així com del sindicat agrícola Unió de Rabassaires. Pocs dies després, el
nounat partit polític, amb Macià al capdavant, arribava ja als 16.000 afiliats.
Els impulsors de la creació d’ERC coincidien en diversos
aspectes polítics i socials: eren republicans, catalanistes, laics,
federalistes i pròxims al socialisme moderat. La idea d’ajuntar els diversos
grups que complien aquests requisits ideològics fou sobretot, com hem dit, dels
membres del setmanari L’Opinió.
Ràpidament s’hagué de crear tota una estructura de partit i
de política local als diversos municipis catalans on les candidatures d’ERC o
la unió de grups afins s’havien fet amb el govern municipal. I és que les
eleccions municipals de l’abril del 1931 foren plantejades arreu de l’estat
espanyol com a referèndum sobre la monarquia i de programa electoral n’hi havia
més aviat poc. ERC va fer la única campanya que podia fer, és a dir, la de
plantejar els comicis com a un plebiscit republicà. I això va ser el que els féu
guanyar les eleccions a la majoria de poblacions de Catalunya, ja que era el
que la gent volia. La població catalana estava farta de reis i dels governs
dictatorials que se’n derivaven.
També a la resta de l’estat espanyol es plantejaren les eleccions
d’aquesta manera. Ja l’agost del 1930 s’havien reunit a Donostia representants
de forces republicanes i d’esquerres per parlar de com fer caure la monarquia
d’Alfonso XIII de Borbón, i quin estat s’implantaria després. En aquesta reunió
clandestina hi anaren tres representants catalans, un d’Estat Català (Jaume Aiguadé),
un d’Acció Catalana (Manuel Carrasco i Formiguera) i un d’Acció Republicana
(Macià Mallol).
A Catalunya, i davant l’escenari de les eleccions de l’abril
del 1931, el fet de comptar amb la figura de Macià al capdavant d’ERC fou clau,
ja que era un personatge molt conegut i estimat, amb un gran carisma. La seva
figura política s’havia forjat a les Borges Blanques, on havia sortit elegit
diputat ininterrompudament des del 1907 fins el 1923 sense pertànyer a cap
partit polític. Macià era “l’Avi”, una mena de líder espiritual del poble
català, com un gran patriarca de tot Catalunya, estimat i respectat per
pràcticament tothom. Macià era conegut per tothom, i el fet d’haver sigut
militar espanyol transformat a independentista català li donava encara més
carisma.
Els fets del 14 d’abril foren el desencadenant de tot plegat
i tingueren Lluís Companys com a protagonista destacat. Per iniciativa pròpia,
quasi com un rampell, decidí irrompre a l’Ajuntament barceloní (Companys havia
sortit elegit regidor a la capital) i proclamà la República. Això desencadenà
una allau imparable d’esdeveniments. La població de Barcelona fent-se ressò del
que acabava de fer Companys, es desplaçà cap a la plaça Sant Jaume a veure què
estava passant. Va ser aleshores quan es produí la ja mítica locució de
Francesc Macià des del balcó de la Generalitat proclamant la República Catalana
dins la Confederació Ibèrica:
“Catalans
:
Interpretant el sentiment i
els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la
República Catalana com Estat integrant de la Federació Ibèrica.
D'acord amb el President de la República federal
espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords
presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les
funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i
el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.
En fer aquesta proclamació,
amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els
ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels
mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia
vida.
Tot aquell, doncs, que
pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent
provocador i com un traïdor a la Pàtria.
Esperem que tots sabreu
fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb
l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els
drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem
perdre.
En proclamar la nostra
República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d'Espanya i del món,
demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la
monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre
esforç i tota l'emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau
internacional.
Per Catalunya, pels altres
pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els
pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.”
Així doncs, abans que es proclamés la República a Madrid, Macià
donava per constituït un Estat Català i definia la forma
d'Estat de la nova República. Macià s’inventà els noms, ja que encara no s’havia acordat
res amb el govern central. Aquest fet, però, suposà un cop d’efecte de l’avi
Macià i propicià que a Madrid s’accelerés el traspàs de poders per por a l’
independentisme català.
Com sempre ha passat, però, els republicans espanyols ja van
veure amb alarmisme la proclama de Macià i ràpidament posaren el crit al cel,
més preocupats pel què feien els catalans que per la seva pròpia presa del
poder.
Així doncs, el govern provisional de la República espanyola
envià el dia 17 d’abril alguns dels seus membres a Barcelona per tal de parlar
amb Macià i fer-li entendre que no podien haver-hi dues repúbliques diferents
dins d’Espanya. I Macià, molt hàbil, digué que no es podia fer enrere, i que si
havien de renunciar al nom de República Catalana, el govern central hauria de
fer algunes concessions d’autogovern per Catalunya. Macià, aconseguí
transformar el rampell de Companys en el restabliment de la Generalitat de
Catalunya i cert autogovern que quedaria reflectit uns mesos més tard en
l’Estatut d’Autonomia. El fet de tornar a tenir la Generalitat era quelcom molt
simbòlic pel catalanisme, ja que no existia des de la fatídica derrota del
1714.
Aniversari de la proclamació de la República a Vic. 14 d'abril del 1932. Arxiu Comarcal d'Osona. Fons: Robert
[1] L’Opinió era un setmanari
sorgit el febrer del 1928 de tendència catalanista i republicana. Des del
setmanari propugnaven la concentració de grups i partits de l’àrea del
catalanisme i el socialisme per fer una candidatura unitària i així potenciar
el republicanisme català.
[2] “Història de la Generalitat de Catalunya. Dels orígens
medievals a l’actualitat, 650 anys”. Generalitat de Catalunya i Institut d’Estudis Catalans. Barcelona 2011.
Pàg. 300.
