Cròniques Vigatanes

Cròniques Vigatanes
Francesc Macià a Vic (Arxiu ERC-Vic)

dilluns, 24 de gener de 2011

El centenari de la mort de Jaume Balmes, 1947-1949.

L'any passat, el 2010, es van complir 200 anys del naixement del filòsof, polític i sacerdot vigatà Jaume Balmes (1810-1848). 60 anys abans i en ple franquisme es va realitzar a la ciutat una gran commemoració de Balmes en el centenari de la seva mort que totes les autoritats franquistes i religioses van aprofitar per fer apologia del règim. A continuació els mostro un recull dels actes i discursos que es feren i com aquests tenien una enorme càrrega ideològica nacionalcatòlica.


La commemoració del Centenari de la mort de Jaume  Balmes és probablement l’acte més destacat de Vic durant la primera meitat de la dictadura. És un període caracteritzat pel fort Nacionalcatolicisme i pel tancament vers l'exterior . Aquesta commemoració és la que més s’allargà en el temps i la que congregà més persones al llarg de tota la seva durada. Comptà amb la presència de múltiples autoritats tant civils com religioses i gran quantitat d’activitats relacionades a la figura del filòsof. Es desenvolupà en dos períodes destacats. Si bé es començaren a fer actes i conferències a partir de l’any 1947, la commemoració oficial s’inicià el 8 de juliol del 1948. La primera part del centenari es desenvolupà des d’aquesta data fins el desembre del mateix any. La segona part del centenari es va celebrar entre el gener i el juny de 1949.

Per començar a conscienciar a la població de l’importància de la celebració per la ciutat, ja des de començaments del 1947 aparegueren escrits d’autoritats tant civils com religioses. L’alcalde Riera Comella escrigué l’abril del 1947 un article aparegut a l’Ausona en què acabava dient “Durante unos dias el nombre de Vich será pronunciado por todo el mundo; que nuestra ciudad será el norte y estarà a la mirada de todos; que vendrán las personalidades más distinguidas del saber. Y debemos ya prepararnos para recibir a todos. Toda la Ciudad, todos los vicenses, deben movilizarse ya desde ahora. Hasta el mismo momento de las fiestas la idea del Centenario debe embargar todos nuestros sentimientos, ideas, obras. La idea del Centenario debe llenar, en sumo, todo nuestro ser. Que vibren todos febrilmente; que el corazón de todos los vicenses sea una lámpara, amarada de patriotismo, que nos ilumine e inflame. Después de todo, será Vich, será nuestra Ciudad, la que recogerá el fruto del Centenario.”1
Podem observar en el text de l’alcalde, com una commemoració del centenari d’una personalitat vigatana es vol convertir alhora en una festa patriòtica espanyola. Ho veiem també en un altre article aparegut al mateix setmanari, editat per Falange, en què es repeteix aquesta apropiació del franquisme de la figura de Balmes i se la posa al mateix nivell del dictador. “Las ideas salvadoras de Balmes están ahora ondeando otra vez en el alcázar de España. Nunca se pierde el bien, porque es verdad y justicia y aspiración innata del corazón humano. (...) Balmes conectaba la paz política con el bienestar social que debe extenderse a todos, altos y bajos, capital y trabajo. Lo mismo que alientan los deseos de Franco e inspira todo su decir y obrar.”2
Veiem doncs, que rere la festa d’homenatge si inculca també un component patriòtic espanyol. És una manera directe de fer política de cohesió al règim mitjançant una gran efemèride de la ciutat. Es fa veure i creure a la gent que aquesta gran celebració, fantàstica per la ciutat, és gràcies a Franco i el seu règim, i que el propi dictador té molt en comú amb el vigatà il·lustre.

El 29 de maig del 1947 hi hagué la primera visita que feu el Caudillo Francisco Franco en motiu del centenari, acompanyat de la seva esposa Carmen Polo. El bisbe de Vic Joan Perelló el rebé a la Catedral i oficià una missa en honor seu. També vingueren generals militars, delegats governamentals i el Ministre de Governació, Blas Pérez. El BOEOV del 21 de juny de 1947 relata aquest visita del Generalisimo i ens permet fer-nos una idea de com va anar aquesta primera visita del dictador. S’ha de tenir en compte però, que és la crònica publicada al Butlletí del Bisbat i òbviament no parlarà mai de fracàs de públic o de indiferència dels vigatans, sinó que sempre dirà que tot fou magnífic i perfecte. La crònica diu: “El solo anuncio de la visita del Generalisimo a esta ciudad despertó grandisimo entusiasmo y desde el amanecer, del dia 29 de mayo, se puede decir, Vich aparecia engalanada con sus mejores galas. Dos hermosos y artísticos arcos de triunfo se levantaron, uno en la Plaza de Balmes, a la entrada de la ciudad por la Crta. Barcelona y el otro a la entrada de la Plaza Mayor. Al mediodía cerró el comercio y cesó el trabajo y gran número de forasteros comenzó a llegar para saludar y ofrendar homenaje de gratitud al salvador de España. A las dos y cuarto de la tarde Su Excia. el Jefe del Estado, junto con su esposa e hija, llegaba al pie de la Catedral. Imposible poder describir el recibimiento apoteósico que la vieja Ausona dispensa al Generalisimo Franco. Una ovación que se prolongó durante largo rato sonó en el momento que descendió del coche el Caudillo. El público que llenaba por completo la amplia Plaza de la Catedral prorrumpió en clamorosos vítores que no cesaron ni un solo momento.”3
L’Ausona també relata aquella primera visita. “No constituirá sorpresa para nadie la afirmación de que la Ciudad de Vich y su comarca ardían en ansias vivísimas para rendir ante el Caudillo de España el homenaje más fervoroso, de devoción, de lealtad y gratitud. Tiene mucha solera patriotica Vich y su llano y harto conocidos son y patentes sus sentimientos de veneración, fidelidad y profunda estima al salvador de la Patria, para poner en tela de juicio las explosiones de entusiasmo que habia de provocar la visita de la agregia persona del Jefe del Estado.”4

L’Ausona de cada setmana informava dels diversos actes que es ferien aquella setmana en motiu del centenari. També aparegué un butlletí oficial del Centenari, que apareixía mensualment i explicava les activitats que es farien en aquell mes concret. Totes les setmanes hi havia conferències i xerrades sobre la vida i obra de Balmes, a part es convocà el Premio Nacional de Periodismo Francisco Franco dotat en 25.000 pessetes al millor treball sobre Balmes. També el Boletín Oficial Eclesiástico del Obispado de Vich, el BOEOV, es feia ressò dels actes balmesians i el número 2359 del 18 de març de 1948 està integrament dedicat a la figura de Balmes. Un llarg escrit del bisbe Perelló repassa la vida, l’obra, i el pensament balmesià. Aquest article de Perelló ens permet veure en part l’ identificació que fa el règim amb Balmes i l’orgull que suposa pels vigatans de tenir un vigatà il·lustre com Balmes. Com hem dit anteriorment, és significatiu el patriotisme espanyol otorgat a Balmes, ho veiem en un paràgraf  que sembla una clara al·legoria al Caudillo, el bisbe Perelló escrigué; “Jaime Balmes, como el que más, en aquellos días calamitosos enfermó del dolor de España. Sintió los males de España como en diferentes épocas lo han sentido otros patriotas. España sufría, España sudaba sangre, y los sufrimientos de la patria no lo podían dejar indiferente.”5
L’ inauguració oficial de l’any Balmes coincidí amb la Festa Major de 1948 fet que multiplicà el nombre d’actes i festes en aquests primers dies de juliol. La celebració oficial del centenari començà el 8 de juliol, vigília de la mort de Balmes.
Es feren misses, focs artificials, balls, sardanes,... i es creà una emisora de ràdio per explicar les diferents activitats que s’anaven fent en motiu de la commemoració, Radio Vich-Emisora Balmes.

En l’ inauguració oficial hi hagué la presència del Governador Civil Eduardo Baeza Alegría i el Director General de Propaganda Pedro Rocamora, els bisbes de Vic (Joan Perelló) i de Zamora (el vigatà Jaume Font), Luis Calvo Sotelo que era tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Madrid, representants provincials del Movimiento, capitans de la Guardia Civil,... entre moltes altres autoritats. El BOEOV narra aquesta inauguració del dia 8 de juliol i ens dóna una imatge de com degueren ser aquests actes inaugurals.
 “A las diez de la noche salieron en comitiva (autoritats) con dirección al claustro catedralício donde se conservan en gran monumento las cenizas de Balmes, en cuyo lugar se iba a celebrar el acto de apertura del Centenario. El vasto patio del claustro, iluminado con potentes reflectores, estaba completamente lleno de público. Frente a la tumba-monumento de Balmes fue instalada una tribuna que tenía por fondo un gran repostero con el escudo nacional (...) En primer lugar dió un concierto el Orfeón de Vich. (...) Después del Sr. Rocamora hizo uso de la palabra nuestro venerable Prelado, quien elogió la figura del gran filósofo y dedicó palabras de reconocimiento al Jefe del Estado, que se ha dignado abrir los actos centenarios con llave de oro por medio de su representante, el Gobernador Civil de Barcelona. Terminó diciendo que las fiestas centenarias que se iniciaban redundarán en la mayor gloria de Dios, en honra de Jaime Balmes, en beneficio de España y en provecho de nuestras almas.(...) El dia 9, fecha aniversaria de la muerte del filósofo, comenzaron los actos con una Misa en sufragio del insigne polígrafo, oficiada por el Obispo de Zamora (el vigatà Jaume Font i Andreu) en la misma habitación donde falleció Balmes hace cien años.”6
L’inauguració dels actes doncs, tingué un enorme component catòlic i alhora patriota espanyol. Els dies 16, 17 i 18 de setembre es traslladà a la Verge de la Gleva a Vic (Patrona de la Plana de Vic) per presidir els actes balmesians de Vic. Els actes balmesians tingueren un gran ressò internacional, molt del qual a Sud-Amèrica.
Al llarg de l’any Balmes passaren per Vic diverses autoritats importants del règim com el Ministre d’Educació José Ibáñez Martin o el president de les Cortes, Esteban Bilbao,... Ibáñez pronuncià un discurs en la festa del certamen literari celebrada el 3 d’octubre i que recull el BOEOV. El discurs d’Ibáñez desprèn patriotisme espanyol per tots cantons i aprofita l’acte literari per recordar l’ importància de l’ unitat d’Espanya. Les paraules del ministre foren “a Balmes correspondió vivir dias de inquietud para España y honda preocupación en Europa. Frente a los errores de su tiempo, Balmes defendió la unidad de España y la gloria de la Iglesia. Sus libros son la mayor defensa de las virtudes inmutables de nuestra fe. El supo mejor que nadie que en España existía una conciencia nacional, que a veces no encontraba su expresión adecuada y a la que había que dar un cauce, y a la vez una meta de unidad y esperanza. (...) España, y al frente de ella el Jefe del Estado, cuida con excepcional atención el porvenir de sus juventudes. Y Vich también se beneficiarà de este desvelo oficial por extender la zona de influencia de la cultura por toda la perspectiva de la Patria.”7
Com veiem, totes les autoritats, tant civils com religioses, aprofitaven qualsevol discurs per fer apologia del règim, per exaltar les virtuts del Caudillo i el seu estat dictatorial, i per destacar el patriotisme espanyol conjuntament amb el catolicisme com a grans salvadors de la pàtria. S’aprofita qualsevol discurs per fer patriotisme i per remarcar l’ importància del catolicisme. Queda completament clar el gran vincle i la gran comunió entre el poder polític franquista i el poder moral i ideològic que exercia el clergat sobre la població.

