3. El Bisbat de Vic durant l’expansió catalana dels segles XII-XIII.
Durant el segle XII hi hagueren diversos bisbes
vigatans: Guillem Berenguer (1099-1101), Arnau de Malla (1102-1109), Ramon
Gaufred (1109-1146), Pere de Redorta (1147-1185), Ramon Xetmar de Castellterçol
(1185-1194) i Guillem de Tavertet (1195-1233)[1]. Aquests
bisbes foren testimonis de l’expansió del Casal de Barcelona que incorporà al
patrimoni familiar els comtats de Besalú el 1111 i el de Cerdanya el 1117, així
com la resta de comtats es feien vassalls de Barcelona. A més, el comte Ramon
Berenguer III es casà el 1112 amb Dolça de Provença, ampliant el patrimoni
comtal cap a Occitània.
El 1134 succeí un altre fet cabdal per la història de
Catalunya. A la mort del rei aragonès Alfons el Bateller sense hereus directes,
el Regne d’Aragó passava per testament del difunt als ordes militars del
Temple, Hospital i Sant Sepulcre. Els nobles aragonesos no acceptaren aquest
testament i coronaren com a rei al germà del difunt, el monjo Ramir. Aquest es
casà amb Agnès de Poitiers i engendraren una filla, Peronella. Ramir, que tenia
l’oposició al seu regnat del papat i d’Alfons IV de Castella, buscà suport en el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV,
a qui entregà la seva filla Peronella en matrimoni. D’aquesta manera naixia la
confederació entre Catalunya i Aragó, mantenint ambdós territoris les seves
identitats pròpies. El rei Ramir retornà a la vida eclesiàstica i deixà el
govern del regne d’Aragó a mans de Ramon Berenguer IV[2].
El fill de Ramon Berenguer IV i Peronella fou Alfons I el Cast, el primer
comte-rei. Ramon Berenguer IV expansionà encara més el territori català amb les
conquestes de Tortosa el 1148, Lleida i Fraga el 1149 i Miravet i Siurana el
1152-1153. El seu fill Alfons I acabaria l’expansió cap a la zona del Matarranya
establint els límits històrics del Principat de Catalunya, així com expandiria
Aragó cap a l’àrea de Casp i Terol vora el 1170.
A mitjans d’aquest segle XII, tant destacat en la
història del país, es dugué a terme una important remodelació a l’església de
Santa Maria de Vic, ubicada davant per davant de la Catedral, i a la qual se li
donà forma circular convertint-se així en la Rodona. Aquest església,
consagrada el 1180 existí fins finals del segle XVIII quan s’aterrà per fer
lloc a la nova Catedral neoclàssica.
El 1195 fou nomenat prelat vigatà Guillem de Tavertet,
personatge molt influent en la cort del rei Pere I el Catòlic, fill d’Alfons I
el Cast. Jurista de formació, Guillem ja havia sigut canonge de la Catedral des
del 1181. El 1215 participà al IV Concili de Laterà i el 1228 en les Corts
convocades pel rei Jaume I el Conqueridor celebrades a Barcelona (com a representant
del braç eclesiàstic) on es decidí emprendre la conquesta de Mallorca. Uns
mesos després, el 29 de març del 1229, va participar al Concili de Lleida que
aprovà i féu públiques per a la metròpoli Tarraconense d’aquelles constitucions
establertes al Concili IV de Laterà[3]. Un
dels decrets establia que totes les catedrals havien de tenir un mestre en
gramàtica per tal d’ensenyar i formar a les escoles dels canonges, així com a
totes les esglésies possibles. A Vic la plaça de mestre l’ocupà Reinald amb un
tal Bernat Ferrer d’ajudant, que hauria sigut el mestre de Lògica. A partir
d’aquí s’establiren el 1238 dues càtedres, la de gramàtica i la de lògica,
seguint aquella idea d’intel·lectualitat del clergat iniciada a Vic ja en els
temps del bisbe Ató al segle X. Durant els segles XIII i XIV es féu patent
aquesta voluntat formativa i intel·lectual de la diòcesi vigatana doncs ja des
del 1221, el capítol catedralici pagava íntegrament els estudis a aquells
canonges i rectors que anessin a estudiar a les principals universitats
d’Europa, com ara Bolonya (que fou la primera universitat de la història,
fundada el 1088), Tolosa, París, Oxford, etc. Entrats ja al segle XIV, el
mestre de gramàtica passà a ser-ho per a tota la ciutat de Vic, intervenint en
el seu nomenament el propi Consell de la Ciutat[4].
Guillem de Tavertet va ser també ambaixador reial a
Roma. Sembla que hauria tingut greus conflictes i disputes amb la poderosa dinastia
dels Montcada que ostentaven el poder civil a la ciutat de Vic, i finalment es
retirà al monestir de Ripoll el 1233, succeint-lo a l’episcopat vigatà Sant
Bernat Calbó.
Un personatge molt destacat de la història medieval
catalana i coetani del bisbe Guillem de
Tavertet fou Guillem de Montrodon, nascut al casal del mateix nom a la Plana de
Vic vora l’any 1165, fill d’una família de la petita noblesa osonenca que tenia
possessions diverses per les nostres contrades. El germà de Guillem, anomenat
Ramon, fou canonge de la Catedral, i els seus pares havien fet donacions de
terres a dita església de Sant Pere de Vic.
Guillem de Montrodon féu carrera en el món de les
armes i entrà en el cercle més pròxim del rei Pere I que el nomenà Procurador
General de les rendes de Catalunya. El 1203 entrà a l’orde militar del Temple
fundat el 1118 a Jerusalem en motiu de les croades i els pelegrinatges a Terra
Santa. Aquests cavallers-monjos augmentaren molt ràpidament el seu poder polític
i econòmic per tota la cristiandat. El 1128 els templers s’instal·laren a Aragó
i el 1131 a Catalunya. A partir d’aquest moment es convertiren els Mestres del
Temple en grans personatges molt influents en la Cort del Casal de Barcelona.
El 1212, Guillem de Montrodon participà a la famosa
batalla de les Navas de Tolosa junt amb el rei Pere I. L’any següent fou
nomenat Mestre del Temple a Aragó, Catalunya i Provença, el mateix any de la
fatídica derrota de Pere I a la batalla de Muret, on el rei morí defensant els
seus vassalls càtars de la croada que els hi havia declarat el papa Inocenci
III el 1209. Poc després, a inicis del 1214 formà part de l’expedició catalana
que viatjà a Roma per demanar al papa que intercedís per alliberar l’infant
Jaume, fill de Pere I i Maria de Montpeller, que estava retingut pel líder
croat Simó de Montfort. La custòdia del petit rei Jaume passà doncs al propi
Guillem de Montrodon que l’acollí a l’imponent castell dels templers a Montsó,
on l’instruí i educà per a què es convertís en un bon rei. Paral·lelament, exercí
també com un dels consellers més importants del país durant la minoria d’edat
del rei, cuidant-se sobretot dels temes financers de la corona
catalanoaragonesa. El propi rei Jaume I el Conqueridor comentà la situació a la
seva crònica del Llibre dels fets del Rei
en Jaume:
“E acordaren-se
tots que’ns nodrís lo maestre del Temple en Montsó. E son nom d’aquel maestre
era En Guillem de Montredon, qui era natural d’Osona e maestre del Temple en
Aragó e en Catalunya.[5]”
Quan el jove rei Jaume començà a fer-se càrrec
directament de la política i govern de la confederació cap al 1216-1217,
Guillem de Montrodon continuà com un dels seus consellers més pròxims i
rellevants, tant que el 1220 el rei el nomenà guardador general de les rendes
de Catalunya, confirmant-lo així com un home expert en les finances reials.
Fins el 1227 estigué al costat del rei Jaume I el Conqueridor com a conseller
seu. No es sap però quan morí[6].
El següent personatge que ocupà la seu episcopal vigatana
fou Sant Bernat Calbó, nascut vora el 1180 sent originari de Reus, i que exercí
com a bisbe de Vic entre 1233 i 1243. Abans de la seva designació episcopal però,
fou novici des del 1214, prior vora el 1219,
i finalment abat el 1225 del monestir cistercenc de Santes Creus. Sent ja bisbe de Vic des del 1233,
substituint a Guillem de Tavertet, participà a les Corts de Montsó del 1236 i
el 1238 formà part de l’expedició de conquesta de Jaume I de la ciutat de
València. La seva designació com a bisbe de Vic fou pensada possiblement amb la
finalitat d’acabar les disputes entre el Bisbat
i els Montcada del temps de Guillem de Tavertet, doncs Bernat Calbó
tenia amistat amb els Montcada que eren grans protectors de Santes Creus[7].
