Cròniques Vigatanes

Cròniques Vigatanes
Francesc Macià a Vic (Arxiu ERC-Vic)

dilluns, 15 de desembre de 2014

Història del Bisbat de Vic. (3a part)

3. El Bisbat de Vic durant l’expansió catalana dels segles XII-XIII.

Durant el segle XII hi hagueren diversos bisbes vigatans: Guillem Berenguer (1099-1101), Arnau de Malla (1102-1109), Ramon Gaufred (1109-1146), Pere de Redorta (1147-1185), Ramon Xetmar de Castellterçol (1185-1194) i Guillem de Tavertet (1195-1233)[1]. Aquests bisbes foren testimonis de l’expansió del Casal de Barcelona que incorporà al patrimoni familiar els comtats de Besalú el 1111 i el de Cerdanya el 1117, així com la resta de comtats es feien vassalls de Barcelona. A més, el comte Ramon Berenguer III es casà el 1112 amb Dolça de Provença, ampliant el patrimoni comtal cap a Occitània.
El 1134 succeí un altre fet cabdal per la història de Catalunya. A la mort del rei aragonès Alfons el Bateller sense hereus directes, el Regne d’Aragó passava per testament del difunt als ordes militars del Temple, Hospital i Sant Sepulcre. Els nobles aragonesos no acceptaren aquest testament i coronaren com a rei al germà del difunt, el monjo Ramir. Aquest es casà amb Agnès de Poitiers i engendraren una filla, Peronella. Ramir, que tenia l’oposició al seu regnat del papat i d’Alfons IV de Castella, buscà suport  en el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, a qui entregà la seva filla Peronella en matrimoni. D’aquesta manera naixia la confederació entre Catalunya i Aragó, mantenint ambdós territoris les seves identitats pròpies. El rei Ramir retornà a la vida eclesiàstica i deixà el govern del regne d’Aragó a mans de Ramon Berenguer IV[2]. El fill de Ramon Berenguer IV i Peronella fou Alfons I el Cast, el primer comte-rei. Ramon Berenguer IV expansionà encara més el territori català amb les conquestes de Tortosa el 1148, Lleida i Fraga el 1149 i Miravet i Siurana el 1152-1153. El seu fill Alfons I acabaria l’expansió cap a la zona del Matarranya establint els límits històrics del Principat de Catalunya, així com expandiria Aragó cap a l’àrea de Casp i Terol vora el 1170.
A mitjans d’aquest segle XII, tant destacat en la història del país, es dugué a terme una important remodelació a l’església de Santa Maria de Vic, ubicada davant per davant de la Catedral, i a la qual se li donà forma circular convertint-se així en la Rodona. Aquest església, consagrada el 1180 existí fins finals del segle XVIII quan s’aterrà per fer lloc a la nova Catedral neoclàssica.

El 1195 fou nomenat prelat vigatà Guillem de Tavertet, personatge molt influent en la cort del rei Pere I el Catòlic, fill d’Alfons I el Cast. Jurista de formació, Guillem ja havia sigut canonge de la Catedral des del 1181. El 1215 participà al IV Concili de Laterà i el 1228 en les Corts convocades pel rei Jaume I el Conqueridor   celebrades a Barcelona (com a representant del braç eclesiàstic) on es decidí emprendre la conquesta de Mallorca. Uns mesos després, el 29 de març del 1229, va participar al Concili de Lleida que aprovà i féu públiques per a la metròpoli Tarraconense d’aquelles constitucions establertes al Concili IV de Laterà[3]. Un dels decrets establia que totes les catedrals havien de tenir un mestre en gramàtica per tal d’ensenyar i formar a les escoles dels canonges, així com a totes les esglésies possibles. A Vic la plaça de mestre l’ocupà Reinald amb un tal Bernat Ferrer d’ajudant, que hauria sigut el mestre de Lògica. A partir d’aquí s’establiren el 1238 dues càtedres, la de gramàtica i la de lògica, seguint aquella idea d’intel·lectualitat del clergat iniciada a Vic ja en els temps del bisbe Ató al segle X. Durant els segles XIII i XIV es féu patent aquesta voluntat formativa i intel·lectual de la diòcesi vigatana doncs ja des del 1221, el capítol catedralici pagava íntegrament els estudis a aquells canonges i rectors que anessin a estudiar a les principals universitats d’Europa, com ara Bolonya (que fou la primera universitat de la història, fundada el 1088), Tolosa, París, Oxford, etc. Entrats ja al segle XIV, el mestre de gramàtica passà a ser-ho per a tota la ciutat de Vic, intervenint en el seu nomenament el propi Consell de la Ciutat[4].
Guillem de Tavertet va ser també ambaixador reial a Roma. Sembla que hauria tingut greus conflictes i disputes amb la poderosa dinastia dels Montcada que ostentaven el poder civil a la ciutat de Vic, i finalment es retirà al monestir de Ripoll el 1233, succeint-lo a l’episcopat vigatà Sant Bernat Calbó.

Un personatge molt destacat de la història medieval catalana i coetani del bisbe  Guillem de Tavertet fou Guillem de Montrodon, nascut al casal del mateix nom a la Plana de Vic vora l’any 1165, fill d’una família de la petita noblesa osonenca que tenia possessions diverses per les nostres contrades. El germà de Guillem, anomenat Ramon, fou canonge de la Catedral, i els seus pares havien fet donacions de terres a dita església de Sant Pere de Vic.
Guillem de Montrodon féu carrera en el món de les armes i entrà en el cercle més pròxim del rei Pere I que el nomenà Procurador General de les rendes de Catalunya. El 1203 entrà a l’orde militar del Temple fundat el 1118 a Jerusalem en motiu de les croades i els pelegrinatges a Terra Santa. Aquests cavallers-monjos augmentaren molt ràpidament el seu poder polític i econòmic per tota la cristiandat. El 1128 els templers s’instal·laren a Aragó i el 1131 a Catalunya. A partir d’aquest moment es convertiren els Mestres del Temple en grans personatges molt influents en la Cort del Casal de Barcelona.
El 1212, Guillem de Montrodon participà a la famosa batalla de les Navas de Tolosa junt amb el rei Pere I. L’any següent fou nomenat Mestre del Temple a Aragó, Catalunya i Provença, el mateix any de la fatídica derrota de Pere I a la batalla de Muret, on el rei morí defensant els seus vassalls càtars de la croada que els hi havia declarat el papa Inocenci III el 1209. Poc després, a inicis del 1214 formà part de l’expedició catalana que viatjà a Roma per demanar al papa que intercedís per alliberar l’infant Jaume, fill de Pere I i Maria de Montpeller, que estava retingut pel líder croat Simó de Montfort. La custòdia del petit rei Jaume passà doncs al propi Guillem de Montrodon que l’acollí a l’imponent castell dels templers a Montsó, on l’instruí i educà per a què es convertís en un bon rei. Paral·lelament, exercí també com un dels consellers més importants del país durant la minoria d’edat del rei, cuidant-se sobretot dels temes financers de la corona catalanoaragonesa. El propi rei Jaume I el Conqueridor comentà la situació a la seva crònica del Llibre dels fets del Rei en Jaume:
“E acordaren-se tots que’ns nodrís lo maestre del Temple en Montsó. E son nom d’aquel maestre era En Guillem de Montredon, qui era natural d’Osona e maestre del Temple en Aragó e en Catalunya.[5]
Quan el jove rei Jaume començà a fer-se càrrec directament de la política i govern de la confederació cap al 1216-1217, Guillem de Montrodon continuà com un dels seus consellers més pròxims i rellevants, tant que el 1220 el rei el nomenà guardador general de les rendes de Catalunya, confirmant-lo així com un home expert en les finances reials. Fins el 1227 estigué al costat del rei Jaume I el Conqueridor com a conseller seu. No es sap però quan morí[6].

El següent personatge que ocupà la seu episcopal vigatana fou Sant Bernat Calbó, nascut vora el 1180 sent originari de Reus, i que exercí com a bisbe de Vic entre 1233 i 1243. Abans de la seva designació episcopal però, fou novici des del 1214, prior vora el 1219,  i finalment abat el 1225 del monestir cistercenc de Santes Creus.            Sent ja bisbe de Vic des del 1233, substituint a Guillem de Tavertet, participà a les Corts de Montsó del 1236 i el 1238 formà part de l’expedició de conquesta de Jaume I de la ciutat de València. La seva designació com a bisbe de Vic fou pensada possiblement amb la finalitat d’acabar les disputes entre el Bisbat  i els Montcada del temps de Guillem de Tavertet, doncs Bernat Calbó tenia amistat amb els Montcada que eren grans protectors de Santes Creus[7].
Va morir el 26 d’octubre del 1243 i va ser enterrat a la mateixa Catedral vigatana. Alexandre IV el va beatificar el 1260 i Climent XI el canonitzà el 1710. Els canonges vigatans Ramon de Sala i Ramon de Cabrera escrigueren a la segona meitat del segle XIII l’obra “Miracles del beat Bernat, home religiós, abat de Santes Creus lo qual aprés per la gracia de Déu fonch bisbe de Vich”[8].
L’any 2002, Vic recuperà l’Àliga de la ciutat (que havia desaparegut a inicis del segle XIX amb la Guerra del Francès) gràcies a que se’n trobaren documents a la casulla mortuòria de Sant Bernat Calbó, confirmant l’existència d’aquest element del bestiari molt abans de la instauració de la festa del Corpus a inicis del segle XIV.

Bernat de Mur fou bisbe de Vic en substitució de Sant Bernat Calbó a partir del 1244 i fins 1264. Abans, havia sigut ardiaca a Tremp i havia estudiat Dret a l’Alma Mater Studiorum de Bolonya, universitat d’enorme prestigi tant en Dret civil i canònic com en Humanitats. Durant el seu episcopat vigatà s’establí definitivament en 20 el nombre de canonges de la Catedral vigatana. Al llarg dels segles anteriors el nombre havia anat oscil·lant entre 15 i 30 membres. També des del capdavant de la diòcesi vigatana cedí el castell de Gurb al rei Jaume I el Conqueridor i intercanvià algunes possessions que Sant Bernat Calbó havia obtingut pel Bisbat de Vic en la conquesta del Regne de València pel castell de Sallent. Durant el seu episcopat es celebrà l’any 1251 un Sínode Diocesà a Vic tal i com establia el Concili IV de Laterà.

Del mateix període de Bernat de Mur sobresurt la figura del clergue osonenc Arnau de Gurb, fill del castlà Ramon de Gurb. Arnau fou canonge de la Catedral de Vic durant l’episcopat de Bernat Calbó, i el 1248 fou nomenat ardiaca de Barcelona. Poc després, el 1252, ascendí a l’episcopat de Barcelona, càrrec que ostentà fins el 1284. Durant el seu període al capdavant del Bisbat de Barcelona, engrandí el Palau Episcopal. Va ser alhora ambaixador al regne de França per pactar el Tractat de Corbeil signat el 1258 entre Jaume I i Lluís IX de França i pel qual el monarca francès renunciava als drets sobre els comtats catalans i Jaume I renunciava a nombroses possessions occitanes. També participà en la conquesta del regne sarraí de Múrcia per part del mateix rei Jaume I el Conqueridor i el seu fill (futur Pere II el Gran) entre 1265-66.

Entrats ja al segle XIV, trobem al bisbe Berenguer de Guàrdia, que ocupà la seu vigatana des del 1306 fins el 1328. Aquest personatge estava emparentat amb la família dels Montcada. Durant el seu temps es dugueren a terme diverses obres i fets destacats per a la ciutat, la diòcesi i per a la pròpia Catedral de Sant Pere de Vic.
El primer gran fet destacat fou posar fi a l’interminable període de litigis per la jurisdicció de la ciutat, dividida per les àrees del Bisbat i dels Montcada. El rei Jaume II el Just estava molt interessat en posar fi a aquest conflicte que portava dècades allargant-se. Finalment doncs, optà el rei per comprar la jurisdicció episcopal junt amb els drets del mercat, de la vegueria i de la batllia, de la moneda, etc... a canvi la diòcesi rebia les rendes del castell de Gurb, Santpedor, Manresa, Cervera i Caldes de Montbui. El tracte es féu efectiu el 22 de setembre del 1315[9].
Un altre d’aquests fets rellevants fou la instauració de la festa del Corpus Christi. La festa de Corpus fou establerta pel papa Urbà IV l’any 1264, quan a la Corona d’Aragó regnava Jaume I el Conqueridor. El Concili de Viena de 1311 confirmà la diada i finalment, el papa Joan XXII la convertí en la Festa Major de la Cristiandat l’any 1316. A Catalunya es començà a celebrar molt aviat i Vic, amb el seu importantíssim caràcter episcopal, s’afanyà a establir la festa. Així doncs, ja el 1319, Vic celebrà el primer Corpus a la ciutat, sent una de les primeres ciutats del món que celebrava la festa. A Barcelona per exemple, es començà a celebrar el 1320. El Cristianisme incorporà i adaptà a la processó de Corpus elements pagans anteriors: figures mítiques com dracs, unicorns, víbres, diables, lleons, bous, gegants,.. Treure-les en processó significava el triomf de l’Eucaristia sobre el paganisme i la seva submissió a la divinitat cristiana. Tota aquesta fauna de representacions mítiques se la coneix per Entremesos. En les processons anaven pels carrers fent un cercavila dansant i anunciant la festa i invitant a la població a prendre-hi part. Moltes de les figures festives populars vigatanes com els gegants, l’àliga, el bou i la mulassa foren presents ja en les festivitats del Corpus del segle XIV[10].
                L’altra gran obra del seu temps al capdavant del Bisbat de Vic, fou l’inici de la construcció del claustre d’estil gòtic de la Catedral a partir del 1318. Aquest estil arquitectònic, s’havia començat a introduir a Catalunya a partir del segle XIII, diferenciant-se del romànic al fer-se esglésies molt més grans, amb murs menys gruixuts i grans rosasses i finestrals amb vitralls per fer entrar la llum dins dels temples religiosos. Fugia de la rigidesa del romànic tot buscant una major humanització i naturalitat en l’art, esdevenint  les figures escultòriques  més vives i expressives, amb major moviment dels cossos. La construcció del claustre gòtic de Vic es va allargar fins el 1400, passant per tres fases marcades pels mestres directors de l’obra: Raimon Despuig (1318-1333), Bartomeu Ladernosa (1337-1350) i Antoni Valls (1388-1400). (Despuig participà també en les obres de construcció de Santa Maria del Mar a Barcelona i la seu de Manresa). El nou claustre vigatà s’aixecà com a pis superior de l’anterior claustre romànic existent. Tot i així, l’emplaçament actual del claustre gòtic no es l’original del segle XIV doncs es traslladà a finals del segle XVIII i principis del segle XIX quan es dugué a terme la construcció de la nova Catedral neoclàssica de l’arquitecte Josep Morató[11].
               
                La resta de bisbes que passaren per Vic durant la segona meitat del segle XIV hi feren estades molt curtes doncs utilitzaren la seu vigatana com a trampolí cap a diòcesis més grans com Barcelona, València o Saragossa. La majoria d’aquestes designacions episcopals foren fetes des del papat aleshores establert a la localitat francesa d’Avinyó en comptes de fer-ho el capítol de la pròpia diòcesi. L’única excepció entre aquestes breus estades fou la del bisbe Ramon de Bellera que estigué al capdavant de la seu vigatana entre el 1352 i el 1377. Ramon de Bellera provenia del monestir de Sant Miquel de Cuixà








[1] JUNYENT, E; Jurisdiccions i privilegis de la Ciutat de Vich. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 1969. Pàg. 21.
[2] AVENTÍN, M i SALRACH, J.M; Història medieval de Catalunya. Barcelona: Proa i UOC, 2004. Pàg. 71-72.
[3] Concilis Provincials Tarraconenses. (Clàssics del Cristianisme, 50) Barcelona: Facultat de Teologia de Catalunya, Fundació Enciclopèdia Catalana i Proa, 1994. Pàg. 91-106.
[4]Bisbat de Vic. Estudis sòcio-pastorals. Bisbat de Vic i Editorial Montblanc, 1969. Pàg. 31.
[5] Llibre dels fets del Rei en Jaume. (Edició a cura de Jordi Bruguera). Barcelona: Fundació Jaume I i Editorial Barcino, 1991. (Vol.II). Pàg. 14-15.
[6] SALARICH, M i YLLA-CATALÀ, M; Vigatans Il·lustres. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 1983. Pàg. 21-27.
[7] ESTEVA, M; Sant Bernat Calbó, monjo cistercenc. AUSA. (Vol. 9). Núm. 95-96. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 1980. Pàg. 145-146.
[8] SALARICH, M i YLLA-CATALÀ, M; Vigatans Il·lustres. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 1983. Pàg. 307.
[9]JUNYENT, E; La ciutat de Vic i la seva història. Barcelona: Curial, 1980. Pàg. 77.
[10] CASELLAS, O; Tradicions populars vigatanes. La Festa Major de Vic. (Obra inèdita) Fundació Embat Cultural i Consell de Festa Major de Vic, 2011. Pàg. 2, 10.
[11] JUNYENT, E; La Catedral de Vic. Sabadell: Editorial Ausa, 1995. Pàg. 8.
    MONREAL, L; La Catedral de Vich y las pinturas murales de Sert. Barcelona: Aedos, 1948. Pàg. 21-22.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada