Cròniques Vigatanes

Cròniques Vigatanes
Francesc Macià a Vic (Arxiu ERC-Vic)

dijous, 24 de novembre del 2011

Reivindicació de Karl Marx

En aquesta publicació faig un parèntesi i deixo les cròniques vigatanes per més endavant i recupero un breu article que vaig fer fa un parell d'anys per l'assignatura de Metafísica impartida pel gran Miquel Tresserras. És una defensa de Marx on es pot constatar que era un profeta i el que ja advertia fa més de 160 anys es compleix avui.


Karl Marx.
Les classes treballadores segueixen immerses en la pobresa mentre al seu voltant creix la riquesa; són miserables davant de tant luxe. La seva depravació material redueix la seva estatura, tant física com moral”[1] Aquestes paraules de Marx fa 140 anys són igualment vàlides avui dia, i la crisi vigent del món capitalista n’és un clar exemple, els pobres són més pobres, la classe mitjana s’empobreix ràpidament i cada vegada hi ha més famílies que no arriben a finals de mes. Mentrestant els bancs camuflen els immorals beneficis obtinguts especulant a costa dels altres, estrangulant a la classe treballadora d’avui. I sembla d’una altra època parlar de classe treballadora perquè el vocabulari i la ideologia capitalista han anorreat i exterminat tota herència del marxisme pintant-lo com el mal i l’anticrist basant-se en els exemples de revolució comunista que hi ha hagut al món (URSS, Xina, Cuba, Corea, Vietnam,...) que són revolucions incompletes, estancades en l’estat teòricament provisional de la Dictadura del Proletariat, en part degut també a la bel·ligerància física i verbal dels EUA i els seus sequaços de la Gran Bretanya.
I és que  basant-se en la idea d’Estat del Benestar, el món capitalista ha esborrat i aniquilat les aspiracions d’altres models diferents al del capital. Un benestar que, com es demostra ara amb la crisi, potser no era tant com deien els líders polítics d’Occident. El gran Capital no dubta a transformar, canviar, traslladar, i deslocalitzar seguint només els seus interessos, no dubten a fer allò que proporciona més guanys, independentment del mal que provoqui, les conseqüències que se’n derivin i la situació socio-econòmica que generi. Com deien Marx i Engels al Manifest Comunista, “La continua transformación de la producción, la incesante sacudida de todos los estados sociales, la eterna inseguridad y movimiento, esto es lo que caracteriza la época burguesa respecto de todas las demás”[2] Escrit fa més de 160 anys, la descripció feta per Marx i Engels poc difereix del que trobem avui al món globalitzat, al contrari, ho trobem multiplicat per molt. Precarietat, inseguretat, provisionalitat, temporalitat,... són paraules molt freqüents i familiars per moltes persones del mal anomenat “Primer Món”. I si bé sembla passat de moda parlar de burgesia dominant, si que trobem una classe social rica i poderosa, especuladora i dèspota, que continua governant i explotant a la població a canvi de certs “luxes” que es poden permetre com anar de vacances al Carib o comprar-se una televisió plana de 40 polzades. És l’estratègia dels rics per amagar la realitat i distreure al personal de les coses que passen i que els afecten. La gent viu enganyada i manipulada en una societat capitalista dictatorial que no permet cap altre tipus de concepció del món, la política i l’economia que no sigui la seva. Els interessos econòmics del capital estan per sobre de vides, tradicions, cultures, estats i de qualsevol dret humà. Així s’explica per exemple la guerra d’Iraq, l’únic objectiu de la qual ha estat apropiar-se dels importants pous de petroli del país, encara que això provoqui desenes de morts cada setmana i una interminable guerra civil i religiosa.
Marx és quasi un profeta. El que digué fa més d’un segle i mig descriu la situació a què el capitalisme ens ha portat avui, “Cómo supera las crisis la burguesía? Por un lado, mediante la forzada destrucción de una masa de fuerzas productivas; por otro, conquistando nuevos mercado y explotando más a fondo los viejos. ¿De qué manera entonces? Preparando crisis más universales y violentas y disminuyendo los medios de prevenirlas”[3] Substituïm el que s’entenia per burgesia en el seu moment, pels seus descendents, empreses multinacionals, bancs, rics i polítics, i veiem que el que deia Marx és totalment cert, però és clar, el Capital no reconeixerà mai que el seu enemic tenia raó. Les crisis capitalistes són cícliques i després d’un període de suposada “bonança” arriba la catàstrofe. Exemples evidents serien el Crack borsari de 1929 o la crisi del petroli dels anys 70 del s.XX, i òbviament, la crisi actual. Aquestes crisi porten a milers de persones a l’atur i a viure en condicions pèssimes, a acceptar pitjors condicions laborals, econòmiques, socials,... per poder alimentar la seva família. Ho veiem actualment amb les retallades socials. Els estats afavoreixen que les empreses puguin rescindir els contractes dels seus treballadors amb indemnitzacions vergonyoses. Talment com una vaga patronal de les de principis del s.XX, quan la CNT dominava Barcelona. Els sindicats han perdut tota orientació i també han quedat lligats al poder del diner. Al subsistir amb ajudes dels governs estatals han signat la seva defunció i ja només són un objecte decoratiu sense cap capacitat per canviar res.
El diner ha comprat a la població que viu majoritàriament enganyada i lligada. Tota preocupació resideix a quines vacances faré aquest estiu o quin cotxe em compraré. La publicitat abusa de la formula “Compra això i seràs feliç” o “Si no compres tal és que ets tonto”. A base de productes fabricats en sèrie i que ofereixen benestar, el capital ha aconseguit que tothom s’apunti al carro del capitalisme convertint-lo en pràcticament  l’única opció econòmica possible al món, sense tenir en compte que sempre hi acaba havent una crisi profunda cada vegada pitjor que l’anterior. La “moda” ajuda (i molt!) a aquest desenvolupament constant del capitalisme però provoca l’anul·lament personal. La persona es converteix simplement en un tros de carn que compra, incapaç de pensar per ell mateix si allò li convé o realment ho necessita. És comprar per estar al dia. La moda passa ràpid i allò que ahir era actual, avui ja està desfasat i antiquat. Com digué Erich Fromm, “...malgrat que la llibertat d’expressió constitueix una important victòria en la lluita contra les velles coercions, l’home actual es troba en una situació en què molt del que pensa i diu és exactament el que pensa i diu tothom, i que no ha assolit la capacitat de pensar d’una manera original.”[4] L’home actual es creu lliure, creu que pot opinar i canviar les coses. És una falsa il·lusió.
Els homes estem lligats a l’engranatge capitalista. Tothom ha de treballar i comprar. Els diners són qui mouen el món, no els ideals o valors.  Tota la vida l’encarem al diner. Un estudia fins passats els 25 anys per formar-se i així obtenir una millor feina, alhora que la competitivitat, bàsica en el capitalisme, es trasllada a tots els àmbits. Per exemple, dos amics que acabin la carrera al mateix temps competiran per trobar una feina i si poden, passaran per damunt del company si això l’hi dóna el treball. El capitalisme afavoreix l’ individualisme i l’egoisme.
Marx és utòpic perquè vol acabar amb la propietat privada del que ell anomena burgesos i que com hem dit, podria designar un ampli ventall de persones actualment. Vol canviar el capital d’uns quants a capital comunitari, de tots. Vol que el salari no sigui el mínim perquè el treballador visqui i continuï perpetrant el capitalisme. El capitalisme afavoreix la dominació d’uns sobre altres així com d’uns països sobre altres. El món actual n’és un exemple esperpèntic que ni el propi Marx s’hauria imaginat. Tota Àfrica “descolonitzada” però desangrant-se  pel “neocolonialisme”, que ja no exerceix un domini físic però si un domini econòmic total. Molts països han eliminat els conreus bàsics de la seva alimentació, per fer camps de cotó o altres matèries per les indústries d’Occident, causant desnutrició a milions d’africans alhora que es provoquen guerres civils de les quals Occident s’aprofita comprant i subornant al dictador de torn. França n’és un excel·lent mestre.
És “perillós” per mi, el pas de societat burgesa a societat comunista pel que comporta una revolució en quant a morts, guerra, destrucció....que provocaria, alhora que, exemples històrics de revolucions s’han quedat sempre en la dictadura del proletariat, que havia de ser un estadi transitori però que arreu s’ha perpetrat en figures dictatorials nefastes com Stalin o Pol Pot. De totes maneres, és molt més perillós el capitalisme perquè anul·la la persona, provoca guerres pel domini dels recursos, sotmet persones i pobles que existeixen només pel treball i el diner, i genera crisis molt importants que empitjoren les condicions de vida a milions de persones. Les dues guerres mundials són fruït dels interessos capitalistes i colonialistes d’Occident, dues guerres amb unes mortaldats i una destrucció tant exagerades que no s’ho podien ni imaginar quan s’iniciaren. Alhora el capitalisme va lligat amb la “democràcia” si és que realment es pot parlar de tal. Posem per exemple els EUA, país demòcrata per excel·lència on un candidat a president com George W. Bush pot falsificar els resultats de tot un estat com Florida per guanyar les eleccions i quedar-se tant ample, com si fos la cosa més normal. O per proximitat Espanya, estat centralista que es diu demòcrata però prohibeix de fer referèndums als seus habitants i és incapaç d’entendre que un país com Catalunya té dret a decidir el seu futur, així com el seu cap d’estat és un monarca designat a dit per un dictador feixista. D’exemples d’aquesta falsa democràcia en trobaríem a milers i a tots els països que es diuen demòcrates. I és que com deia Plató, la democràcia degenera a demagògia. Els polítics d’avui diuen el que la gent vol sentir sense creure-ho realment, només per guanyar vots, perpetuar-se a la cadira del parlament de torn i per fer operacions mafioses per enriquir-se personalment. Només cal veure un diari un dia qualsevol.
Així que potser Marx és utòpic i la seva opció fa trontollar tot allò establert durant els últims segles, però la seva proposta no es basa en la desigualtat d’oportunitats, ni en la submissió al “patró”, ni en l’esclavisme del lloc de treball i el salari, ni en el domini dels recursos dels altres estats. El marxisme canviaria tota la situació que tenim avui, potser costaria que es realitzés bé el pas a una societat comunista però no crec que el resultat fos pitjor del que hi ha avui.
Marx col·loca la religió i la metafísica en el que anomena Superestructura, que és l’opi del poble, allò que amaga i distreu a les persones d’allò en què realment s’haurien de fixar i intervenir. La superestructura està condicionada pels que manen, és l’ideologia dels poderosos que l’inculquen a la població per amagar-li la realitat del que passa i així sustentar el seu poder. La metafísica com a part de superestructura suposa una alienació per l’home que viu d’acord amb uns interessos que no són els seus propis i ha perdut consciència d’ell mateix. Marx no vol interpretar el món, el que vol és transformar-lo.