Va morir el 26 d’octubre del 1243 i va ser enterrat a
la mateixa Catedral vigatana. Alexandre IV el va beatificar el 1260 i Climent
XI el canonitzà el 1710. Els canonges vigatans Ramon de Sala i Ramon de Cabrera
escrigueren a la segona meitat del segle XIII l’obra “Miracles del beat Bernat, home religiós, abat de Santes Creus lo qual
aprés per la gracia de Déu fonch bisbe de Vich”[8].
L’any 2002, Vic recuperà l’Àliga de la ciutat (que
havia desaparegut a inicis del segle XIX amb la Guerra del Francès) gràcies a
que se’n trobaren documents a la casulla mortuòria de Sant Bernat Calbó,
confirmant l’existència d’aquest element del bestiari molt abans de la
instauració de la festa del Corpus a inicis del segle XIV.
Bernat de Mur fou bisbe de Vic en substitució de Sant
Bernat Calbó a partir del 1244 i fins 1264. Abans, havia sigut ardiaca a Tremp
i havia estudiat Dret a l’Alma Mater
Studiorum de Bolonya, universitat d’enorme prestigi tant en Dret civil i
canònic com en Humanitats. Durant el seu episcopat vigatà s’establí
definitivament en 20 el nombre de canonges de la Catedral vigatana. Al llarg
dels segles anteriors el nombre havia anat oscil·lant entre 15 i 30 membres.
També des del capdavant de la diòcesi vigatana cedí el castell de Gurb al rei
Jaume I el Conqueridor i intercanvià algunes possessions que Sant Bernat Calbó
havia obtingut pel Bisbat de Vic en la conquesta del Regne de València pel
castell de Sallent. Durant el seu episcopat es celebrà l’any 1251 un Sínode
Diocesà a Vic tal i com establia el Concili IV de Laterà.
Del mateix període de Bernat de Mur sobresurt la
figura del clergue osonenc Arnau de Gurb, fill del castlà Ramon de Gurb. Arnau
fou canonge de la Catedral de Vic durant l’episcopat de Bernat Calbó, i el 1248
fou nomenat ardiaca de Barcelona. Poc després, el 1252, ascendí a l’episcopat
de Barcelona, càrrec que ostentà fins el 1284. Durant el seu període al
capdavant del Bisbat de Barcelona, engrandí el Palau Episcopal. Va ser alhora ambaixador
al regne de França per pactar el Tractat de Corbeil signat el 1258 entre Jaume I
i Lluís IX de França i pel qual el monarca francès renunciava als drets sobre
els comtats catalans i Jaume I renunciava a nombroses possessions occitanes. També
participà en la conquesta del regne sarraí de Múrcia per part del mateix rei
Jaume I el Conqueridor i el seu fill (futur Pere II el Gran) entre 1265-66.
Entrats ja al segle XIV, trobem al bisbe Berenguer de
Guàrdia, que ocupà la seu vigatana des del 1306 fins el 1328. Aquest personatge
estava emparentat amb la família dels Montcada. Durant el seu temps es dugueren
a terme diverses obres i fets destacats per a la ciutat, la diòcesi i per a la
pròpia Catedral de Sant Pere de Vic.
El primer gran fet destacat fou posar fi a
l’interminable període de litigis per la jurisdicció de la ciutat, dividida per
les àrees del Bisbat i dels Montcada. El rei Jaume II el Just estava molt
interessat en posar fi a aquest conflicte que portava dècades allargant-se.
Finalment doncs, optà el rei per comprar la jurisdicció episcopal junt amb els
drets del mercat, de la vegueria i de la batllia, de la moneda, etc... a canvi
la diòcesi rebia les rendes del castell de Gurb, Santpedor, Manresa, Cervera i
Caldes de Montbui. El tracte es féu efectiu el 22 de setembre del 1315[9].
Un altre d’aquests fets rellevants fou la instauració
de la festa del Corpus Christi. La
festa de Corpus fou establerta pel papa Urbà IV l’any 1264, quan a la Corona
d’Aragó regnava Jaume I el Conqueridor. El Concili de Viena de 1311 confirmà la
diada i finalment, el papa Joan XXII la convertí en la Festa Major de la
Cristiandat l’any 1316. A Catalunya es començà a celebrar molt aviat i Vic, amb
el seu importantíssim caràcter episcopal, s’afanyà a establir la festa. Així
doncs, ja el 1319, Vic celebrà el primer Corpus a la ciutat, sent una de les
primeres ciutats del món que celebrava la festa. A Barcelona per exemple, es
començà a celebrar el 1320. El Cristianisme incorporà i adaptà a la processó de
Corpus elements pagans anteriors: figures mítiques com dracs, unicorns, víbres,
diables, lleons, bous, gegants,.. Treure-les en processó significava el triomf
de l’Eucaristia sobre el paganisme i la seva submissió a la divinitat
cristiana. Tota aquesta fauna de representacions mítiques se la coneix per Entremesos. En les processons anaven
pels carrers fent un cercavila dansant i anunciant la festa i invitant a la
població a prendre-hi part. Moltes de les figures festives populars vigatanes
com els gegants, l’àliga, el bou i la mulassa foren presents ja en les
festivitats del Corpus del segle XIV[10].
L’altra gran obra del seu
temps al capdavant del Bisbat de Vic, fou l’inici de la construcció del
claustre d’estil gòtic de la Catedral a partir del 1318. Aquest estil
arquitectònic, s’havia començat a introduir a Catalunya a partir del segle
XIII, diferenciant-se del romànic al fer-se esglésies molt més grans, amb murs
menys gruixuts i grans rosasses i finestrals amb vitralls per fer entrar la
llum dins dels temples religiosos. Fugia de la rigidesa del romànic tot buscant
una major humanització i naturalitat en l’art, esdevenint les figures escultòriques més vives i expressives, amb major moviment
dels cossos. La construcció del claustre gòtic de Vic es va allargar fins el
1400, passant per tres fases marcades pels mestres directors de l’obra: Raimon
Despuig (1318-1333), Bartomeu Ladernosa (1337-1350) i Antoni Valls (1388-1400).
(Despuig participà també en les obres de construcció de Santa Maria del Mar a
Barcelona i la seu de Manresa). El nou claustre vigatà s’aixecà com a pis
superior de l’anterior claustre romànic existent. Tot i així, l’emplaçament
actual del claustre gòtic no es l’original del segle XIV doncs es traslladà a
finals del segle XVIII i principis del segle XIX quan es dugué a terme la
construcció de la nova Catedral neoclàssica de l’arquitecte Josep Morató[11].
La resta de bisbes que
passaren per Vic durant la segona meitat del segle XIV hi feren estades molt
curtes doncs utilitzaren la seu vigatana com a trampolí cap a diòcesis més
grans com Barcelona, València o Saragossa. La majoria d’aquestes designacions
episcopals foren fetes des del papat aleshores establert a la localitat
francesa d’Avinyó en comptes de fer-ho el capítol de la pròpia diòcesi. L’única
excepció entre aquestes breus estades fou la del bisbe Ramon de Bellera que
estigué al capdavant de la seu vigatana entre el 1352 i el 1377. Ramon de
Bellera provenia del monestir de Sant Miquel de Cuixà
[1] JUNYENT, E; Jurisdiccions i
privilegis de la Ciutat de Vich. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 1969.
Pàg. 21.
[2] AVENTÍN,
M i SALRACH, J.M; Història medieval de
Catalunya. Barcelona: Proa i UOC, 2004. Pàg. 71-72.
[3] Concilis Provincials
Tarraconenses. (Clàssics del Cristianisme, 50) Barcelona: Facultat de
Teologia de Catalunya, Fundació Enciclopèdia Catalana i Proa, 1994. Pàg.
91-106.
[5] Llibre dels fets del Rei en Jaume. (Edició a cura de Jordi Bruguera). Barcelona: Fundació Jaume I i
Editorial Barcino, 1991. (Vol.II). Pàg. 14-15.
[6] SALARICH, M i YLLA-CATALÀ, M;
Vigatans Il·lustres. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 1983. Pàg. 21-27.
[7] ESTEVA, M; Sant Bernat Calbó, monjo cistercenc.
AUSA. (Vol. 9). Núm. 95-96. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 1980. Pàg.
145-146.
[8] SALARICH, M i YLLA-CATALÀ, M;
Vigatans Il·lustres. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 1983. Pàg. 307.
[9]JUNYENT, E; La ciutat de Vic i la seva història.
Barcelona: Curial, 1980. Pàg. 77.
[10] CASELLAS, O; Tradicions populars vigatanes. La Festa
Major de Vic. (Obra inèdita) Fundació Embat Cultural i Consell de Festa
Major de Vic, 2011. Pàg. 2, 10.
MONREAL, L; La Catedral de Vich y las pinturas murales de Sert. Barcelona:
Aedos, 1948. Pàg. 21-22.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada