Cròniques Vigatanes

Cròniques Vigatanes
Francesc Macià a Vic (Arxiu ERC-Vic)

dilluns, 1 de desembre de 2014

Història del Bisbat de Vic (1a part)

“L’història dels Estats sol presentar-se com una successió de regnats. L’història de Vic és la successió dels seus bisbes”. (Josep Pla; Viatge a la Catalunya Vella)


1. La creació del Comtat d’Osona i la refundació del Bisbat de Vic.

A inicis del segle IX, l’àrea de la Plana de Vic estava pràcticament despoblada i sense cap organització política ni una xarxa defensiva i militar que impedís les periòdiques incursions i ràtzies sarraïnes que penetraven a les terres osonenques des del Bages i enfilaven cap al Pirineu. La pràctica totalitat de la Península Ibèrica havia estat conquerida i ocupada pels musulmans a partir de les invasions del 711-712 des de l’Estret de Gibraltar provinents del nord d’Àfrica. Els francs, liderats per Carles Martell, deturaren els musulmans el 732 prop de Poitiers i a partir d’aquest moment els feren recular, expulsant-los primerament de tot el territori de la Septimània cap a l’any 759[1]. El 785 els francs, ara ja governats per Carlemany, entraven a la ciutat de Girona i el 801 el seu fill Lluis el Piadós conqueria Barcelona. S’iniciava i es constituïa així la Marca Hispànica, una organització político-militar establerta aproximadament en la línia fronterera natural que marquen els rius Llobregat i Cardener, i estenent-se cap a l’oest al riu Segre,  sota obediència i vassallatge de l’imperi franc de Carlemany.

Poc després però, la revolta d’Aissó del 826 deixà el territori osonenc devastat. Aissó, probablement era el sarraí Aysun al-Arabí, fill de Sulayman, antic valí de Barcelona abans de que la ciutat fos conquerida pels francs el 801. Aissó, hauria entrat a les terres osonenques i s’hi hauria fet fort, atacant l’esmentat any 826 al poblat més important de les contrades, L’Esquerda de Roda de Ter, deixant-lo completament arrasat[2]. Pres l’important enclavament, Aissó estengué el seu domini per les contrades i atacà i saquejà territoris propers com el Vallès i la Cerdanya. Aissó rebé l’ajuda dels sarraïns de Còrdova i atacà Barcelona i Girona sense poder-les conquerir, aquest fracàs però, acabaria desencadenant la fi de la revolta. Hi hagué una important repressió dels francs cap als revoltats. Aquesta revolta però, deixà les terres osonenques devastades i abandonades, amb molt poca població i molt dispersa.

Fou ja als anys finals del segle IX que aquesta situació començarà a canviar. Guifré el Pilós, fundador del Casal de Barcelona i comte d’Osona (878-897), fou el principal impulsor de la repoblació del territori a partir de l’any 879, amb l’establiment al territori de persones vingudes sobretot d’àrees muntanyoses com la Cerdanya. El territori del comtat d’Osona s’organitzà a través de castells termenats, és a dir, fortificacions defensives amb un territori circumdant sota la seva jurisdicció.

La repoblació del comtat va anar lligada amb la reimplantació eclesial del mateix territori. Així doncs, a partir d’aquestes dates es començà la construcció dels monestirs de Santa Maria de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses. Paral·lel a aquest fet fou la restauració de l’antic bisbat o diòcesis de Vic l’any 886, recuperant aquella divisió eclesial que havia existit en època visigoda ja l’any 516 amb el bisbe Cinidi, personatge que hauria assistit als Concilis Provincials de Tarragona el 516 i Girona el 517[3]. També trobem al bisbe osonenc Aquilí, participant al Concili de Barcelona del 599[4]. Tot i la continuïtat del bisbat les dècades següents, s’hauria interromput l’episcopat els anys finals del segle VII amb el bisbe Guisefred, i de forma definitiva amb la invasió sarraïna de la Península Ibèrica a partir del 711[5].

Així doncs, dos-cents anys després tornava a haver-hi un Bisbat de Vic i el primer bisbe de la nova època fou Gotmar que ocupà el càrrec entre el 886 i 899, i la diòcesis s’emparà sota la metròpoli de Narbona. Gotmar ja havia sigut nomenat arxiprest d’Osona per l’arquebisbe de Narbona Sant Teodard el 881[6]. El 887, Gotmar  consagrà, essent ja bisbe, l’església del monestir de Sant Joan de les Abadesses, abadia regida per Emma, la filla del comte Guifré. Un any després, el 888, consagrà també l’església del monestir de Ripoll, que fou regit poc després per Radulf, fill també de Guifré[7]. En els anys successius Gotmar consagrà esglésies arreu del territori osonenc: Tona, Sant Quirze de Besora, Santa Maria de Besora, Aiguafreda, etc... constatant doncs la progressiva implantació eclesial en el territori, procés que continuà en auge en els anys successius ja amb el bisbe Idalguer (900-914).
Precisament fou Idalguer qui el 907 aconseguí eliminar el tribut que la seu vigatana pagava a Narbona, afavorint així la pròpia economia de la novella diòcesi, sumat al fet del cobrament de l’impost del delme. Idalguer posà èmfasi en dotar la seu catedralícia de llibres litúrgics i ornaments.

El poder polític i el poder religiós al comtat d’Osona doncs, foren els encarregats de promoure el repoblament de tota la regió des de finals del segle IX. S’inicià un procés de recuperació demogràfica així com de construcció d’edificis civils i religiosos. Algunes de les obres destacades a Vic foren l’església principal dedicada a Sant Pere, la de la Santa Maria i la de Sant Miquel, ubicades pràcticament juntes a la part baixa de Vic, creant així un nou nucli poblacional diferent del que havia sigut l’antiga Ausa romana que s’havia ubicat a la part alta del turó vigatà. A partir d’aquest nou nucli en sorgiria “Vicus”, que passava a denominar aquesta part baixa de la ciutat i que amb el temps es convertiria en Vic. En aquesta nova zona s’hi establí el poder diocesà sent l’església de Sant Pere la més destacada, seu episcopal i de la comunitat de canonges. A la part alta hi habità el poder militar.






[1] AVENTÍN, M i SALRACH, J.M; Història medieval de Catalunya. Barcelona: Proa i UOC, 2004. Pàg. 23-25.
[2] ORDEIG, R; Els orígens històrics de Vic. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 1981. Pàg. 22-24.
[3] Bisbat de Vic. Estudis sòcio-pastorals. Bisbat de Vic i Editorial Montblanc, 1969. Pàg. 19.
[4] Concilis Provincials Tarraconenses. (Clàssics del Cristianisme, 50) Barcelona: Facultat de Teologia de Catalunya, Fundació Enciclopèdia Catalana i Proa, 1994. Pàg. 76.
[5] JUNYENT, E; Jurisdiccions i privilegis de la Ciutat de Vich. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 1969. Pàg. 17-23.
[6] Bisbat de Vic. Estudis sòcio-pastorals. Bisbat de Vic i Editorial Montblanc, 1969. Pàg. 20.
[7] MASNOU, J.M; Religió i Cultura al Bisbat de Vic entorn de l’any mil. Vic: ISCRVIC, 1999. (Col·lecció TEXTOS, 4). Pàg. 9-10.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada