En Joan Riera Rius, l'home bo.

En Joan Riera i Rius va néixer a Vic el 10 d’agost de 1919 i hi va morir el 7 de setembre de 1992. Estudià al Col·legi de Sant Miquel dels Sants i començà els estudis de Veterinària a Saragossa. La Guerra Civíl però, li feu canviar tots els seus projectes i va haver de deixar els estudis.

El seu pare, Josep Riera Carreras, era propietari d’una petita fàbrica de llonganisses i membre del somatent local. Algun grup revolucionari incontrolat el va assassinar al Pont del Vent, a la Carretera de Sau, poc després de començada la guerra. Aquest fet provocà que el jove Joan Riera s’allistés amb el Terç de Requetès de Nostra Senyora de Montserrat i combatís la guerra civíl espanyola en el bàndol nacional, en batalles tant importants com a Belchite, al Front d’Aragó i la Batalla de l’Ebre.

Tot i així quedà molt decebut de les jerarquies de l’exèrcit perquè els primers a entrar a Barcelona, i també a Vic, foren els falangistes i no ell i els seus companys que havien lluitat al front. A partir d’aquest moment, i al ser el fill varó més gran de nou germans, va haver d’ocupar-se de la seva família i de l’empresa de llonganisses. Es casà amb Mª Concepció Pujol i Almeda amb qui tingué 4 fills.

A partir dels anys 50 és quan començà l’activitat més destacada de Riera en quan a obra social. Mossèn Guiteras de “la Calla” li suposà una forta influència per la construcció de vivenda assequible per la població per tal de superar el dèficit de vivenda que patia la Plana de Vic ençà de la guerra i agreujat per l’arribada constant de centenars d’immigrants de zones més desfavorides d’Espanya entre 1950 i 1975 aproximadament.

Així doncs, a Vic i sobretot Manlleu, Riera potencià la creació de vivenda social, inventant un model de cases que es passarien a conèixer per les “cases tipus Riera”. A Vic foren més de dues-centes i a Manlleu prop de les quatre-centes. El fet característic d’aquestes cases és que reunien l’ideal de Francesc Macià de “la casa i l’hortet” i amb un garatge on poder establir una botiga. En elles, Riera pocs diners hi guanyava. El seu objectiu era oferir vivenda als necessitats així que ajustava el preu al màxim just per cobrir els costos de construcció. La petita part que hi guanyava l’invertia en urbanitzar noves àrees. Així a Manlleu, tota la zona compresa entre la Plaça de Dalt Vila i el Cementiri fou creada per Riera i està tota ocupada per cases del seu model. A Vic construí molt a la zona de l’Estadi, a l’Avinguda Bernat Calbó,... Amb aquestes cases moltes famílies catalanes van poder millorar la seva situació i moltes de les famílies nouvingudes van poder trobar un habitatge digne. Riera posava totes les facilitats possibles en el pagament, ajornant-ne els venciments, perdonant-ne parts, i gestionant els préstecs dels compradors personalment.

Cases "tipus Riera" a Vic.

Al mateix temps que iniciava la creació paulatina de cases, Riera fou un dels principals impulsors de la creació de les piscines de l’Estadi i la remodelació de l’Estadi Torras i Bages. Degut a la seva amistat amb el bisbe de Vic Ramon Masnou, aquest li encarregà la direcció de la creació de tot el nou complex esportiu de l’Estadi. Entre 1955 i 1960 les obres van quedar acabades i es pogueren inaugurar les noves instal·lacions. Per la creació d’aquestes, Riera hi aportà 100.000 pessetes, que per l’època era una xifra molt considerable. La seva col·laboració desinteressada fou tanta que el Club Atlètic Vic el feu soci d’honor i li atorgaren el Trofeu Josep Mª Pallàs ja el 1963, màxim guardó del club concedit a persones que han contribuït decisivament a favor de l’atletisme vigatà. Les piscines de l’Estadi foren rebatejades com a Piscines Joan Riera Rius després de la remodelació del 2001. Riera s’encarregà de la gestió comptable i fiscal del complex i contractà a Josep i Joan Aguilar per tal de que es fessin càrrec del manteniment de les instal·lacions. Durant anys, Riera pagà personalment el carnet de temporada de les piscines a tots els nens que habitaven a la Llar Juvenil tot just creada, així com de moltes famílies amb pocs recursos.

Hem de tenir en compte que Riera ja era un personatge conegut i destacat ja que des del 1955 era el director de Càritas de Vic. Degut a la situació econòmica de tot l’estat espanyol i de moltes famílies, des d’aquesta posició, Riera ajudà a centenars de persones i organitzacions, entitats benèfiques,...posant moltes vegades diners de la seva pròpia butxaca. Riera organitzà Càritas i la feu funcionar plenament, buscant ingressos d’on fos i ajudant a tothom qui podia. Ocupà aquest càrrec fins el 1971.

També a principis dels 60 va ser clau en la remodelació del convent de les monges Sagramentàries de Vic. Riera era un home molt cristià i assistia diàriament a missa a les Sagramentàries, així que coneixia la situació del convent, a part es clar de ser el director de Càritas, fet que li feia tenir molta relació amb el clergat vigatà. El convent estava en una situació pèssima des de la Guerra Civil que l’havia deixat semi ruïnós. Les monges havien de travessar un llarg claustre per anar a oració nocturna, entre ruïnes i dificultats meteorològiques diverses si era el cas. Així que Riera redissenyà totalment el convent fent construir noves cel·les per les monges just al costat de l’església, encarades al sol per estalviar llum i calefacció. Es feu càrrec dels comptes del convent així com durant molts anys els subministrà aliments en cas de necessitat. Fou el “conseller” del convent, sempre disposat a ajudar les monges en el que fos, com per exemple portar-les a l’hospital a Barcelona. El propi Riera s’encarregà de buscar el finançament per les obres així com possibilità que algunes àrees amb poc o nul ús del convent, es poguessin adequar i llogar per així obtenir alguns ingressos.

També posà 1.000.000 de pessetes per la creació de l’església de Sant Pau al nou barri de l’Erm de Manlleu així com dissenyà i pagà la nova església de Lurdes al barri de l’Estadi de Vic.  També col·laborà activament a la parròquia de Sant Domènech en les obres de reparació de la teulada així com en la creació del teatre Atlàntida mitjançant l’empresa Vicenses de Espectáculos SA, junt amb altres personalitats de la ciutat, com l’alcalde Manuel Riera Comella.

Cap a finals dels 60 i principis dels 70, i també a petició del bisbe Masnou, Riera s’encarregà de la creació de la residència per ancians amb dificultats, El Saits, que pocs anys després ja superaria el centenar d’acollits. Pel mateix temps, dissenyà la nova Llar Juvenil, destinada a acollir nens orfes i/o amb problemes familiars. La pagà de la seva butxaca i la feu segons el seu criteri basant-se en les habitacions dels seus fills. Se’n ocuparen les monges Vedrunes i ja al inaugurar-se el 1973, superava els trenta-cinc nens i adolescents interns. Riera es feu càrrec del manteniment econòmic de la Llar així com de les monges que se’n cuidaven donant unes 90.000 pessetes mensuals a l’encarregada. La creació del Saits i la Llar Juvenil responia a la necessitat de millorar la situació de les antigues Casa Caritat i Casa Misericòrdia, que per aquells anys estaven en una situació molt lamentable. Tot i així, Casa Caritat continuà existint fins 1986, amb 8 interns i una monja que se’n feia càrrec, Carme Camps, que  rebé 10.000 pessetes mensuals de Riera per tal de que pogués viure i cuidar-se dels avis de Casa Caritat.



Llar Juvenil



S’encarregà pels mateixos anys, de la busca d’un lloc apte per fer-hi la nova escola de Sant Tomàs. Gestionà la compra del convent de Sant Tomàs de Riudeperes i dirigí les obres d’adequació per fer-hi l’escola.

Cedí gratuïtament un local en uns baixos al carrer de la Riera a l’Agrupació de Sord-muts de Vic i Comarca, que buscaven un lloc on establir-se. El 1972 s’inaugurà la seu dels sords que encara tenen avui, i és que Riera, després d’anys de cedir-els-hi gratuïtament, els el regalà definitivament poc temps abans de morir. Els sords de la comarca l’hi estant tant agraïts que encara avui tenen una foto d’en Joan Riera al despatx de presidència, just sota l’escut de l’entitat.

Des de 1979 i fins la seva mort, fou un dels patrons de la Fundació Gallifa, entitat que coincidia plenament amb la mentalitat d’en Joan Riera. I es que la Fundació, que disposava d’un ampli patrimoni, es dedicava també a l’obra social. Així doncs, concedien beques a estudiants per tal que poguessin estudiar i a famílies amb necessitats així com a persones amb discapacitats mentals, sobretot adultes. Alhora subvencionaven obres benèfiques i també equipaments esportius. D’aquesta manera, des de la Fundació Gallifa, es cobriren els costos de la creació de la Llar del Jubilat de Sant Hipòlit de Voltregà o es feu càrrec de la compra i adequació dels terrenys per fer un pavelló d’esports, també a Sant Hipòlit, i es que l’àmbit de treball de la Fundació era sobretot l’àrea del Voltreganès. Cada any donaren ajuts econòmics a entitats, escoles, clubs esportius, residències, hospitals, famílies, estudiants,....

Riera era un home fet a la seva, li agradava fer les coses a la seva manera perquè així es feien ràpid i bé, com ell volia. S’avançava a tothom en veure els problemes que podrien sorgir en determinada empresa. Amable en extrem, ajudava tothom, el conegués o no. No tenia prejudicis per ningú. Feia bones accions i les presentava com un benefici per a ell.

Serien molts els exemples de bondat d’en Joan Riera, però n’hi ha un que defineix totalment qui era i a què va dedicar la seva vida. En un moment de la seva vida va anar a trobar-lo un conegut seu acompanyat d’un home gran i pobre, demanant a en Riera si el podia col·locar a el Saits o alguna residència per ancians ja que l’home no tenia cap mena de recursos. Riera feu les gestions i li trobaren lloc a el Saits. El conegut d’en Riera li demanà llavors si sabia qui era aquell home, Riera li digué que si que ho sabia. Era un dels membres que formava part del grup revolucionari que anà a buscar el seu pare i el mataren a la carretera de Sau. Així doncs, Riera va treure de la misèria i oferí vivenda i aliment a un dels assassins del seu propi pare. I es que no feia distincions entre les persones, fossin qui fossin, sense diferències per la condició social, ni l’origen, ni l’ideologia,.... ni el seu passat.

Cap a la segona meitat dels 70 ja afluixà molt la seva tasca. Va ser degut també, a que el 1972 morí en accident de moto el seu fill primogènit Ferran, que tenia només 18 anys. A partir d’aquí ja anà afluixant la feina.

Hauria pogut ser milionari però no ho va ser perquè tot el que guanyava ho destinava a obres socials i benèfiques quedant-se lo just per poder mantenir la seva família. Ni els seus propis fills sabien en tot el què en Joan Riera col·laborà, subvencionà, participà, ajudà,...

Finalment l’abril de 1992 se li trobà càncer i poc s’hi podia fer ja. Morí el setembre del mateix any sent el seu enterrament multitudinari, amb centenars de persones que li anaren a donar un últim adéu. Diverses personalitats de la comarca així com entitats mostraren el seu dol amb escrits a la premsa comarcal. Moria el qui havia estat conegut per molts com “l’home bo”.

El 2001 es posà el seu nom a les piscines de l’Estadi de Vic. També se l’hi ha dedicat un carrer. Properament entrarà a formar part de la galeria de Vigatans Il·lustres.