Bibliografia consultada:
- MARX, K i ENGELS, F. Manifiesto Comunista. Alianza Ed. Madrid 2008.
- MARX, K. El Capital (3 vols.) Ed. Crítica. Barcelona 1980.
- MARX, K. Manuscrits económico-filosòfics. Ed. 62. Barcelona 1991.
- FROMM, E. La por a la llibertat. Edicions 62. Barcelona 1979.
- Entrevista del diari de NY, “The World” a Karl Marx. 18 de juliol de 1871. Recollida en part a: SERRALLONGA, J. Els moviments socials del segle XIX. UAB (Col. Materials, 170) 2006.


[1] Entrevista del diari de NY, “The World” a Karl Marx. 18 de juliol de 1871. Recollida en part a: SERRALLONGA, J. Els moviments socials del segle XIX. UAB (Col. Materials, 170) 2006.
[2] MARX, K i ENGELS, F. Manifiesto Comunista. Alianza Ed. Madrid 2008. p 45.
[3] MARX, K i ENGELS, F. Manifiesto Comunista. Alianza Ed. Madrid 2008. p 49.
[4] FROMM, E. La por a la llibertat. Edicions 62. Barcelona 1979. p 100.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Cercavila, Crida,Trinitaris, Ofici i Processó

 En aquest article repasso els actes protocolaris establerts a Vic per la Festa Major. Aquells actes que es remunten a desenes d'anys enrere i que han perviscut pràcticament iguals fins l'actualitat. Em refereixo, tal i com diu el titol, a la Cercavila, la Crida, la missa als Trinitaris, l'Ofici i la Processó.

La Festa Major de Vic, sempre ha tingut un inici concret i amb poques variacions. Podríem dir que existia un protocol que any rere any es repetia molt semblant tot i que amb petites variacions.
El primer punt que trobem tots els anys, esmentat en els programes de Festa Major és el que se solia fer el dia 4 de juliol de tots els anys consistent en una tocada general de campanes mentre els Gegants i els Capgrossos acompanyats per la Banda Municipal realitzaven un cercavila tot recitant la Crida de les Festes.
Tots els anys apareix al Programa un escrit com el següent:
“Dimecres 4: A les 12 del matí. Repich general de campanes. Els Gegants i Llupies ab acompanyament de música recorrerán els carrers de la Ciutat publicantse la Crida de les Festes.” 1
Aquest paràgraf del Programa es manté pràcticament inalterable al llarg del segle XX, i tampoc durant el franquisme patí gaires canvis excepte la llengua emprada que lògicament passà del català al castellà:
“Sábado, dia 4 de julio: A las doce. Repique general de campanas y toque de sirenas de la Ciudad. Los tradicionales Gigantes y Cabezudos recorrerán las plazas y calles de la localidad, acompañados por la Orquesta Montecasino, publicando la Crida de las Fiestas” 2        
La Crida, havia estat durant el segle XVII, dedicada als Sants Màrtirs Llucià i Marcià, que eren els patrons de la ciutat. Amb l’establiment de la Festa Major per Sant Miquel, aquesta Crida es passà a la nova festivitat i es transformà en Crida i Festes de Sant Miquel dels Sants. Cada any era redactada per algun personatge rellevant de la ciutat, metges, advocats, notaris, canonges, mestres, poetes,...
         El dia 5, diada principal de la Festa Major, solia començar amb una missa a l’Església dels Trinitaris, en homenatge també a l’orde al qual pertanyia Sant Miquel dels Sants, i normalment es celebrava de 7 a 9 del matí:
“Martes dia 5: A las 8 de la manyana. En la Iglesia de los Trinitarios. Misa de Comunión General” 3
Aquesta missa als Trinitaris també apareix en moltes Crides quan parlen de les festes religioses que es celebraran durant els dies de la Festa Major, tot i que en algun cas feta a la tarda (a les 14h-15h), com veiem en el següent paràgraf:
“La Novena s’está fent
al temple dels Trinitaris
armonisada ab cants varis
per un chor molt excelent.”4

         El següent acte típic de cada any i que seguia a la missa dels Trinitaris consistia en un nou cercavila dels Gegants i Capgrossos junt amb la Banda Municipal fins a l’Ajuntament, on es feia la recepció oficial de totes les autoritats per posteriorment, i acompanyats dels propis Gegants i Capgrossos i la Banda Municipal, anar cap a la Catedral per assistir a l’Ofici:
         Dijous 5. A les 10 del matí: L’Excm. Ajuntament, acompanyat dels senyors Procuradors i precedit dels Gegants i Llupies, Banda Municipal y Bandera, sortirà de Casa la Ciutat per assistir al solemne Ofici que’s celebrarà a la Catedral Basílica.” 5
          També durant el franquisme es va seguir aquesta tradició de trobar-se a les 10 a l’Ajuntament per dirigir-se en comitiva cap a Ofici a la Catedral i amb presència de les autoritats de la ciutat i també de la comarca i província:
“Domingo dia 5: A las diez. Reunión de las Autoridades, Jerarquías y Junta de Administración de San Miguel de los Santos, en las Casas Consistoriales, que se dirigirán a la Santa Iglesia Catedral Basílica, para asistir al Solemne Pontifical.” 6
De totes maneres, hem de dir que a la segona meitat del segle XIX, la gran missa del dia 5 no es celebrava a la Catedral sinó que també s’havia realitzat a l’església dels Trinitaris. Tot i així, també es feia el cercavila des de l’Ajuntament amb totes les autoritats, tal i com podem comprovar en el següent fragment, extret del programa de l’any 1881:
“Dia 5. A las diez:El M.I. Ayuntamiento y Señores Procuradores, precedidos de los Gigantes y acompañados de la música del Municipio, se dirigirán a la iglesia de Trinitarios, en donde se cantarà la Misa solemne a toda orquesta, celebrando el pontifical el Ilmo. Sr. D. Pedro Colomer y Mestres, Obispo de esta Diócesis.” 7
D’aquesta manera s’arribava al migdia del dia 5. A partir d’aquí començaven les diverses activitats lúdiques i cíviques pels vigatans, normalment iniciades amb una ballada de sardanes a la Plaça Major. Com veurem, a partir del començament del segle XX.
Finalment, només ens queda parlar de la Processó portant la imatge de Sant Miquel pels carrers de la ciutat. Pel que podem comprovar amb els programes de Festa Major i algun article de la premsa de l’època, aquesta processó no tenia una data i una hora fixes que cada any es repetissin, sinó que va anar canviant com també anaven canviant les personalitats encarregades de portar la imatge.
          Així doncs, podem veure com en les Festes de Canonització de Sant Miquel, fetes l’agost de 1862 (la Festa Major es traslladà un mes per coincidir amb la canonització)  la processó fou el matí:
“El dia 25 a las ocho de la mañana será trasladada con toda solemnidad la Imagen del Santo desde la Santa Iglesia Catedral á la de la Casa Caridad, antes de P.P. Trinitarios descalzos, en cuyo templo  á las diez el M. Iltre. Cabildo de la mencionada Santa Iglesia Catedral celebrarà Misa solemne...”8
Com podem veure, el trasllat de la imatge es feu pel matí. Tanmateix, tan sols quinze anys després podem veure que la Processó es feu el dia 5 de juliol al vespre:
         “Dia 5. Noche. A las ocho: Solemne Procesión, cuyos pendones corren a cargo de los Sres. D. Pedro Bosch y Labrús, Diputado a Cortes por este Distrito; Jefe y empleados de la Estación del Ferro-carril y Presidente del Coro del Jardín, asistiendo varias músicas.” 9
          L’hora no va quedar mai fixada com tampoc el dia. Així podem veure que alguns anys es feu el 4 de juliol, vigília de la festivitat, el propi 5 de juliol, o inclús l’endemà. Per exemple, l’any 1909, la Processó es feu el dia 4:
         “Dia 4. Diumenge. A les 5 de la tarde: Se trasladará en processó la imatge de Sant Miquel dels Sants desde l’iglesia dels Trinitaris a la Catedral.” 10
          Deu anys després també es feu el dia 4 tal i com podem veure en un article de la Gazeta de Vich, setmanari catòlic local, que a més ens ofereix una breu imatge de com podia ser una processó en aquells anys:
         “A la vigília del dia 5 de juliol, aniversari de la canonisació del extátich Argemir (cognom de Sant Miquel dels Sants), fou portada la seva imatge dels Trinitaris a la Catedral, en processó composta principalment de nens, y que podria, treballant ho degudament convertir-se en una processó devotíssima i concorreguda que s’acabés en unes vespres (2/4 de 5 de la tarda) o completes (les 6 de la tarda), verdaderament dignes de la festa. Ara, resultan d’una fredor...” 11
          Durant el franquisme, la Processó continuà i també apareix esmentada al programa de festes, també al vespre però ara el dia 5 de juliol:
         “Martes 5. A las ocho y media de la tarde: Se organizará la solemne Procesión, que saldrá puntualment de esta misma Iglesia (Trinitaris) con la asistencia de las Autoridades llevando el Pendón principal el Dr. D. Miquel de los Santos Salarich Torrents,....” 12
           La Processó doncs, no tenia una data o hora concreta, el que si es feia sempre era fer portar el pendó a personalitats. A més, és de les activitats que més s’explicaven en les cròniques de la premsa de finals del segle XIX i principis del segle XX no sempre amb bones referències:
         “La Processó fou llarga, seria y lluhida, portant el pendó el M.I. Sr. Vicari Capitular y les borles els Srs. Alcalde i Jutge de 1ª Instancia. Seguint tot el curs de la comitiva i custodiantla totalment anavan distribuïdes varies parelles de la guardia civil. Aqueix luxe de precaucions, fins en el cas d’haver sigut necessari adoptarse, podia haverse dissimulat més hàbilment, ab major elegancia. La forma en que’s practicà aquell acte fou ridícula y llastimosa, a la vegada revelant por, curtedat, falta de sentit polítich y de bon gust.” 13
          Tot i aquests problemes d’algun any concret, les cròniques periodístiques solen esmentar la gran pompositat i lluïment de la processó, així com la gran participació que tingué fins entrat el primer decenni del segle XX, quan pel que sembla hauria anat perdent rellevància en quan a públic com hem vist en el fragment de la Gazeta de Vich de 1919. Així doncs, en els dos últims fragments de premsa que veurem ens podrem fer una mica la idea de com eren les processons de Sant Miquel fa més de 100 anys. Per exemple a El Correo Catalán:
         “Numeroso público presenció el desfile, honrándose al Santo en muchas casas con luces de bengala. Debo hacer constar que las procesiones de Vich se distinguen por la seriedad con que se celebran y por el respeto que el público les presta.” 14
O també a La Veu del Montserrat:
“Com ja suposavem, revestí molta pompa y fou molt lluhida. Sortí de l’iglesia ab més puntualitat que altres anys i feu la carrera ab poca estona, probablement pels temors, una miqueta fundats, de pluja que tothom tenia. El Diputat a Corts pel districte, D. Ramon d’Abadal, que, com es sabut, era primer pendonista, portava un acompanyament molt lluhit y verament selecte. A més de les personalitats més ixents de la Ciutat, s’hi veyan distinguides persones de varies poblacions del districte y alguns representants dels municipis. Tots els carrers y places, balcons y finestres estaven plens de gent al pas de la processó.” 15


1 ABEV. Programa de la Festa Major de Sant Miquel dels Sants. 1918.
2 AMV. Programa de la Festa Major de Sant Miquel dels Sants. 1953.
3 AMV. Programa de la Festa Major de Sant Miquel dels Sants. 1955.
4ACOS. Crides i Festes de Sant Miquel. 1906.
5 ABEV. Programa de la Festa Major de Sant Miquel dels Sants. 1918.
6 AMV. Programa de la Festa Major de Sant Miquel dels Sants. 1953.
7 ABEV. Programa de la Festa Major de Sant Miquel dels Sants. 1881.
8 ABEV. Programa de les Festes de la Canonització de Sant Miquel dels Sants. 1862.
9 ABEV. Programa de la Festa Major de Sant Miquel dels Sants. 1877.
10 ABEV. Programa de la Festa Major de Sant Miquel dels Sants. 1909.
11 BC. Gazeta de Vich. Núm 2050 del dimarts 8 de juliol de 1919. p.3.
12 ABEV. Programa de la Festa Major de Sant Miquel dels Sants. 1955.
13 BC. Gazeta de Vich. Núm 270 del dissabte 8 de juliol de 1916. p.5.
14 ABEV. El Correo Catalán. Núm 6569 del 8 de juliol de 1895.
15 La Veu del Montserrat del 7 de juliol de 1900. Edició digitalitzada per la Diputació de Barcelona.

dijous, 17 de març del 2011

Els Xiquets de Valls a la Festa Major del 1921

“Una de les manifestacions d’art popular més precioses de la nostra terra, la qual com cap altra agermana i fon el tremp vibrant de raça amb l’estètica del moviment i l’emoció corprenedora de la música, és sens dubte el conjunt d’arriscats exercicis dels nostres ardits Xiquets de Valls”1
Els castells o castellers són una tradició catalana bicentenària bàsicament desenvolupada a Valls, a les terres de Tarragona, del Penedès,... però que a Vic també han estat presents tot i que en ocasions molt esporàdiques, fins a finals del segle XX quan nasqueren els Sagals d’Osona. És una activitat que sorgeix del poble i per al poble, aplegant persones de totes les edats i condicions per realitzar una obra comuna que és el castell.
L’actuació castellera a Vic més peculiar de la història és la que feu una de les dues colles de Xiquets de Valls per la Festa Major de l’any 1921. Ja en aquests anys existien una Colla Vella i una Colla Nova però no sabem quina de les dues vingué. La qüestió és que la crida de festes se’n feu ressò:
“Per fer les nostres delícies
Vindrán els Xiquets de Valls
Com que no em vull comprometre
Nous diré lo que farán,
Pro si que será d’alçaria,
I d’un nivell bastant alt” 2.
També apareixen en el Programa de les festes dient que el dia 5, dimarts:       
 “A les 12: arribada dels Xiquets de Valls, que durant tota la tarde i mati següents recorrerán carrers y places aixecant els tipichs castells y torres”3
Pel que sembla, la involucració d’aquests Xiquets de Valls no només consistí en fer alguna actuació castellera sinó que la seva implicació en la Festa Major vigatana fou més àmplia. Així doncs, els trobem també obrint camí a la Processó d’aquest any 1921, canviant-ne totalment les formes i la durada dels anys anteriors, incorporant-hi els castells en el seu recorregut:
“La processó sortí a les nou del vespre, y com els Xiquets de Valls anavan al davant fent castells, aná molt calmosa.”4
És un fet molt estrany i peculiar perquè el primer terç del segle XX és època de màxima crisi pel món dels castells, fins al punt de quasi desaparèixer. Com podem trobar en l’obra Món Casteller: “...coincideix l’arribada del nou segle amb la decadència palesa de l’època esplendorosa dels castells (1860-1890 aprox.)L’art de fer castells experimentà al llarg d’una vintena d’anys una reculada tan manifesta que es feu difícil, i en alguns casos impossible, de veure castells a les places habituals” 5.
En aquell moment només hi havia dues colles castelleres de Valls i no hi havia cap més colla enlloc de Catalunya. Les colles de Tarragona i el Vendrell no es van crear fins uns anys després, i les petites colles que havien sorgit pel Penedès i Tarragonès a la segona meitat del XIX, havien desaparegut. Així doncs, els de Valls realitzaven actuacions però les feien sobretot en poblacions properes i no a una ciutat tan llunyana com Vic, que pels anys de què parlem suposava un viatge molt important. El més sorprenent d’aquesta visita és que aquell mateix any, les colles de Valls no van anar a places on actuaven sempre, com per exemple la de Vilafranca del Penedès, que sovint s’ha anomenat “la plaça més castellera”  i alguns anys abans tampoc havien anat ni a Tarragona, ciutat on actuaven cada any.
Del 1908 al 1926, any de la creació dels Nens del Vendrell i els Xiquets de Tarragona, són els anys més difícils pels Xiquets de Valls, “més d’una temporada els castells de sis constituïren les màximes fites assolides. Ara sí, moltes places on era costum veure el Xiquets de Valls prescindien de la seva presència”6 Això suposà un descens del nivell molt gran, contant que vint anys enrere s’havien assolit grans fites castelleres com el 4 de 9 sense folre, el 2 de 8 sense folre o el 5 de 9 amb folre i que encara el 1903 s’havia descarregat el 4 de 8 i s’havia intentat la torre de 8 (suposem amb folre) i el 1908 es va carregar l’últim 4 de 8 fins als anys trenta7. Els castells de set retornaren la temporada següent a la visita vallenca a Vic, per santa Úrsula amb el 3 de 7 ps, el 3 de 7, i el 4 de 7.
La població vigatana no havia vist mai una actuació castellera i com deia La Gazeta de Vich del 9 de juliol del 1921, “...els Xiquets de Valls, número completament nou en els programes de festes majors de Vich, es cosa moguda i animada...” 8
La visita dels Xiquets de Valls fou recollida per la premsa local de l’època. El periòdic catòlic i monàrquic Ausetania també se’n feu ressò en la seva edició del 9 de juliol i a més, ens informa dels castells que van realitzar: “Hubo tambien sardanas a distintas horas, fuegos japoneses llamó la atención por ser número nuevo en Vich la presencia de los típicos Xiquets de Valls que el día de San Miguel, después del Oficio, frente a las Casas Consistoriales, levantaron su arriesgada torre de seis pisos y mas tarde un espadat de cinco, a la presencia de las autoridades y entre los aplausos del público. Durante la tarde y mañana siguiente recorrieron la ciudad exhibiendo su fuerza y equilibrio y asistieron también a la procesión.”9
El setmanari La Comarca de Vic també comentava el fet i deia: “Sembla que un altre any per la festa major podran fer-ho xiquets vigatans, ja que des de la vinguda dels de Valls es veu que el nostre jovent comença a aixecar torres pels carrers, havent arribat a tres d’alçada” 10. (suposem el pilar de 3).
D’aquests castells espontanis de joves vigatans ens en dóna més detalls l’Ausetania d’uns dies més tard en el que a part, ens mostra com podria ser una tarda de Festa Major a començaments del segle XX: “ Hemos tenido en el presente año doble tornaboda y doble castillo de fuegos artificiales; el sábado la tornaboda de las Sardanas que se procura le siga el castillo de fuegos artificiales que costea el Ayuntamiento; el lunes la tornaboda de la Barretina a la que siguió el castillo de fuegos artificiales costeado por sus socios. En ambos nuestra espaciosa plaza Mayor se vió llena de público que salió satisfechísimo de los dos, como de los intentos de levantar torres humanas, a estilo de los Xiquets de Valls, por grupos de jóvenes que distrajeron al público durante el rato de espera a que nos sujetó la Barretina antes de empezar los fuegos artificiales.”11
Què hauria pogut passar amb aquests Xiquets de Vic si la situació del fet casteller i de Catalunya en general hagués estat més propensa? Potser la història del fet casteller i les àrees tradicionals hauria canviat, ja que en el moment només feien castells els de Valls.


1 AMADES, J. Els Xiquets de Valls. El Mèdol. Tarragona 2001. (De l’edició de 1934) p.7.
2Arxiu Comarcal Osona. Crides i Festes de Sant Miquel. 1921.
3 Arxiu Comarcal Osona. Programa de la Festa Major de Sant Miquel dels Sants. 1921.
4 Biblioteca de Catalunya. Gazeta de Vich. Núm 2343 del 9 de juliol de 1921.
5 CATALÀ, P. (dir) Món Casteller (Vol.I). Dalmau. Barcelona 1981. p 6.
6 FERRANDO, P. El Penedès Casteller. Cossetània Ed. Valls. 1998. p. 67.
7 BARGALLÓ, J. Un segle de castells. De 1900 a 2000 en dades. Cossetània Ed. Valls. 2001. p. 21.
8 Biblioteca de Catalunya. Gazeta de Vich. 9 de juliol de 1921.
9 Ausetania. 9 de juliol de 1921. Núm. 1063. Any XXII. Impremta Campà.
10 Citat a: CATALÀ, P. (dir) Món Casteller (Vol.I). Dalmau. Barcelona 1981. p 362.
11 Ausetania. 16 de juliol de 1921. Núm. 1064. Any XXII. Impremta Campà.

divendres, 18 de febrer del 2011

Marià Serra i Badell, alcalde republicà durant la Guerra Civíl

Petita biografia del dirigent local d'ERC, Marià Serra i Badell, alcalde de la ciutat de Vic en els complicats anys de la Guerra Civíl.


Va néixer a Vic el 1896 i morí el 1944 a l’exili.
Se’l coneixia també pel sobrenom “Cols”. Era propietari d’una petita fàbrica de curtits que en el moment d’esclatar la guerra hi treballaven vuit persones. Un informe de la Falange el definía com a maçó (com molts republicans).
Fou el primer alcalde de Vic elegit democràticament després de la dictadura de Primo de Rivera, el dia 12 d’abril de 1931 encapçalant les llistes del Partit Catalanista Republicà. Degut als mals resultats del seu partit a la resta de Catalunya, Serra Badell passà a Esquerra Republicana de Catalunya la força majoritària al nostre país, que tenia a Francesc Macià com a líder carismàtic. Serra i Badell obtingué 430 vots, només superat per Joaquim Surinyach del Grup Obrer que en va obtenir 457. Les forces republicanes van obtenir 11 dels 19 regidors de la ciutat. La proclamació de la República no suposà cap desordre ni fou accidentada.
Les dretes representades pel grup Unió Ciutadana,[1] guanyaren les eleccions municipals del 14 de gener de 1934 i Manuel Gros i Raguer fou nomenat alcalde, així que la Coalició d’Esquerres i Obrerista2  passà a ser la primera força de l’oposició. Amb els Fets d’octubre de 1934 uns quants membres d’ERC, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i de la USC (Unió Socialista de Catalunya, partit del també vigatà Manuel Serra i Moret) van proclamar l’estat català i van hissar una estelada a l’Ajuntament. Aquests militants de la coalició d’esquerres van ser processats. En total foren 13, entre els quals hi havia Serra Badell, que des del juny anterior era també el cap del somatent local. Els 6 regidors de la coalició van ser apartats de l’Ajuntament. Serra a més, fou empresonat. Es tancaren els locals de les forces d’esquerres i les publicacions Diari de Vic i Lluita van ser prohibides degut a que eren els instruments de propaganda de la coalició.
Amb les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936 i la victòria del Front d’Esquerres (Front Popular) -que agrupava diverses forces polítiques de l’esquerra catalana- Serra Badell i la resta de regidors van poder recuperar la seva plaça al consistori al produir-se una amnistia, que entre molts altres també va beneficiar al president Companys. Començà una etapa de molta tensió política, si bé ja s’estava gestant el cop d’estat rebel, les confrontacions en el si de la II República foren permanents i d’això tampoc se n’escapà l’ajuntament de Vic. El bloc d’esquerres estarà en enfrontament constant amb el govern local de la Lliga Catalana.
Amb el cop d’estat militar del juliol de 1936 que desencadenaria la Guerra Civil, Serra Badell tornà a ser nomenat alcalde de la ciutat al considerar el consistori que degut a les circumstàncies excepcionals de la guerra tot just iniciada, era convenient que el govern local l’exercís la representació vigatana del Front Popular. L’anterior alcalde li va demanar que acceptés el càrrec en gran part també, perquè temia que pogués caure el govern local a mans més extremistes.
“El senyor Alcalde en nom de la majoria, manifesta que, vista la situació actual i que les necessitats fan creure que les minories del Front Popular son les més adequades per a fer-se càrrec del govern de la Ciutat, entenen que han de renunciar els càrrecs que ostenten, fent constar, però, que dita renúncia no representa cap acte d’hostilitat contra el govern constituït, i demanen a aquestes minories del Front Popular que acceptin els càrrecs, doncs, creuen que aixís és convenient per al bé de la Ciutat.” 3
La guerra capgirà totalment la situació del país i el poder. Així doncs, el govern local l’exercia a la pràctica el Comitè de Milícies Antifeixistes de Vic, format ja el 19 de juliol, i que controlava la defensa, els proveïments, l’entrada i sortida de la ciutat,... i havia proclamat la seva autoritat per damunt del propi Ajuntament iniciant el procés revolucionari amb col·lectivitzacions de fàbriques i represàlies a empresaris, clergues i persones vinculades a les forces de dretes. Si bé en els primers mesos va ser així, poc a poc, l’Ajuntament va anar recuperant el poder perdut. Entre altres coses, es projectà l’esperada arribada d’aigües des de Forat Micó, projecte que no es va poder portar a terme degut a la guerra i la situació econòmica, i del qual s’apropiaria com a seu i s’aprofitaria el franquisme per fer propaganda una vegada realitzada l’obra. Per molta gent, tot i la propaganda franquista al respecte, el projecte d’arribada d’aigües de Forat Micó va ser gràcies a la feina feta en els anys de Guerra Civil per l’Ajuntament republicà.
 A l’ajuntament hi havia membres d’ERC, USC, POUM i el Sindicat Agrícola de la Plana de Vic, mentre que el Comitè Antifeixista era plenament anarquista. El 9 d’octubre del 1936 la CNT, la UGT i el PSUC van entrar al consistori creant així un consell municipal que recollia totes les tendències i forces d’esquerra i presidit per Serra i Badell4. L’Ajuntament va haver d’assumir responsabilitats noves, generades per la situació bèl·lica i que van perjudicar la situació econòmica de la ciutat fins dur-la a la bancarrota.
 Amb els fets de maig de 1937, en què s’enfrontaren membres de la CNT-FAI i el POUM contra la resta de forces republicanes i antifeixistes, es marcà un abans i un després en la guerra. A Vic, Serra Badell intentà calmar els ànims en un moment de màxima tensió política i social. Es posicionà clarament amb el govern republicà argumentant que fer la revolució llibertària en aquell moment perjudicava profundament la situació del país. Entre maig i juny de 1937 els revolucionaris de Vic van perdre el control efectiu de la ciutat. En aquestes circumstàncies l’alcalde Serra i Badell es preguntava “per què no ha d’esser possible una política de conjunt de totes les forces antifeixistes, on l’autoritat surti per damunt de grups i grupets? 5
El 26 de juny del 1937 es creà un nou consistori en què quedaren exclosos els del POUM, i la CNT no s’hi reincorporarà fins l’octubre, ara ja sense el control que havien tingut abans dels Fets de Maig. L’Ajuntament de Vic entrà en uns mesos problemàtics ja que cap grup acabava d’assumir el lideratge i a més, la guerra prenia un rumb ja marcadament favorable a les tropes nacionals. El 1938 va ser un any desastrós pels republicans, la guerra ja arribava al final, i el novembre els nacionals guanyarien la batalla de l’Ebre iniciant així la conquesta de Catalunya.
El setembre, tot just iniciada l’ofensiva nacional a l’Ebre, poc abans de l’entrada i ocupació franquista de tot Catalunya, Serra Badell va deixar l’alcaldia per motius de salut. Tot i alguns retrets dient-li que havia estat poc enèrgic en determinats moments importants, Serra i Badell mai va defugir la responsabilitat de ser l’alcalde i sempre va tendir a seguir la política marcada per la Generalitat i el seu partit, ERC. El va substituir Salvador Dordal i Bou que també era d’ERC i havia estat un dels regidors del nostre partit des de les eleccions de 1931. Dordal va estar empresonat pel règim franquista fins el 1943 a València.
Pocs mesos després i en ple hivern, Serra i Badell marxà a l’exili a França on es retrobà amb la seva família que havia marxat abans que ell. Tres anys després marxà amb tota la família a Mèxic, país que acollí una bona part dels exiliats de la II República. Allà visqué amb forces penúries treballant en el ram de la pell. El novembre de 1944 morí de càncer d’estómac sense haver vist complerta la derrota del feixisme i sense haver pogut tornar a Vic. Els falangistes locals el van deixar com un drap brut, acusant-lo de tots els mals de la ciutat i d’haver estat còmplice de tota la violència revolucionària. Al haver estat l’alcalde la major part de la guerra va ser usat com a boc expiatori.


[1] Amb 8 membres de la Lliga Catalana i 4 dels Tradicionalistes
2 Representada per 4 membres d’ERC, 1 de l’USC i i 1 del POUM.
3 Acte de l’Ajuntament de Vic en sessió extraordinària del 20 de juliol de 1936. Llibre 9, foli 75.
4 6 membres d’ERC, 6 de la CNT, 5 de la UGT, 3 del POUM i 2 del Sindicat Agrícola
5 CASANOVAS, J. <L’Ajuntament de Vic durant la Guerra Civil (1936-1939)>, AUSA. XXII/156 (2005) 205.