Cròniques Vigatanes

Cròniques Vigatanes
Francesc Macià a Vic (Arxiu ERC-Vic)

dilluns, 24 de gener de 2011

El centenari de la mort de Jaume Balmes, 1947-1949.

L'any passat, el 2010, es van complir 200 anys del naixement del filòsof, polític i sacerdot vigatà Jaume Balmes (1810-1848). 60 anys abans i en ple franquisme es va realitzar a la ciutat una gran commemoració de Balmes en el centenari de la seva mort que totes les autoritats franquistes i religioses van aprofitar per fer apologia del règim. A continuació els mostro un recull dels actes i discursos que es feren i com aquests tenien una enorme càrrega ideològica nacionalcatòlica.


La commemoració del Centenari de la mort de Jaume  Balmes és probablement l’acte més destacat de Vic durant la primera meitat de la dictadura. És un període caracteritzat pel fort Nacionalcatolicisme i pel tancament vers l'exterior . Aquesta commemoració és la que més s’allargà en el temps i la que congregà més persones al llarg de tota la seva durada. Comptà amb la presència de múltiples autoritats tant civils com religioses i gran quantitat d’activitats relacionades a la figura del filòsof. Es desenvolupà en dos períodes destacats. Si bé es començaren a fer actes i conferències a partir de l’any 1947, la commemoració oficial s’inicià el 8 de juliol del 1948. La primera part del centenari es desenvolupà des d’aquesta data fins el desembre del mateix any. La segona part del centenari es va celebrar entre el gener i el juny de 1949.

Per començar a conscienciar a la població de l’importància de la celebració per la ciutat, ja des de començaments del 1947 aparegueren escrits d’autoritats tant civils com religioses. L’alcalde Riera Comella escrigué l’abril del 1947 un article aparegut a l’Ausona en què acabava dient “Durante unos dias el nombre de Vich será pronunciado por todo el mundo; que nuestra ciudad será el norte y estarà a la mirada de todos; que vendrán las personalidades más distinguidas del saber. Y debemos ya prepararnos para recibir a todos. Toda la Ciudad, todos los vicenses, deben movilizarse ya desde ahora. Hasta el mismo momento de las fiestas la idea del Centenario debe embargar todos nuestros sentimientos, ideas, obras. La idea del Centenario debe llenar, en sumo, todo nuestro ser. Que vibren todos febrilmente; que el corazón de todos los vicenses sea una lámpara, amarada de patriotismo, que nos ilumine e inflame. Después de todo, será Vich, será nuestra Ciudad, la que recogerá el fruto del Centenario.”1
Podem observar en el text de l’alcalde, com una commemoració del centenari d’una personalitat vigatana es vol convertir alhora en una festa patriòtica espanyola. Ho veiem també en un altre article aparegut al mateix setmanari, editat per Falange, en què es repeteix aquesta apropiació del franquisme de la figura de Balmes i se la posa al mateix nivell del dictador. “Las ideas salvadoras de Balmes están ahora ondeando otra vez en el alcázar de España. Nunca se pierde el bien, porque es verdad y justicia y aspiración innata del corazón humano. (...) Balmes conectaba la paz política con el bienestar social que debe extenderse a todos, altos y bajos, capital y trabajo. Lo mismo que alientan los deseos de Franco e inspira todo su decir y obrar.”2
Veiem doncs, que rere la festa d’homenatge si inculca també un component patriòtic espanyol. És una manera directe de fer política de cohesió al règim mitjançant una gran efemèride de la ciutat. Es fa veure i creure a la gent que aquesta gran celebració, fantàstica per la ciutat, és gràcies a Franco i el seu règim, i que el propi dictador té molt en comú amb el vigatà il·lustre.

El 29 de maig del 1947 hi hagué la primera visita que feu el Caudillo Francisco Franco en motiu del centenari, acompanyat de la seva esposa Carmen Polo. El bisbe de Vic Joan Perelló el rebé a la Catedral i oficià una missa en honor seu. També vingueren generals militars, delegats governamentals i el Ministre de Governació, Blas Pérez. El BOEOV del 21 de juny de 1947 relata aquest visita del Generalisimo i ens permet fer-nos una idea de com va anar aquesta primera visita del dictador. S’ha de tenir en compte però, que és la crònica publicada al Butlletí del Bisbat i òbviament no parlarà mai de fracàs de públic o de indiferència dels vigatans, sinó que sempre dirà que tot fou magnífic i perfecte. La crònica diu: “El solo anuncio de la visita del Generalisimo a esta ciudad despertó grandisimo entusiasmo y desde el amanecer, del dia 29 de mayo, se puede decir, Vich aparecia engalanada con sus mejores galas. Dos hermosos y artísticos arcos de triunfo se levantaron, uno en la Plaza de Balmes, a la entrada de la ciudad por la Crta. Barcelona y el otro a la entrada de la Plaza Mayor. Al mediodía cerró el comercio y cesó el trabajo y gran número de forasteros comenzó a llegar para saludar y ofrendar homenaje de gratitud al salvador de España. A las dos y cuarto de la tarde Su Excia. el Jefe del Estado, junto con su esposa e hija, llegaba al pie de la Catedral. Imposible poder describir el recibimiento apoteósico que la vieja Ausona dispensa al Generalisimo Franco. Una ovación que se prolongó durante largo rato sonó en el momento que descendió del coche el Caudillo. El público que llenaba por completo la amplia Plaza de la Catedral prorrumpió en clamorosos vítores que no cesaron ni un solo momento.”3
L’Ausona també relata aquella primera visita. “No constituirá sorpresa para nadie la afirmación de que la Ciudad de Vich y su comarca ardían en ansias vivísimas para rendir ante el Caudillo de España el homenaje más fervoroso, de devoción, de lealtad y gratitud. Tiene mucha solera patriotica Vich y su llano y harto conocidos son y patentes sus sentimientos de veneración, fidelidad y profunda estima al salvador de la Patria, para poner en tela de juicio las explosiones de entusiasmo que habia de provocar la visita de la agregia persona del Jefe del Estado.”4

L’Ausona de cada setmana informava dels diversos actes que es ferien aquella setmana en motiu del centenari. També aparegué un butlletí oficial del Centenari, que apareixía mensualment i explicava les activitats que es farien en aquell mes concret. Totes les setmanes hi havia conferències i xerrades sobre la vida i obra de Balmes, a part es convocà el Premio Nacional de Periodismo Francisco Franco dotat en 25.000 pessetes al millor treball sobre Balmes. També el Boletín Oficial Eclesiástico del Obispado de Vich, el BOEOV, es feia ressò dels actes balmesians i el número 2359 del 18 de març de 1948 està integrament dedicat a la figura de Balmes. Un llarg escrit del bisbe Perelló repassa la vida, l’obra, i el pensament balmesià. Aquest article de Perelló ens permet veure en part l’ identificació que fa el règim amb Balmes i l’orgull que suposa pels vigatans de tenir un vigatà il·lustre com Balmes. Com hem dit anteriorment, és significatiu el patriotisme espanyol otorgat a Balmes, ho veiem en un paràgraf  que sembla una clara al·legoria al Caudillo, el bisbe Perelló escrigué; “Jaime Balmes, como el que más, en aquellos días calamitosos enfermó del dolor de España. Sintió los males de España como en diferentes épocas lo han sentido otros patriotas. España sufría, España sudaba sangre, y los sufrimientos de la patria no lo podían dejar indiferente.”5
L’ inauguració oficial de l’any Balmes coincidí amb la Festa Major de 1948 fet que multiplicà el nombre d’actes i festes en aquests primers dies de juliol. La celebració oficial del centenari començà el 8 de juliol, vigília de la mort de Balmes.
Es feren misses, focs artificials, balls, sardanes,... i es creà una emisora de ràdio per explicar les diferents activitats que s’anaven fent en motiu de la commemoració, Radio Vich-Emisora Balmes.

En l’ inauguració oficial hi hagué la presència del Governador Civil Eduardo Baeza Alegría i el Director General de Propaganda Pedro Rocamora, els bisbes de Vic (Joan Perelló) i de Zamora (el vigatà Jaume Font), Luis Calvo Sotelo que era tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Madrid, representants provincials del Movimiento, capitans de la Guardia Civil,... entre moltes altres autoritats. El BOEOV narra aquesta inauguració del dia 8 de juliol i ens dóna una imatge de com degueren ser aquests actes inaugurals.
 “A las diez de la noche salieron en comitiva (autoritats) con dirección al claustro catedralício donde se conservan en gran monumento las cenizas de Balmes, en cuyo lugar se iba a celebrar el acto de apertura del Centenario. El vasto patio del claustro, iluminado con potentes reflectores, estaba completamente lleno de público. Frente a la tumba-monumento de Balmes fue instalada una tribuna que tenía por fondo un gran repostero con el escudo nacional (...) En primer lugar dió un concierto el Orfeón de Vich. (...) Después del Sr. Rocamora hizo uso de la palabra nuestro venerable Prelado, quien elogió la figura del gran filósofo y dedicó palabras de reconocimiento al Jefe del Estado, que se ha dignado abrir los actos centenarios con llave de oro por medio de su representante, el Gobernador Civil de Barcelona. Terminó diciendo que las fiestas centenarias que se iniciaban redundarán en la mayor gloria de Dios, en honra de Jaime Balmes, en beneficio de España y en provecho de nuestras almas.(...) El dia 9, fecha aniversaria de la muerte del filósofo, comenzaron los actos con una Misa en sufragio del insigne polígrafo, oficiada por el Obispo de Zamora (el vigatà Jaume Font i Andreu) en la misma habitación donde falleció Balmes hace cien años.”6
L’inauguració dels actes doncs, tingué un enorme component catòlic i alhora patriota espanyol. Els dies 16, 17 i 18 de setembre es traslladà a la Verge de la Gleva a Vic (Patrona de la Plana de Vic) per presidir els actes balmesians de Vic. Els actes balmesians tingueren un gran ressò internacional, molt del qual a Sud-Amèrica.
Al llarg de l’any Balmes passaren per Vic diverses autoritats importants del règim com el Ministre d’Educació José Ibáñez Martin o el president de les Cortes, Esteban Bilbao,... Ibáñez pronuncià un discurs en la festa del certamen literari celebrada el 3 d’octubre i que recull el BOEOV. El discurs d’Ibáñez desprèn patriotisme espanyol per tots cantons i aprofita l’acte literari per recordar l’ importància de l’ unitat d’Espanya. Les paraules del ministre foren “a Balmes correspondió vivir dias de inquietud para España y honda preocupación en Europa. Frente a los errores de su tiempo, Balmes defendió la unidad de España y la gloria de la Iglesia. Sus libros son la mayor defensa de las virtudes inmutables de nuestra fe. El supo mejor que nadie que en España existía una conciencia nacional, que a veces no encontraba su expresión adecuada y a la que había que dar un cauce, y a la vez una meta de unidad y esperanza. (...) España, y al frente de ella el Jefe del Estado, cuida con excepcional atención el porvenir de sus juventudes. Y Vich también se beneficiarà de este desvelo oficial por extender la zona de influencia de la cultura por toda la perspectiva de la Patria.”7
Com veiem, totes les autoritats, tant civils com religioses, aprofitaven qualsevol discurs per fer apologia del règim, per exaltar les virtuts del Caudillo i el seu estat dictatorial, i per destacar el patriotisme espanyol conjuntament amb el catolicisme com a grans salvadors de la pàtria. S’aprofita qualsevol discurs per fer patriotisme i per remarcar l’ importància del catolicisme. Queda completament clar el gran vincle i la gran comunió entre el poder polític franquista i el poder moral i ideològic que exercia el clergat sobre la població.

Tot i així el punt àlgid de la commemoració foren els seus actes de clausura, els primers dies de juny del 1949, i que comptaren amb una impressionant visita d’autoritats polítiques i religioses d’arreu d’Espanya. Es feu també un Congrés Internacional d’Apologètica els últims dies de la commemoració (del 30 de maig al 5 de juny de 1949), una de les activitats més destacades del centenari. Aquest fou l’acte que tancà la commemoració balmesiana.
Així doncs, clausurà la commemoració el propi Franco que feu un discurs des del balcó de la casa natal de Balmes, on inaugurà una estàtua del vigatà, acompanyat de la seva dona Carmen Polo. Tal i com ens diu Ignasi Roviró, “El Generalísimo, després de l’eucaristia, va presidir la sessió de conclusions i tancà el Congrés (Congrés Internacional d’Apologètica) amb un discurs laudatori de Balmes que li serví per a justificar el nou estat Espanyol”8
 El discurs de què ens parla Roviró està reproduït al BOEOV. Franco pronuncià: “España siempre vuelve al camino de la verdad católica. En filosofia, en Derecho y en Politica tiene una tradición gloriosa que ha brillado en horizontes distintos pero con profundo caràcter español. Esto ha sido porque en nuestros pensadores latía un íntimo acento religioso. Esto es también el secreto de la perdurabilidad del pensamiento de Jaime Balmes. Esta característica del pensamiento español es también la de nuestro Movimiento. España proyecta hacia un lejano futuro su superación espiritual. La verdad es la que hace libres a los pueblos. Y todo pensamiento que no tenga su enfoque en la idea de Dios, será siempre un pensamiento caduco (...) Separad lo católico de lo español y lo español quedarà herido de muerte. (...) El mundo no hallará su paz hasta que vuelva el espíritu cristiano. España se encontró a si misma por el camino de las verdades de Dios.”9
Tal i com diu Roviró, el discurs del dictador és una gran alabança al Nacionalcatolicisme, doctrina oficial de la dictadura, i una gran justificació de l’estat que havien creat.
La clausura dels actes amb la visita de Franco es recollida en un àmplia crònica del desenvolupament d’aquesta a l’Ausona  dient finalment “Culminó la solemnidad del día, con la llegada de S.E. el Generalisimo a la Plaza Mayor, donde se estaba celebrando el Concurso de Sardanas. El aspecto de nuestra querida Plaza era imponente. A pesar de la gran muchedumbre el órden fue perfecto. Franco dirigió la palabra a los presentes desde el balcón del Ayuntamiento, dando por terminada su visita a nuestra ciudad, que abandonó a las seis y media, seguida durante todo el trayecto urbano, por los fervorosos aplausos de la multitud.”10

                     Arribada de Franco a la Plaça Major. 1949. Font: l'Abans

En aquesta clausura oficial vingueren també els ministres d’Afers Exteriors, Martin Artajo; d’Educació, Ibáñez Martin; de Governació, Blas Pérez; de Justícia, Fernández Cuesta; de l’Exèrcit, Gral. Dávila; de l’Aire, Gral. González Gallarza; l’embaixador del Perú, els directors d’Acción Católica, de Seguridad General, de Radiodifusión, de Cultura, el tinent d’alcalde de Madrid Luis Calvo Sotelo, el Governador Civil de Barcelona Eduardo Baeza, el Jefe de la IV Región Militar Gral. Solchaga, el President de la Diputació de Barcelona, alcaldes de moltes ciutats de l’estat, cònsuls, subdelegats,...això només pel que fa a les autoritats civils.
En les autoritats religioses la llista d’assistents és igual de destacada, Monsenyor Cardenal Tedeschini, Monsenyor Cayetano Cicognani nunci papal a Espanya, l’Arquebisbe de Barcelona i el de Burgos, i els bisbes de Vic, Salamanca, Ciudad Real, Astorga, Solsona, Girona, Barbastre, Mallorca, Sigüenza, Cuenca, Zamora, Lleida, Còrdova, Tortosa, Seu d’Urgell, el prior de Poblet, l’Abat de Montserrat,... entre moltíssims més clergues que van voler participar de la clausura de la commemoració.
Tot i aquesta clausura oficial van continuar havent-hi xerrades i conferències sobre Balmes en els anys següents una de les quals la feu Ramon Serrano Suñer (cunyat del dictador) el 9 de juliol de 1950.

*El setmanari AUSONA era l'´unic periòdic existent i era editat per la Falange de Vic(FET-JONS)
*BOEOV. És el "Boletín Oficial Eclesiástico del Obispado de Vich"


1AUSONA. Núm. 274 d’abril de 1947.
2AUSONA. Núm. 276 d’abril de 1947.
3 BOEOV. Núm 2347 de juny de 1947.
4AUSONA. Núm. 281 del maig de 1947.
5 BOEOV. Núm 2359 del 18 de març de 1948.
6BOEOV. Núm. 2368 del 28 de juliol de 1948.
7BOEOV. Núm 2373 del 15 de desembre de 1948.
8ROVIRÓ, I. i altres. “L’Església catalana durant el franquisme. 1939-1975. Apunts per a una història.”. Ed. Claret. Barcelona. 2005. Pàg. 197.
9 BOEOV. Núm. 2388 del 3 de desembre de 1949.
10 AUSONA. Núm 388 del juny de 1949.

diumenge, 16 de gener de 2011

La Sardana a Vic

La Sardana

Joan Maragall deia que “la sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan”. Amb la sardana s’ha volgut simbolitzar el poble català, acollidor amb tothom, homes i dones, nens i vells, rics i pobres.
A Vic la sardana té uns inicis bastant llunyans però també hem de dir que van desaparèixer durant desenes d’anys i no es començaren a recuperar fins a principis del segle XX.
         Sabem del cert que a Vic i Osona es ballaven “sardanes” almenys al segle XVI. No se sap massa com eren aquests balls però si que es coneixien per ball rodó i/o sardana. El fet és que el bisbe de Vic, en aquells moments un tal Pedro Jaime, les va prohibir a finals del segle XVI a causa de certs “abusos”[1] inclús amb l’amenaça d’excomunió per aquells que la ballessin tal i com veiem en un fragment del volum Synodi de l’Arxiu de la Mensa Episcopal de Vic i que traduí del llatí Josep M. Solà i Sala, “Aprovat pel nostre àmbit sino dal qual manem que quedin sota excomunió major, latae sententiae, aquells qui, instigats pels joglars, ballin o col·laborin en tocar, de clar o de fosc, les vulgarment nomenades cerdanes a places i llocs públics de ciutats i pobles (del Bisbat de Vic)”[2]  Em de tenir present que eren anys de suposades “bruixeries”, d’una Inquisició fortíssima i de Contrareforma religiosa. I es que acusaven als sardanistes de ballar vora del foc i invocar el dimoni. Semblaria doncs que, per culpa de les prohibicions i persecucions eclesiàstiques, durant els segles XVII, XVIII i pràcticament tot el XIX, les sardanes van desaparèixer de la ciutat i el seu bisbat.
         La recuperació de la dansa més típica de Catalunya vingué amb l’arribada del nou segle. La primera mostra documental del retorn de la sardana el trobem al diari catòlic i monàrquic La Comarca en l’edició  del 28 de juliol del 1900, apareix el següent fragment: “Els joves d’alta societat vigatana han organitzat una sèrie de serenates que començaran demà i es donaran des de les nou a les onze del vespre a la nostra Plaça Major i que seguiran en diumenges successius també a la mateixa hora, interpretant-se sardanes llargues a fi que el públic pugui divertir-se tot prenent part en tan xamosa com inocent dansa.”[3] El mateix diari en la següent edició fa una petita referència a aquesta efemèride: “Amb motiu de la primera tanda de sardanes la nostra Plaça Major es vegé molt animada. Al principi, alguns joves enjogassats s’ho prengueren en broma. Però aviat la cosa funcionà seriosament i es formaren diverses sardanes, produint un formós efecte.”[4]
         A partir d’aquest moment les sardanes es començaren a convertir en un element bàsic de la diversió popular en les festes de la ciutat. L’any següent, el 1901, ja formen part del programa de la Festa Major. A la crida del 1901 són citades en una de les estrofes amb certa ironia:

“I vosaltres, vells i velles
Que la barba us toca al peu,
També vos divertireu
Fins a trencar les costelles;
Vinga els mangots amb sivelles,
La calça curta i calçó;
Cap a la Plaça a funció
I amb bones o males ganes
Ballarem quatre sardanes
Per ser la Festa Major”[5].

La seva ràpida expansió i difusió ens en dóna fe la crida de tan sols dos anys després:
“No sé si hi hauran sardanas;
Com que n’hem ballat tot l’any
Topem ab el desengany
De quedarnos ab las ganas,
Quina colla de pavanas.
Sense veure per endavant
Las festes de nostre Sant,
S’han gastat tant com tenían
Y avui que las ballarían,
Potser no las ballarán.”[6]

Així l’any 1910 en motiu del Centenari del Naixement de Jaume Balmes s’organitzà un concurs amb 500 pessetes en premis. Sembla ser que hi participaren un total de deu colles d’Osona i el Ripollès. Es convidaven cobles de l’Empordà i la Selva. A partir d’aquesta primera consolidació, les sardanes es convertiren en referència obligada en les crides i programes de la festa Major de cada any.
         L’any 1929 és important en la vida de la sardana a la ciutat i és que aquest any es creà l’Agrupació Sardanista de Vic. L’Agrupació ha fet al llarg de tots aquest anys una destacada tasca d’ensenyar la nostra dansa, ballar-la i incorporar-la a la vida de la ciutat.
Amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola i l’ instauració de la dictadura feixista del general Francisco Franco, tot allò que traspuava catalanitat va quedar senyalat com a sospitós i perillós. Ben aviat però, els dirigents franquistes van veure que la població necessitava certes diversions i distraccions, algunes vàlvules d’escapament per no provocar més tensions. Tal i com expressa l’historiador català Martí Marín, “...després d’un primer gest prohibicionista, les màximes autoritats franquistes d’ocupació pogueren comprovar que molts conservadors, catòlics i tradicionalistes, que els eren inequívocament fidels, tenien el costum de ballar-les. Des de 1939, a més a més, es convocaven ballades i audicions a molts programes de Festa Major amb participació, no només de les autoritats civils i eclesiàstiques locals, sinó també amb el patrocini de la mateixa FET-JONS”7

Concurs de sardanes a Plaça Major en motiu del centenari del naixement de Jaume Balmes. 1910. Arxiu Comarcal d’Osona. Fons: Palmarola.


 Concurs de sardanes a Plaça Major en motiu del centenari del naixement de Jaume Balmes. 1910. Arxiu Comarcal d’Osona. Fons: Mauri.

Per les autoritats era una dansa espanyola típica de la regió catalana, com les sevillanes ho eren de Sevilla. Aquesta idea de Marín es pot ampliar amb l’expressada per l’historiador Àngel Duarte en un article publicat a la revista “Historia y Politica” el 2005, “...el franquismo necesitaba procurarse un terreno de consenso y complicidad con amplios segmentos de la ciudadania catalana”[8]
Davant una dictadura com la franquista en què la població estava controlada i els espais de sociabilitat eren pocs, les sardanes es convertiren en una de les poques activitats lúdiques en què els vigatans es podien trobar i parlar, conèixer altres persones, ballar una estona,... i pel règim, també era convenient tolerar o inclús potenciar la sardana ja que la població necessita vàlvules d’escapament, i moments de diversió per desconnectar de la rutina diària. Sense activitats de lleure no relacionades amb el règim, possiblement la tensió i el malestar entre la població hauria estat molt major.
El sardanistes eren persones de la ciutat, amb vinculació o no en els òrgans franquistes. A Vic existia la Cobla Principal de Vich que participava en nombroses festes. Tot i així no era la única cobla que tocà sardanes a la ciutat i sovint se’n convidaven de moltes poblacions catalanes. Les sardanes es ballaven a pràcticament la totalitat de celebracions i festes que es van fer a la ciutat.
Van tenir especial rellevància en la commemoració del centenari de la mort de Jaume Balmes que es desenvolupà a Vic pràcticament durant dos anys (1947-1949) i que va tenir el seu punt culminant el 10 de juliol del 1948, dia del centenari de la mort de Balmes, i és que Vic rebé la visita de Franco i molts destacats dirigents franquistes així com la majoria de bisbes de l’estat. El dia de la visita del Caudillo es celebrà un gran concurs de sardanes a la Plaça Major amb 53 colles participants, quatre de les quals eren vigatanes9. Franco va presidir l’efemèride des del balcó de l’Ajuntament.


[1] SOLER, J. Enciclopedia de la Fantasia Popular Catalana. Barcanova. BCN 1998. p 707.
[2] SOLÀ, J.M. La Sardana a Vic. Agrupació Sardanista de Vic. Vic 1996. p 28.
[3] Citat a: SOLÀ, J.M. La Sardana a Vic. Agrupació Sardanista de Vic. Vic 1996. p 59.
[4] Citat a: SOLÀ, J.M. La Sardana a Vic. Agrupació Sardanista de Vic. Vic 1996. p 65.
[5] ACOS. Crides i Festes de Sant Miquel. 1901.
[6] ACOS. Crides i Festes de Sant Miquel. 1903.
[7] MARÍN, M. “Història del franquisme a Catalunya” Eumo Ed. i Pagès Ed. Lleida. 2006. Pàg. 149.
[8] DUARTE, A. “El catalán en su paisaje. Algunas notas sobre los usos del imaginario del paisaje catalán y catalanistas en el primer franquismo” dins: HISTORIA Y VIDA. Núm.14. Ed. Biblioteca Nueva. 2005.
[9SOLÀ, J.M. La Sardana a Vic. Agrupació Sardanista de Vic. Vic 1996. p 189.

diumenge, 9 de gener de 2011

Inauguració del blog

Benvinguts, us presento aquest nou blog, destinat a presentar petits retalls de la història de Vic i d'aquesta manera difondre aspectes poc coneguts de la ciutat.

Mica en mica hi aniré penjant breus recerques sobre temàtiques diverses del passat de la ciutat, culturals, polítiques, socials, biografies...

Espero que el blog sigui de l'agrat de tothom i que aquell que hi entri pugui enriquir els seus coneixements sobre la capital osonenca i els seus habitants al llarg del temps.

A sota hi ha la primera publicació, la que inaugura aquest espai, i que he volgut que fos un resum de la biografia que vaig realitzar d'en Joan Riera Rius, persona que he conegut a través de més de 20 testimonis, familiars, amics, col·laboradors,...i que fou una persona com poques n'hi han hagut en quan a bondat, empatia, solidaritat, i sobretot generositat. Tot un exemple a seguir.

En Joan Riera Rius, l'home bo.

En Joan Riera i Rius va néixer a Vic el 10 d’agost de 1919 i hi va morir el 7 de setembre de 1992. Estudià al Col·legi de Sant Miquel dels Sants i començà els estudis de Veterinària a Saragossa. La Guerra Civíl però, li feu canviar tots els seus projectes i va haver de deixar els estudis.

El seu pare, Josep Riera Carreras, era propietari d’una petita fàbrica de llonganisses i membre del somatent local. Algun grup revolucionari incontrolat el va assassinar al Pont del Vent, a la Carretera de Sau, poc després de començada la guerra. Aquest fet provocà que el jove Joan Riera s’allistés amb el Terç de Requetès de Nostra Senyora de Montserrat i combatís la guerra civíl espanyola en el bàndol nacional, en batalles tant importants com a Belchite, al Front d’Aragó i la Batalla de l’Ebre.
Tot i així quedà molt decebut de les jerarquies de l’exèrcit perquè els primers a entrar a Barcelona, i també a Vic, foren els falangistes i no ell i els seus companys que havien lluitat al front. A partir d’aquest moment, i al ser el fill varó més gran de nou germans, va haver d’ocupar-se de la seva família i de l’empresa de llonganisses. Es casà amb Mª Concepció Pujol i Almeda amb qui tingué 4 fills.
A partir dels anys 50 és quan començà l’activitat més destacada de Riera en quan a obra social. Mossèn Guiteras de “la Calla” li suposà una forta influència per la construcció de vivenda assequible per la població per tal de superar el dèficit de vivenda que patia la Plana de Vic ençà de la guerra i agreujat per l’arribada constant de centenars d’immigrants de zones més desfavorides d’Espanya entre 1950 i 1975 aproximadament.
Així doncs, a Vic i sobretot Manlleu, Riera potencià la creació de vivenda social, inventant un model de cases que es passarien a conèixer per les “cases tipus Riera”. A Vic foren més de dues-centes i a Manlleu prop de les quatre-centes. El fet característic d’aquestes cases és que reunien l’ideal de Francesc Macià de “la casa i l’hortet” i amb un garatge on poder establir una botiga. En elles, Riera pocs diners hi guanyava. El seu objectiu era oferir vivenda als necessitats així que ajustava el preu al màxim just per cobrir els costos de construcció. La petita part que hi guanyava l’invertia en urbanitzar noves àrees. Així a Manlleu, tota la zona compresa entre la Plaça de Dalt Vila i el Cementiri fou creada per Riera i està tota ocupada per cases del seu model. A Vic construí molt a la zona de l’Estadi, a l’Avinguda Bernat Calbó,... Amb aquestes cases moltes famílies catalanes van poder millorar la seva situació i moltes de les famílies nouvingudes van poder trobar un habitatge digne. Riera posava totes les facilitats possibles en el pagament, ajornant-ne els venciments, perdonant-ne parts, i gestionant els préstecs dels compradors personalment.
Cases "tipus Riera" a Vic.
Al mateix temps que iniciava la creació paulatina de cases, Riera fou un dels principals impulsors de la creació de les piscines de l’Estadi i la remodelació de l’Estadi Torras i Bages. Degut a la seva amistat amb el bisbe de Vic Ramon Masnou, aquest li encarregà la direcció de la creació de tot el nou complex esportiu de l’Estadi. Entre 1955 i 1960 les obres van quedar acabades i es pogueren inaugurar les noves instal·lacions. Per la creació d’aquestes, Riera hi aportà 100.000 pessetes, que per l’època era una xifra molt considerable. La seva col·laboració desinteressada fou tanta que el Club Atlètic Vic el feu soci d’honor i li atorgaren el Trofeu Josep Mª Pallàs ja el 1963, màxim guardó del club concedit a persones que han contribuït decisivament a favor de l’atletisme vigatà. Les piscines de l’Estadi foren rebatejades com a Piscines Joan Riera Rius després de la remodelació del 2001. Riera s’encarregà de la gestió comptable i fiscal del complex i contractà a Josep i Joan Aguilar per tal de que es fessin càrrec del manteniment de les instal·lacions. Durant anys, Riera pagà personalment el carnet de temporada de les piscines a tots els nens que habitaven a la Llar Juvenil tot just creada, així com de moltes famílies amb pocs recursos.
Hem de tenir en compte que Riera ja era un personatge conegut i destacat ja que des del 1955 era el director de Càritas de Vic. Degut a la situació econòmica de tot l’estat espanyol i de moltes famílies, des d’aquesta posició, Riera ajudà a centenars de persones i organitzacions, entitats benèfiques,...posant moltes vegades diners de la seva pròpia butxaca. Riera organitzà Càritas i la feu funcionar plenament, buscant ingressos d’on fos i ajudant a tothom qui podia. Ocupà aquest càrrec fins el 1971.
També a principis dels 60 va ser clau en la remodelació del convent de les monges Sagramentàries de Vic. Riera era un home molt cristià i assistia diàriament a missa a les Sagramentàries, així que coneixia la situació del convent, a part es clar de ser el director de Càritas, fet que li feia tenir molta relació amb el clergat vigatà. El convent estava en una situació pèssima des de la Guerra Civil que l’havia deixat semi ruïnós. Les monges havien de travessar un llarg claustre per anar a oració nocturna, entre ruïnes i dificultats meteorològiques diverses si era el cas. Així que Riera redissenyà totalment el convent fent construir noves cel·les per les monges just al costat de l’església, encarades al sol per estalviar llum i calefacció. Es feu càrrec dels comptes del convent així com durant molts anys els subministrà aliments en cas de necessitat. Fou el “conseller” del convent, sempre disposat a ajudar les monges en el que fos, com per exemple portar-les a l’hospital a Barcelona. El propi Riera s’encarregà de buscar el finançament per les obres així com possibilità que algunes àrees amb poc o nul ús del convent, es poguessin adequar i llogar per així obtenir alguns ingressos.
També posà 1.000.000 de pessetes per la creació de l’església de Sant Pau al nou barri de l’Erm de Manlleu així com dissenyà i pagà la nova església de Lurdes al barri de l’Estadi de Vic.  També col·laborà activament a la parròquia de Sant Domènech en les obres de reparació de la teulada així com en la creació del teatre Atlàntida mitjançant l’empresa Vicenses de Espectáculos SA, junt amb altres personalitats de la ciutat, com l’alcalde Manuel Riera Comella.
Cap a finals dels 60 i principis dels 70, i també a petició del bisbe Masnou, Riera s’encarregà de la creació de la residència per ancians amb dificultats, El Saits, que pocs anys després ja superaria el centenar d’acollits. Pel mateix temps, dissenyà la nova Llar Juvenil, destinada a acollir nens orfes i/o amb problemes familiars. La pagà de la seva butxaca i la feu segons el seu criteri basant-se en les habitacions dels seus fills. Se’n ocuparen les monges Vedrunes i ja al inaugurar-se el 1973, superava els trenta-cinc nens i adolescents interns. Riera es feu càrrec del manteniment econòmic de la Llar així com de les monges que se’n cuidaven donant unes 90.000 pessetes mensuals a l’encarregada. La creació del Saits i la Llar Juvenil responia a la necessitat de millorar la situació de les antigues Casa Caritat i Casa Misericòrdia, que per aquells anys estaven en una situació molt lamentable. Tot i així, Casa Caritat continuà existint fins 1986, amb 8 interns i una monja que se’n feia càrrec, Carme Camps, que  rebé 10.000 pessetes mensuals de Riera per tal de que pogués viure i cuidar-se dels avis de Casa Caritat.

Llar Juvenil

S’encarregà pels mateixos anys, de la busca d’un lloc apte per fer-hi la nova escola de Sant Tomàs. Gestionà la compra del convent de Sant Tomàs de Riudeperes i dirigí les obres d’adequació per fer-hi l’escola.
Cedí gratuïtament un local en uns baixos al carrer de la Riera a l’Agrupació de Sord-muts de Vic i Comarca, que buscaven un lloc on establir-se. El 1972 s’inaugurà la seu dels sords que encara tenen avui, i és que Riera, després d’anys de cedir-els-hi gratuïtament, els el regalà definitivament poc temps abans de morir. Els sords de la comarca l’hi estant tant agraïts que encara avui tenen una foto d’en Joan Riera al despatx de presidència, just sota l’escut de l’entitat.
Des de 1979 i fins la seva mort, fou un dels patrons de la Fundació Gallifa, entitat que coincidia plenament amb la mentalitat d’en Joan Riera. I es que la Fundació, que disposava d’un ampli patrimoni, es dedicava també a l’obra social. Així doncs, concedien beques a estudiants per tal que poguessin estudiar i a famílies amb necessitats així com a persones amb discapacitats mentals, sobretot adultes. Alhora subvencionaven obres benèfiques i també equipaments esportius. D’aquesta manera, des de la Fundació Gallifa, es cobriren els costos de la creació de la Llar del Jubilat de Sant Hipòlit de Voltregà o es feu càrrec de la compra i adequació dels terrenys per fer un pavelló d’esports, també a Sant Hipòlit, i es que l’àmbit de treball de la Fundació era sobretot l’àrea del Voltreganès. Cada any donaren ajuts econòmics a entitats, escoles, clubs esportius, residències, hospitals, famílies, estudiants,....
Riera era un home fet a la seva, li agradava fer les coses a la seva manera perquè així es feien ràpid i bé, com ell volia. S’avançava a tothom en veure els problemes que podrien sorgir en determinada empresa. Amable en extrem, ajudava tothom, el conegués o no. No tenia prejudicis per ningú. Feia bones accions i les presentava com un benefici per a ell.
Serien molts els exemples de bondat d’en Joan Riera, però n’hi ha un que defineix totalment qui era i a què va dedicar la seva vida. En un moment de la seva vida va anar a trobar-lo un conegut seu acompanyat d’un home gran i pobre, demanant a en Riera si el podia col·locar a el Saits o alguna residència per ancians ja que l’home no tenia cap mena de recursos. Riera feu les gestions i li trobaren lloc a el Saits. El conegut d’en Riera li demanà llavors si sabia qui era aquell home, Riera li digué que si que ho sabia. Era un dels membres que formava part del grup revolucionari que anà a buscar el seu pare i el mataren a la carretera de Sau. Així doncs, Riera va treure de la misèria i oferí vivenda i aliment a un dels assassins del seu propi pare. I es que no feia distincions entre les persones, fossin qui fossin, sense diferències per la condició social, ni l’origen, ni l’ideologia,.... ni el seu passat.
Cap a la segona meitat dels 70 ja afluixà molt la seva tasca. Va ser degut també, a que el 1972 morí en accident de moto el seu fill primogènit Ferran, que tenia només 18 anys. A partir d’aquí ja anà afluixant la feina.
Hauria pogut ser milionari però no ho va ser perquè tot el que guanyava ho destinava a obres socials i benèfiques quedant-se lo just per poder mantenir la seva família. Ni els seus propis fills sabien en tot el què en Joan Riera col·laborà, subvencionà, participà, ajudà,...
Finalment l’abril de 1992 se li trobà càncer i poc s’hi podia fer ja. Morí el setembre del mateix any sent el seu enterrament multitudinari, amb centenars de persones que li anaren a donar un últim adéu. Diverses personalitats de la comarca així com entitats mostraren el seu dol amb escrits a la premsa comarcal. Moria el qui havia estat conegut per molts com “l’home bo”.
El 2001 es posà el seu nom a les piscines de l’Estadi de Vic. També se l’hi ha dedicat un carrer. Properament entrarà a formar part de la galeria de Vigatans Il·lustres.