“L’història dels Estats sol
presentar-se com una successió de regnats. L’història de Vic és la successió dels
seus bisbes”.
(Josep Pla; Viatge a la Catalunya Vella)
1. La creació del Comtat d’Osona i la
refundació del Bisbat de Vic.
A inicis del segle IX, l’àrea de la Plana de Vic estava
pràcticament despoblada i sense cap organització política ni una xarxa
defensiva i militar que impedís les periòdiques incursions i ràtzies sarraïnes
que penetraven a les terres osonenques des del Bages i enfilaven cap al
Pirineu. La pràctica totalitat de la Península Ibèrica havia estat conquerida i
ocupada pels musulmans a partir de les invasions del 711-712 des de l’Estret de
Gibraltar provinents del nord d’Àfrica. Els francs, liderats per Carles Martell,
deturaren els musulmans el 732 prop de Poitiers i a partir d’aquest moment els
feren recular, expulsant-los primerament de tot el territori de la Septimània
cap a l’any 759[1].
El 785 els francs, ara ja governats per Carlemany, entraven a la ciutat de
Girona i el 801 el seu fill Lluis el Piadós conqueria Barcelona. S’iniciava i
es constituïa així la Marca Hispànica, una organització político-militar
establerta aproximadament en la línia fronterera natural que marquen els rius
Llobregat i Cardener, i estenent-se cap a l’oest al riu Segre, sota obediència i vassallatge de l’imperi
franc de Carlemany.
Poc després però, la revolta d’Aissó del 826 deixà el
territori osonenc devastat. Aissó, probablement era el sarraí Aysun al-Arabí,
fill de Sulayman, antic valí de Barcelona abans de que la ciutat fos conquerida
pels francs el 801. Aissó, hauria entrat a les terres osonenques i s’hi hauria
fet fort, atacant l’esmentat any 826 al poblat més important de les contrades,
L’Esquerda de Roda de Ter, deixant-lo completament arrasat[2].
Pres l’important enclavament, Aissó estengué el seu domini per les contrades i
atacà i saquejà territoris propers com el Vallès i la Cerdanya. Aissó rebé
l’ajuda dels sarraïns de Còrdova i atacà Barcelona i Girona sense poder-les
conquerir, aquest fracàs però, acabaria desencadenant la fi de la revolta. Hi
hagué una important repressió dels francs cap als revoltats. Aquesta revolta
però, deixà les terres osonenques devastades i abandonades, amb molt poca
població i molt dispersa.
Fou ja als anys finals del segle IX que aquesta
situació començarà a canviar. Guifré el Pilós, fundador del Casal de Barcelona
i comte d’Osona (878-897), fou el principal impulsor de la repoblació del
territori a partir de l’any 879, amb l’establiment al territori de persones
vingudes sobretot d’àrees muntanyoses com la Cerdanya. El territori del comtat
d’Osona s’organitzà a través de castells termenats, és a dir, fortificacions
defensives amb un territori circumdant sota la seva jurisdicció.
La repoblació del comtat va anar lligada amb la
reimplantació eclesial del mateix territori. Així doncs, a partir d’aquestes
dates es començà la construcció dels monestirs de Santa Maria de Ripoll i Sant
Joan de les Abadesses. Paral·lel a aquest fet fou la restauració de l’antic
bisbat o diòcesis de Vic l’any 886, recuperant aquella divisió eclesial que
havia existit en època visigoda ja l’any 516 amb el bisbe Cinidi, personatge
que hauria assistit als Concilis Provincials de Tarragona el 516 i Girona el
517[3].
També trobem al bisbe osonenc Aquilí, participant al Concili de Barcelona del
599[4]. Tot
i la continuïtat del bisbat les dècades següents, s’hauria interromput l’episcopat
els anys finals del segle VII amb el bisbe Guisefred, i de forma definitiva amb
la invasió sarraïna de la Península Ibèrica a partir del 711[5].
Així doncs, dos-cents anys després tornava a haver-hi
un Bisbat de Vic i el primer bisbe de la nova època fou Gotmar que ocupà el
càrrec entre el 886 i 899, i la diòcesis s’emparà sota la metròpoli de Narbona.
Gotmar ja havia sigut nomenat arxiprest d’Osona per l’arquebisbe de Narbona
Sant Teodard el 881[6].
El 887, Gotmar consagrà, essent ja bisbe,
l’església del monestir de Sant Joan de les Abadesses, abadia regida per Emma,
la filla del comte Guifré. Un any després, el 888, consagrà també l’església
del monestir de Ripoll, que fou regit poc després per Radulf, fill també de
Guifré[7]. En
els anys successius Gotmar consagrà esglésies arreu del territori osonenc:
Tona, Sant Quirze de Besora, Santa Maria de Besora, Aiguafreda, etc...
constatant doncs la progressiva implantació eclesial en el territori, procés
que continuà en auge en els anys successius ja amb el bisbe Idalguer (900-914).
Precisament fou Idalguer qui el 907 aconseguí eliminar
el tribut que la seu vigatana pagava a Narbona, afavorint així la pròpia
economia de la novella diòcesi, sumat al fet del cobrament de l’impost del delme.
Idalguer posà èmfasi en dotar la seu catedralícia de llibres litúrgics i
ornaments.
El poder polític i el poder religiós al comtat d’Osona
doncs, foren els encarregats de promoure el repoblament de tota la regió des de
finals del segle IX. S’inicià un procés de recuperació demogràfica així com de
construcció d’edificis civils i religiosos. Algunes de les obres destacades a
Vic foren l’església principal dedicada a Sant Pere, la de la Santa Maria i la
de Sant Miquel, ubicades pràcticament juntes a la part baixa de Vic, creant
així un nou nucli poblacional diferent del que havia sigut l’antiga Ausa romana
que s’havia ubicat a la part alta del turó vigatà. A partir d’aquest nou nucli
en sorgiria “Vicus”, que passava a denominar aquesta part baixa de la ciutat i
que amb el temps es convertiria en Vic. En aquesta nova zona s’hi establí el
poder diocesà sent l’església de Sant Pere la més destacada, seu episcopal i de
la comunitat de canonges. A la part alta hi habità el poder militar.
[1] AVENTÍN, M i SALRACH, J.M;
Història medieval de Catalunya. Barcelona: Proa i UOC, 2004. Pàg. 23-25.
[3] Bisbat de Vic. Estudis
sòcio-pastorals. Bisbat de Vic i Editorial Montblanc, 1969. Pàg. 19.
[4] Concilis Provincials Tarraconenses.
(Clàssics del Cristianisme, 50) Barcelona: Facultat de Teologia de Catalunya,
Fundació Enciclopèdia Catalana i Proa, 1994. Pàg. 76.
[5] JUNYENT, E; Jurisdiccions i
privilegis de la Ciutat de Vich. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 1969.
Pàg. 17-23.
[7] MASNOU, J.M; Religió i Cultura
al Bisbat de Vic entorn de l’any mil. Vic: ISCRVIC, 1999. (Col·lecció
TEXTOS, 4). Pàg. 9-10.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada