Cròniques Vigatanes

Cròniques Vigatanes
Francesc Macià a Vic (Arxiu ERC-Vic)

diumenge, 16 de gener de 2011

La Sardana a Vic

La Sardana

Joan Maragall deia que “la sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan”. Amb la sardana s’ha volgut simbolitzar el poble català, acollidor amb tothom, homes i dones, nens i vells, rics i pobres.
A Vic la sardana té uns inicis bastant llunyans però també hem de dir que van desaparèixer durant desenes d’anys i no es començaren a recuperar fins a principis del segle XX.
         Sabem del cert que a Vic i Osona es ballaven “sardanes” almenys al segle XVI. No se sap massa com eren aquests balls però si que es coneixien per ball rodó i/o sardana. El fet és que el bisbe de Vic, en aquells moments un tal Pedro Jaime, les va prohibir a finals del segle XVI a causa de certs “abusos”[1] inclús amb l’amenaça d’excomunió per aquells que la ballessin tal i com veiem en un fragment del volum Synodi de l’Arxiu de la Mensa Episcopal de Vic i que traduí del llatí Josep M. Solà i Sala, “Aprovat pel nostre àmbit sino dal qual manem que quedin sota excomunió major, latae sententiae, aquells qui, instigats pels joglars, ballin o col·laborin en tocar, de clar o de fosc, les vulgarment nomenades cerdanes a places i llocs públics de ciutats i pobles (del Bisbat de Vic)”[2]  Em de tenir present que eren anys de suposades “bruixeries”, d’una Inquisició fortíssima i de Contrareforma religiosa. I es que acusaven als sardanistes de ballar vora del foc i invocar el dimoni. Semblaria doncs que, per culpa de les prohibicions i persecucions eclesiàstiques, durant els segles XVII, XVIII i pràcticament tot el XIX, les sardanes van desaparèixer de la ciutat i el seu bisbat.
         La recuperació de la dansa més típica de Catalunya vingué amb l’arribada del nou segle. La primera mostra documental del retorn de la sardana el trobem al diari catòlic i monàrquic La Comarca en l’edició  del 28 de juliol del 1900, apareix el següent fragment: “Els joves d’alta societat vigatana han organitzat una sèrie de serenates que començaran demà i es donaran des de les nou a les onze del vespre a la nostra Plaça Major i que seguiran en diumenges successius també a la mateixa hora, interpretant-se sardanes llargues a fi que el públic pugui divertir-se tot prenent part en tan xamosa com inocent dansa.”[3] El mateix diari en la següent edició fa una petita referència a aquesta efemèride: “Amb motiu de la primera tanda de sardanes la nostra Plaça Major es vegé molt animada. Al principi, alguns joves enjogassats s’ho prengueren en broma. Però aviat la cosa funcionà seriosament i es formaren diverses sardanes, produint un formós efecte.”[4]
         A partir d’aquest moment les sardanes es començaren a convertir en un element bàsic de la diversió popular en les festes de la ciutat. L’any següent, el 1901, ja formen part del programa de la Festa Major. A la crida del 1901 són citades en una de les estrofes amb certa ironia:

“I vosaltres, vells i velles
Que la barba us toca al peu,
També vos divertireu
Fins a trencar les costelles;
Vinga els mangots amb sivelles,
La calça curta i calçó;
Cap a la Plaça a funció
I amb bones o males ganes
Ballarem quatre sardanes
Per ser la Festa Major”[5].

La seva ràpida expansió i difusió ens en dóna fe la crida de tan sols dos anys després:
“No sé si hi hauran sardanas;
Com que n’hem ballat tot l’any
Topem ab el desengany
De quedarnos ab las ganas,
Quina colla de pavanas.
Sense veure per endavant
Las festes de nostre Sant,
S’han gastat tant com tenían
Y avui que las ballarían,
Potser no las ballarán.”[6]

Així l’any 1910 en motiu del Centenari del Naixement de Jaume Balmes s’organitzà un concurs amb 500 pessetes en premis. Sembla ser que hi participaren un total de deu colles d’Osona i el Ripollès. Es convidaven cobles de l’Empordà i la Selva. A partir d’aquesta primera consolidació, les sardanes es convertiren en referència obligada en les crides i programes de la festa Major de cada any.
         L’any 1929 és important en la vida de la sardana a la ciutat i és que aquest any es creà l’Agrupació Sardanista de Vic. L’Agrupació ha fet al llarg de tots aquest anys una destacada tasca d’ensenyar la nostra dansa, ballar-la i incorporar-la a la vida de la ciutat.
Amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola i l’ instauració de la dictadura feixista del general Francisco Franco, tot allò que traspuava catalanitat va quedar senyalat com a sospitós i perillós. Ben aviat però, els dirigents franquistes van veure que la població necessitava certes diversions i distraccions, algunes vàlvules d’escapament per no provocar més tensions. Tal i com expressa l’historiador català Martí Marín, “...després d’un primer gest prohibicionista, les màximes autoritats franquistes d’ocupació pogueren comprovar que molts conservadors, catòlics i tradicionalistes, que els eren inequívocament fidels, tenien el costum de ballar-les. Des de 1939, a més a més, es convocaven ballades i audicions a molts programes de Festa Major amb participació, no només de les autoritats civils i eclesiàstiques locals, sinó també amb el patrocini de la mateixa FET-JONS”7

Concurs de sardanes a Plaça Major en motiu del centenari del naixement de Jaume Balmes. 1910. Arxiu Comarcal d’Osona. Fons: Palmarola.


 Concurs de sardanes a Plaça Major en motiu del centenari del naixement de Jaume Balmes. 1910. Arxiu Comarcal d’Osona. Fons: Mauri.

Per les autoritats era una dansa espanyola típica de la regió catalana, com les sevillanes ho eren de Sevilla. Aquesta idea de Marín es pot ampliar amb l’expressada per l’historiador Àngel Duarte en un article publicat a la revista “Historia y Politica” el 2005, “...el franquismo necesitaba procurarse un terreno de consenso y complicidad con amplios segmentos de la ciudadania catalana”[8]
Davant una dictadura com la franquista en què la població estava controlada i els espais de sociabilitat eren pocs, les sardanes es convertiren en una de les poques activitats lúdiques en què els vigatans es podien trobar i parlar, conèixer altres persones, ballar una estona,... i pel règim, també era convenient tolerar o inclús potenciar la sardana ja que la població necessita vàlvules d’escapament, i moments de diversió per desconnectar de la rutina diària. Sense activitats de lleure no relacionades amb el règim, possiblement la tensió i el malestar entre la població hauria estat molt major.
El sardanistes eren persones de la ciutat, amb vinculació o no en els òrgans franquistes. A Vic existia la Cobla Principal de Vich que participava en nombroses festes. Tot i així no era la única cobla que tocà sardanes a la ciutat i sovint se’n convidaven de moltes poblacions catalanes. Les sardanes es ballaven a pràcticament la totalitat de celebracions i festes que es van fer a la ciutat.
Van tenir especial rellevància en la commemoració del centenari de la mort de Jaume Balmes que es desenvolupà a Vic pràcticament durant dos anys (1947-1949) i que va tenir el seu punt culminant el 10 de juliol del 1948, dia del centenari de la mort de Balmes, i és que Vic rebé la visita de Franco i molts destacats dirigents franquistes així com la majoria de bisbes de l’estat. El dia de la visita del Caudillo es celebrà un gran concurs de sardanes a la Plaça Major amb 53 colles participants, quatre de les quals eren vigatanes9. Franco va presidir l’efemèride des del balcó de l’Ajuntament.


[1] SOLER, J. Enciclopedia de la Fantasia Popular Catalana. Barcanova. BCN 1998. p 707.
[2] SOLÀ, J.M. La Sardana a Vic. Agrupació Sardanista de Vic. Vic 1996. p 28.
[3] Citat a: SOLÀ, J.M. La Sardana a Vic. Agrupació Sardanista de Vic. Vic 1996. p 59.
[4] Citat a: SOLÀ, J.M. La Sardana a Vic. Agrupació Sardanista de Vic. Vic 1996. p 65.
[5] ACOS. Crides i Festes de Sant Miquel. 1901.
[6] ACOS. Crides i Festes de Sant Miquel. 1903.
[7] MARÍN, M. “Història del franquisme a Catalunya” Eumo Ed. i Pagès Ed. Lleida. 2006. Pàg. 149.
[8] DUARTE, A. “El catalán en su paisaje. Algunas notas sobre los usos del imaginario del paisaje catalán y catalanistas en el primer franquismo” dins: HISTORIA Y VIDA. Núm.14. Ed. Biblioteca Nueva. 2005.
[9SOLÀ, J.M. La Sardana a Vic. Agrupació Sardanista de Vic. Vic 1996. p 189.

1 comentari:

  1. Algú em podria donar informació i/o alguna foto de LA PRINCIPAL DE VIC(h)
    jlm_54@hotmail.com
    Moltes gràcies !

    ResponElimina