Tot i així el punt àlgid de la commemoració foren els seus actes de clausura, els primers dies de juny del 1949, i que comptaren amb una impressionant visita d’autoritats polítiques i religioses d’arreu d’Espanya. Es feu també un Congrés Internacional d’Apologètica els últims dies de la commemoració (del 30 de maig al 5 de juny de 1949), una de les activitats més destacades del centenari. Aquest fou l’acte que tancà la commemoració balmesiana.
Així doncs, clausurà la commemoració el propi Franco que feu un discurs des del balcó de la casa natal de Balmes, on inaugurà una estàtua del vigatà, acompanyat de la seva dona Carmen Polo. Tal i com ens diu Ignasi Roviró, “El Generalísimo, després de l’eucaristia, va presidir la sessió de conclusions i tancà el Congrés (Congrés Internacional d’Apologètica) amb un discurs laudatori de Balmes que li serví per a justificar el nou estat Espanyol”8
 El discurs de què ens parla Roviró està reproduït al BOEOV. Franco pronuncià: “España siempre vuelve al camino de la verdad católica. En filosofia, en Derecho y en Politica tiene una tradición gloriosa que ha brillado en horizontes distintos pero con profundo caràcter español. Esto ha sido porque en nuestros pensadores latía un íntimo acento religioso. Esto es también el secreto de la perdurabilidad del pensamiento de Jaime Balmes. Esta característica del pensamiento español es también la de nuestro Movimiento. España proyecta hacia un lejano futuro su superación espiritual. La verdad es la que hace libres a los pueblos. Y todo pensamiento que no tenga su enfoque en la idea de Dios, será siempre un pensamiento caduco (...) Separad lo católico de lo español y lo español quedarà herido de muerte. (...) El mundo no hallará su paz hasta que vuelva el espíritu cristiano. España se encontró a si misma por el camino de las verdades de Dios.”9
Tal i com diu Roviró, el discurs del dictador és una gran alabança al Nacionalcatolicisme, doctrina oficial de la dictadura, i una gran justificació de l’estat que havien creat.
La clausura dels actes amb la visita de Franco es recollida en un àmplia crònica del desenvolupament d’aquesta a l’Ausona  dient finalment “Culminó la solemnidad del día, con la llegada de S.E. el Generalisimo a la Plaza Mayor, donde se estaba celebrando el Concurso de Sardanas. El aspecto de nuestra querida Plaza era imponente. A pesar de la gran muchedumbre el órden fue perfecto. Franco dirigió la palabra a los presentes desde el balcón del Ayuntamiento, dando por terminada su visita a nuestra ciudad, que abandonó a las seis y media, seguida durante todo el trayecto urbano, por los fervorosos aplausos de la multitud.”10

                     Arribada de Franco a la Plaça Major. 1949. Font: l'Abans

En aquesta clausura oficial vingueren també els ministres d’Afers Exteriors, Martin Artajo; d’Educació, Ibáñez Martin; de Governació, Blas Pérez; de Justícia, Fernández Cuesta; de l’Exèrcit, Gral. Dávila; de l’Aire, Gral. González Gallarza; l’embaixador del Perú, els directors d’Acción Católica, de Seguridad General, de Radiodifusión, de Cultura, el tinent d’alcalde de Madrid Luis Calvo Sotelo, el Governador Civil de Barcelona Eduardo Baeza, el Jefe de la IV Región Militar Gral. Solchaga, el President de la Diputació de Barcelona, alcaldes de moltes ciutats de l’estat, cònsuls, subdelegats,...això només pel que fa a les autoritats civils.
En les autoritats religioses la llista d’assistents és igual de destacada, Monsenyor Cardenal Tedeschini, Monsenyor Cayetano Cicognani nunci papal a Espanya, l’Arquebisbe de Barcelona i el de Burgos, i els bisbes de Vic, Salamanca, Ciudad Real, Astorga, Solsona, Girona, Barbastre, Mallorca, Sigüenza, Cuenca, Zamora, Lleida, Còrdova, Tortosa, Seu d’Urgell, el prior de Poblet, l’Abat de Montserrat,... entre moltíssims més clergues que van voler participar de la clausura de la commemoració.
Tot i aquesta clausura oficial van continuar havent-hi xerrades i conferències sobre Balmes en els anys següents una de les quals la feu Ramon Serrano Suñer (cunyat del dictador) el 9 de juliol de 1950.

*El setmanari AUSONA era l'´unic periòdic existent i era editat per la Falange de Vic(FET-JONS)
*BOEOV. És el "Boletín Oficial Eclesiástico del Obispado de Vich"


1AUSONA. Núm. 274 d’abril de 1947.
2AUSONA. Núm. 276 d’abril de 1947.
3 BOEOV. Núm 2347 de juny de 1947.
4AUSONA. Núm. 281 del maig de 1947.
5 BOEOV. Núm 2359 del 18 de març de 1948.
6BOEOV. Núm. 2368 del 28 de juliol de 1948.
7BOEOV. Núm 2373 del 15 de desembre de 1948.
8ROVIRÓ, I. i altres. “L’Església catalana durant el franquisme. 1939-1975. Apunts per a una història.”. Ed. Claret. Barcelona. 2005. Pàg. 197.
9 BOEOV. Núm. 2388 del 3 de desembre de 1949.
10 AUSONA. Núm 388 del juny de 1949.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada